En record de Ventura Ametller

La primera notícia que vaig tenir de Ventura Ametller (pseudònim de Bonaventura Clavaguera) va ser a través de Rafael Vallbona qui fa cosa de més d'un any em va trucar per explicar-me que contactaria amb mi l'escriptor Albert Calls per comentar-me si ens podria interessar editar obra inèdita d'aquest autor. Dies més tard, a Mataró em vaig reunir amb Albert Calls i amb el pintor mataroní i gendre de l'autor, Josep Maria Codina. Em van explicar les característiques de l'obra i em van comentar que hi havia una novel·la inèdita i força poesia que no s'havia publicat mai. Després vaig parlar directament amb l'autor amb qui vam mantenir una interessant conversa. Ametller ja en aquell moment es trobava delicat de salut. Cap a Valls vaig tornar amb un exemplar de l'edició de la Summa Kaòtica que el 1986 va editar Laia. Dies més tard vaig començar la lectura de l'obra. No havia llegit mai una literatura similar, m'era difícil definir-la, però era un treball extraordinari, apassionant que tot i que costava entrar-hi, la seva lectura i la forma com els personatges es desenvolupaven i canviaven al llarg de la novel·la t'acabava enganxant. M'era necessari tenir més informació de l'autor, Codina mesos més tard em va enviar diversos articles que s'havien publicat a la premsa als anys vuitanta quan es va publicar per primera vegada la Summa Kaòtica. En vaig reproduir alguns fragments aquí.

L'obra d'Ametller no és de fàcil lectura i editar-la representava un risc gran però es va aconseguir la complicitat de l'Ajuntament de Mataró (ciutat on vivia l'autor) i del de Pals (on va néixer) i al gener es va fer públic que a Cossetània reeditaríem la Summa Kaòtica i s'editaria la inèdita Resta Kaòtica. Ambdues obres es van presentar el dia 6 de juny. Divendres dia 18 de juliol, Ametller va morir. als 75 anys d'edat. Va poder veure reeditada la Summa i editada la inèdita Resta, queda no obstant important obra poètica de l'autor que no s'ha publicat mai i que seria interessant que pogués editar.
Reprodueixo un fragment d'un article que Miquel de Palol va publicar a l'Avui el 24 de juny en el que defineix l'obra d'Ametller:

L'obra d'Ametller és important, consistent, arrossegadora, discutible en algun punt -la pràctica sistemàtica de la forma no perifràstica del passat simple, per exemple- que no afecta la bondat del tot, sinó que fins i tot n'accentua la dimensió satírica, substancial en el díptic ametllerià, i se situa entre els grans magmes aristotèlics de la primera meitat del segle XX, procedents dels escolis del romanticisme per hipertròfia de les convocatòries de masses corals en un temps en què encara la tecnologia virtual no havia desactivat la força de la presència real de les poblacions enardides, un temps que els que ja tenim una edat encara hem conegut amb una certa esplendor, o sigui no mediatitzades per operacions comercials. Un temps en què el discurs literari tenia -li calia- una important dimensió escènica, ritual, mal que es presentés en forma sarcàstica. L'obra d'Ametller no està lluny, en aquest sentit, de l'Espriu de Primera història d'Esther. Ametller, reiterem-ho, és un gran autor, però, ¿és prou gran la literatura catalana per acollir-lo com es mereix?

Un peculiar concurs de microrelats

Les noves eines que ofereix la xarxa introdueixen una nova forma de poder fer literatura. De la que es fa a traves dels blocs, n'hem parlat en altres ocasions i recentment ens ha permès publicar el llibre La Catosfera literària 08 .Primera antologia de blogs en català i la novel·la Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), de Manel Riu i Mir Roy. Ara, al bloc El basar de les espècies hi trobo una nova formula: microrelats a través del twitter. Es tracta d'un concurs de relats breus de ciència-ficció que s'ha convocat des del web Hesperia. Els relats només poden tenir 140 caracters o sigui menys de tres línies de les que s'escriuen habitualment en un text de word. Serà interessant seguir la iniciativa. Les bases les podeu trobar aquí.

I una nova eina que permet llegir literatura. L'iPhone que s'acaba de començar a comercialitzar a l'Estat espanyol té incorporades diverses funcions orientades al mercat literari amb fins i tot eReader. En aquest post del bloc Soybits s'explica clarament.

