31/7/08

Jornades sobre Carles Cardó el mes de novembre a Valls

El mes de novembre serà intens a Valls, ciutat natal Carles Cardó i Narcís Oller en l'estudi d'aquests dos personatges il·lustres vallencs. En primer lloc i emmarcat dins els actes del cinquantè aniversari de la mort de Carles Cardós es portarà a terme el dissabte 15 de novembre, un seminari sobre la persona i el pensament de Carles Cardó.
En aquests moments, la comissió organitzadora dels actes de conmemoració del cinquantè aniversari de la mort de Carles Cardó ultima la concreció dels ponents del seminari. De totes maneres podem avançar que es tractarà sobre el pensament teològic, els aspectes nacionalistes i filosòfics de Cardó, el seu perfil literari i s'intentarà respondre a la pregunta de com Carles Cardó formularia avui la seva proposta nacionalista.
La celebració dels actes en memòria de Carles Cardó es van inciar el mes d'abril. En vam parlar en aquest post, i els propers mesos de tardor la commemoració s'intensificarà amb diferents activitats. A Cossetània tenim previst, per la nostra part, el proper mes de setembre, la presentació del llibre A l’entorn de Carles Cardó. Relacions d’exili amb Joan de Borbó de Lluís M. Moncunill. En aquest llibre (la imatge de la portada es reproduiex en aquest post), el lector podrà familiaritzar-se amb un personatge clau de la nostra història recent, i valorar els seus incansables i sorprenents esforços per garantir una pau que semblava impossible. També en el volum es reprodueixen els contactes que tingué Cardó amb Joan de Borbó a l'exili de Suïssa. El llibre el presentarà Jordi Porta, president d'Òmnium Cultural, a Valls el dia 19 de setembre.
Una setmana després que es celebri el seminari sobre Carles Cardó es portaran a terme una jornades d'estudi de l'obra de Narcís Oller, que es dedicaran a Vilaniu. D'aquesta activitat en parlarem en un proper post.

28/7/08

Pep Nogué, modernitat, senzillesa i imaginació a la cuina

Els telespecatadors del programa de TV3 "Vacances pagades" s'habituaran aquest estiu a la presència cada tarda d'un espai del cuiner Pep Nogué que ofereix una proposta culinària de la seva collita. Amb Pep Nogué fa força anys que fem projectes conjuntament. La nostra col·laboració va començar fa set o vuit anys, o potser més, amb l'edició del llibre La cuina de les Terres Gironines. Més tard, amb el canvi de les pessetes a l'euro, Nogué, sempre inquiet, amb noves idees, i amb ganes de fer noves propostes, ens va suggerir la publicació d'un llibre de receptes de plats que tinguessin un cost aproximat d'un euro. D'aquesta idea en va sortir el llibre Menjar per un euro, del qual n'hem fet fins ara tres edicions. Aquest concepte de cuina moderna però la vegada senzilla, imaginativa, econòmica i ara també amb propostes fresques i estiuenques ha estat incorporat, amb encert, al desenfadat programa de les tardes de TV3. D'aquesta manera, Pep Nogué protagonitza la secció "Menjar per un euro" (el mateix títol del llibre que va editar amb nosaltres). Nogué ha col·laborat i col·labora amb diversos mitjans de comunicació tant escrits com radiofònics amb la volutant de fer divulgació del món de la cuina. Ara a "Vacances pagades" el podem veure també per televisió i seguir les seves explicacions que realitza amb la senzillesa i simpatia que el caracteritzen. Amb Pep Nogué, amb qui seguim tenint projectes en curs, hem editat fins al moment un total de cinc títols: La cuina de les terres gironines (segona edició), Menjar per un euro (tercera edició), La cuina de l'arròs de Pals, Tastets, i com a curador Cuina volcànica.
En els següents enllaços es pot veure Pep Nogué amb algunes de les propostes que ens ha ofert fins ara a "Vacances pagades": Arròs de calamars de llauna, Musclos amb tomàquet i alfàbrega, Amanida israeliana i Sopa de fruits vermells amb maduixots del Maresme.

24/7/08

L'altra cara dels Jocs Olímpics

D'aquí a pocs dies, el dia 8 del mes 8 (agost) del 2008, s'inauguraran els Jocs Olímpics de Pequín. Durant uns dies les televisions d'arreu del món centraran la seva atenció en les competicions esportives, les medalles i es recomptarà quantes medalles ha obtingut cada estat i quan cops s'ha enlairat a la màxima alçada una determinada bandera. Els Jocs s'han convertit en un esclat de nou nacionalisme d'estat com també totes les competicions esportives. La victòria d'Espanya a l'Eurocopa n'és un clar exemple.
Jordi Camps en el seu llibre Més enllà dels anells explica la història dels Jocs sense guanyadors ni medalles. En 200 pàgines ens detalla els objectius i propòsits del Baró de Cobertain quan es va iniciar aquest esdeveniment i com amb els anys, a mesura que els Jocs creixien, aquests s'han anat adaptant. Ens mostra la cara de la moneda que hi ha a l'altra banda dels podis i dels atletes. Documenta com els estats han utilitzat els Jocs per fer-ne qüestió política, com els boicots han estat a l'ordre del dia constantment al llarg del temps, com tot plegat s'ha convertit en una activitat que mou milers de milions d'euros. Camps ens parla de corrupció al COI, de dopatge, de decisions arbitràries, etc. però també destaca en positiu la immensa promoció que representa per l'activitat esportiva el propi gegantisme dels Jocs.
El llibre, com no podia ser d'altra manera, també ens parla de les aspiracions catalanes de participar-hi amb identitat pròpia. Durant molts anys Catalunya complia filosòficament els requisits que el Baró de Coubertain, qui va escriure que "una nació no és necessàriament un estat independent" i que "hi ha una geografia esportiva que pot diferir a vegades de la geografia política". Teníem una escletxa per on intentar entrar en el moviment olímpic i que va permetre, per exemple, als Jocs d'Estocolm (1912), que Finlàndia, llavors sota tutela de Rússia, o Bohèmia, membre llavors de l'imperi austrohongarès, hi poguessin prendre part. Aquesta norma, però, es va canviar el 1996, de manera que a partir de llavors la regla 34.1 diu: "A la Carta Olímpica, l'expressió país significa un estat independent reconegut per la comunitat internacional", que no vol dir altre cosa que sigui membre de l'ONU, organització que només reconeix estats. Aquest canvi va resultar una gerra d'aigua gelada per les aspiracions catalanes. El curiós del cas és que malgrat que ell digués que s'havia fet per evitar el reconeixement de nous comitès olímpics en territoris dependents dels EEUU i del sud-est asiàtic, aquesta norma es va aprovar durant el mandat d'un català com a president del COI, Joan Antoni Samaranch. O sigui que els catalans ho tenim magre, molt magre, per poder ser presents com a país a uns Jocs Olímpics i és que, en definitiva, com diu la cançó dels Brams "l'autonomia que ens cal és la de Portugal".

20/7/08

En record de Ventura Ametller

La primera notícia que vaig tenir de Ventura Ametller (pseudònim de Bonaventura Clavaguera) va ser a través de Rafael Vallbona qui fa cosa de més d'un any em va trucar per explicar-me que contactaria amb mi l'escriptor Albert Calls per comentar-me si ens podria interessar editar obra inèdita d'aquest autor. Dies més tard, a Mataró em vaig reunir amb Albert Calls i amb el pintor mataroní i gendre de l'autor, Josep Maria Codina. Em van explicar les característiques de l'obra i em van comentar que hi havia una novel·la inèdita i força poesia que no s'havia publicat mai. Després vaig parlar directament amb l'autor amb qui vam mantenir una interessant conversa. Ametller ja en aquell moment es trobava delicat de salut. Cap a Valls vaig tornar amb un exemplar de l'edició de la Summa Kaòtica que el 1986 va editar Laia. Dies més tard vaig començar la lectura de l'obra. No havia llegit mai una literatura similar, m'era difícil definir-la, però era un treball extraordinari, apassionant que tot i que costava entrar-hi, la seva lectura i la forma com els personatges es desenvolupaven i canviaven al llarg de la novel·la t'acabava enganxant. M'era necessari tenir més informació de l'autor, Codina mesos més tard em va enviar diversos articles que s'havien publicat a la premsa als anys vuitanta quan es va publicar per primera vegada la Summa Kaòtica. En vaig reproduir alguns fragments aquí.
L'obra d'Ametller no és de fàcil lectura i editar-la representava un risc gran però es va aconseguir la complicitat de l'Ajuntament de Mataró (ciutat on vivia l'autor) i del de Pals (on va néixer) i al gener es va fer públic que a Cossetània reeditaríem la Summa Kaòtica i s'editaria la inèdita Resta Kaòtica. Ambdues obres es van presentar el dia 6 de juny. Divendres dia 18 de juliol, Ametller va morir. als 75 anys d'edat. Va poder veure reeditada la Summa i editada la inèdita Resta, queda no obstant important obra poètica de l'autor que no s'ha publicat mai i que seria interessant que pogués editar.
Reprodueixo un fragment d'un article que Miquel de Palol va publicar a l'Avui el 24 de juny en el que defineix l'obra d'Ametller:
L'obra d'Ametller és important, consistent, arrossegadora, discutible en algun punt -la pràctica sistemàtica de la forma no perifràstica del passat simple, per exemple- que no afecta la bondat del tot, sinó que fins i tot n'accentua la dimensió satírica, substancial en el díptic ametllerià, i se situa entre els grans magmes aristotèlics de la primera meitat del segle XX, procedents dels escolis del romanticisme per hipertròfia de les convocatòries de masses corals en un temps en què encara la tecnologia virtual no havia desactivat la força de la presència real de les poblacions enardides, un temps que els que ja tenim una edat encara hem conegut amb una certa esplendor, o sigui no mediatitzades per operacions comercials. Un temps en què el discurs literari tenia -li calia- una important dimensió escènica, ritual, mal que es presentés en forma sarcàstica. L'obra d'Ametller no està lluny, en aquest sentit, de l'Espriu de Primera història d'Esther. Ametller, reiterem-ho, és un gran autor, però, ¿és prou gran la literatura catalana per acollir-lo com es mereix?

16/7/08

Noah Gordon i els castells

En la darrera edició de la Nit de Castells, els organitzadors van premiar Noah Gordon amb el premi Ambaixador de castells per la difusió del fet casteller que ha realitzat amb la seva novel·la El Celler. Això em despertà la curiositat per llegir aquesta obra, per saber de quina manera Gordon tractava els castells Gordon fa la següent descripció (pàgina 43 i 44) de com s'alça un castell:
"Mentre el músics tocaven cançons tradicionals amb els tambors i les gralles, primer es col·locava a la base un quartet d'homes ben forts i d'espatlles amples. Un cop situats els baixos, embotits dins les extremadament tibades faixes que els aguntaven l'esquena i la panxa, de seguida els envoltaven desenes d'àvids volutaris, la pinya, que els empenyien, tot apuntalant-lo i mantenint-lo al lloc amb desenes de mans esteses per crear una base ben ferma. Llavors, uns altres quatre homes forts pujaven sobre els baixos i els posaven els peus nus damunt les espatlles. Després pujaven quatre homes més, i quatre més damunt d'aquests. I així fins a vuit pisos d'homes, a cada alçada més lleugers perquè el pes que havien de suportar era menor. Els dels últims pisos eren jovenets i l'últim a coronar el castell era un nen petit, l'enxaneta".
No és, per meu gust una descripció tant bona com aquesta que va fer Narcís Oller a Vilaniu, clar que aquest darrer tenia l'aventatge que era de Valls, però donat el volum de vendes internacionalment altes de les obres de Gordon, és, sens dubte, una gran promoció del fet casteller i el guardó lliurat és del tot merescut.
En un altre passatge (pàg. 313-315) ens narra un concurs de castells entre la colla de Santa Eulàlia (població imaginària que crea l'autor i que és l'escenari principal de la novel·la) i la de Sitges, que acaba en un estrany empat, tot i haver assolit els primers una construcció de nou pisos, mentre que els segons la van fer de vuit.

13/7/08

Un peculiar concurs de microrelats

Les noves eines que ofereix la xarxa introdueixen una nova forma de poder fer literatura. De la que es fa a traves dels blocs, n'hem parlat en altres ocasions i recentment ens ha permès publicar el llibre La Catosfera literària 08 .Primera antologia de blogs en català i la novel·la Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), de Manel Riu i Mir Roy. Ara, al bloc El basar de les espècies hi trobo una nova formula: microrelats a través del twitter. Es tracta d'un concurs de relats breus de ciència-ficció que s'ha convocat des del web Hesperia. Els relats només poden tenir 140 caracters o sigui menys de tres línies de les que s'escriuen habitualment en un text de word. Serà interessant seguir la iniciativa. Les bases les podeu trobar aquí.
I una nova eina que permet llegir literatura. L'iPhone que s'acaba de començar a comercialitzar a l'Estat espanyol té incorporades diverses funcions orientades al mercat literari amb fins i tot eReader. En aquest post del bloc Soybits s'explica clarament.

10/7/08

Tenir temps per llegir

He estat us dies de vacances, cada any en faig una setmana a començaments de juliol, i he xalat com feia temps que no em passada en poder tenir força temps per llegir. Habitualment, esgarrapo minuts de diferents moments del dia per dedicar-los a la lectura però durant uns dies he disposat de força hores de relax per poder llegir tranquil·lament. Quin plaer quan ho pots fer en calma. He fins i tot lamentat no haver pres més lectures pendents. Vaig fer curt amb les previsions de lectures. He pogut llegir El Celler, de Noah Gordon, i Més enllà dels anells, de Jordi Camps, d'ambdós llibres en dedicaré un comentari en propers posts.
Avui he arribat al migdia al despatx i m'he trobat la taula plena de correspondència per obrir i el correu electrònic amb un munt de missatges per respondre. Ara es tracta de posar-ho tot el dia i esperar el proper descans (que serà aviat, ja en parlaré també en un proper post), per poder tornar a desconnectar. De fet aquests mesos d'estiu ens permeten baixar un xic el ritme de tot l'any, cosa que ja convé, després de no haver fet cap dia de festa extra (només els assenyalats en el calendari), ni per Nadal, ni per Pàsqua, ni per cap pont.

7/7/08

La decisió d'escriure en català

Des del Tirant lo blanc, a finals del segle XV, fins a Narcís Oller, la narrativa catalana va passar anys i anys amb poques creacions. Van ser els anys de la Decadència, però com és sabut, gràcies al moviment de la Renaixença els escriptors catalans tornen a escriure en la seva pròpia llengua. Oller va ser un d'aquests i va ser el novel·lista més important del moment, per això ha estat considerat, pels crítics, el creador de la novel·la catalana moderna.
Oller que va començar escrivint en castellà va decidir, influenciat sens dubte pel moviment de la Renaixença, usar el català a partir d'un moment determinat i per a totes les seves següents creacions. La primera obra en català que publica és Croquis del natural, el 1879, la qual, com ja vam tractar en un post anterior, enguany, hem reeditat a Cossetània. En un dels contes d'aquesta obra "Tres mesos de món", Oller posa en veu d'una de les protagonistes el per què de la seva decisió d'escriure en català. Tot una declaració de principis:
"A mesura que els anys esmorteïren el ressentiment natural del vençut contra el vencedor, s'esmorteí la resistència a l'assimilació i, per tant, a aprendre la llengua castellana. Essent aquesta tan diferent de la nostra com la francesa, no ha pogut encara passar a les classes més baixes, ni ha aconseguit solament, com en altres províncies on es parlen dialectes del castellà o fa més segles que aquest hi domina, ésser el llenguatge comú de les classes altes. Això no obstant, aquestes, a la nostra terra, el posseeixen, si pot dir-se posseir-lo saber-lo com el saben certs catalans i sobretot les catalanes; i amb l'afany de mostrar-nos a certa altura d'educació, superior a la del poble, hem acabat per desdenyar-nos d'escriure en català, i fins de saber-lo llegir, sense parar-nos en l'efecte estrany que hi ha de causar a tot esperit seriós veure ara tal desdeny, mentre en família i en els actes més íntims de la vida no
parlem altra llengua. Digues-me si hi ha raó que justifiqui semblant estranyesa. Digues-me per quin motiu, els que no ens donem de menys d'usar la llengua que aprenguérem en el bressol quan estem junts, hem de desdenyar la lectura dels poetes i pensadors que hi escriuen i hem de considerar que retrocedim en escriure-hi les cartes que endrecem els mateixos paisans. "O herra o quitar el banco", diuen els castellans: o no parlar-la mai, o llegir-la i escriure-la sense desdeny, ja que la parlem, dic jo."

2/7/08

Un catèleg de llibres de muntanya

M'arriba el catàleg del Trento Film Festival Motagnalibri 2008 que cada any se celebra en aquesta ciutat italiana (abril 2008) i que també cada any publica un catàleg amb les novetats de llibres de muntanya publicades en el darrer any. És una excel·lent obra per poder saber el que s'ha publicat el darrer any en el que fa referència a llibres de muntanya. D'editorial catalana només hi som present nosaltres, Cossetània. En total hi ha 1035 referències de llibres de muntanya o natura publicades el darrer any de les quals tretze són de Cossetània i dues de Lectio Ediciones, el nostre segell editorial en llengua castellana.