La decisió d'escriure en català

Des del Tirant lo blanc, a finals del segle XV, fins a Narcís Oller, la narrativa catalana va passar anys i anys sense noves creacions. Van ser els anys de la Decadència, però com és sabut, gràcies al moviment de la Renaixença els escriptors catalans tornen a escriure en la seva pròpia llengua. Oller va ser un d'aquests i va ser el novel·lista més important del moment, per això ha estat considerat, pels crítics, el creador de la novel·la catalana moderna.
Oller que va començar escrivint en castellà va decidir, influenciat sens dubte pel moviment de la Renaixença, usar el català a partir d'un moment determinat i per a totes les seves següents creacions. La primera obra en català que publica és Croquis del natural, el 1879, la qual, com ja vam tractar en un post anterior, enguany, hem reeditat a Cossetània. En un dels contes d'aquesta obra "Tres mesos de món", Oller posa en veu d'una de les protagonistes el per què de la seva decisió d'escriure en català. Tot una declaració de principis:

"A mesura que els anys esmorteïren el ressentiment natural del vençut contra el vencedor, s'esmorteí la resistència a l'assimilació i, per tant, a aprendre la llengua castellana. Essent aquesta tan diferent de la nostra com la francesa, no ha pogut encara passar a les classes més baixes, ni ha aconseguit solament, com en altres províncies on es parlen dialectes del castellà o fa més segles que aquest hi domina, ésser el llenguatge comú de les classes altes. Això no obstant, aquestes, a la nostra terra, el posseeixen, si pot dir-se posseir-lo saber-lo com el saben certs catalans i sobretot les catalanes; i amb l'afany de mostrar-nos a certa altura d'educació, superior a la del poble, hem acabat per desdenyar-nos d'escriure en català, i fins de saber-lo llegir, sense parar-nos en l'efecte estrany que hi ha de causar a tot esperit seriós veure ara tal desdeny, mentre en família i en els actes més íntims de la vida no
parlem altra llengua. Digues-me si hi ha raó que justifiqui semblant estranyesa. Digues-me per quin motiu, els que no ens donem de menys d'usar la llengua que aprenguérem en el bressol quan estem junts, hem de desdenyar la lectura dels poetes i pensadors que hi escriuen i hem de considerar que retrocedim en escriure-hi les cartes que endrecem els mateixos paisans. "O herra o quitar el banco", diuen els castellans: o no parlar-la mai, o llegir-la i escriure-la sense desdeny, ja que la parlem, dic jo."

Sobre premis literaris

M'arriba a les mans una llista realitzada per un estament oficial on s'hi indiquen els principals premis literaris en llengua catalana. La llista la trobo correcte. Hi ha els premis amb més dotació. Reprodueixo els premis de narrativa que s'hi recullen. Fixeu-vos en qui edita cada premi.

Del Principat

Prudenci Bertrana (edita Grup 62)

Sant Jordi (edita Grup 62)

Ramon Llull (edita Grup 62)

Carlemany (edita Grup 62)

Pin i Soler (edita Grup 62)

Josep Pla (edita Grup 62)

Sant Joan (edita Grup 62)

Mercè Rodoreda de contes i narracions (edita Grup 62)

De les Illes

Llorenç de Vilallonga (edita Grup 62 i Moll per a les Illes)

Del País Valencià

Andròmina (edita 3 i 4)

Ciutat d'Alzira (edita Bromera)

La llista de narrativa es completa amb quatre premis que s'entreguen a obra publicada: Crítica Espanyola, M. Àngels Anglada, Salambó i Joan Creixells.

En la llista queda clar doncs que tots els premis importants del Principat són editats pel mateix grup editorial. A aquesta situació s'hi ha arribat en agrupar-se dins un mateix grup els segells Planeta, Columna, Proa, Edicions 62, etc. que eren les editorials que editaven aquests premis literaris. Aquesta concentració dels principals premis editats per un mateix grup editor em porta a fer-me algunes preguntes: Seria això possible en un país "normal"? L'edició dels premis per editorials que no tinguessin cap lligam entre elles no n'afavoriria la competència i de retruc seria millor pel propi premi i per la promoció que d'ell se'n pot fer?

Un escriptor surrealista; el primer?

Amb aquest títol Lluís Racionero dedicava a Serra d'Or l'any 1987 una crítica a l'obra Summa Kaòtica de Ventura Ametller, editat per Laia el 1986. Ara aquesta obra i una segona part inèdita de l'escriptor, Resta Kaòtica, es trobarà properament a les llibreries. Fa cosa d'un any vaig rebre una trucada del Rafel Vallbona qui em va dir que em trucaria Albert Calls ja estaven treballant amb la intenció de reeditar l'obra d'Ametller i de poder publicar-ne part d'inèdita. Vam reunir-nos amb la família i amb el propi autor, ja llavors delicat de salut, i vam posar-hi fil a l'agulla. Al final amb l'esforç de tots plegats i també amb la complicitat de l'Ajuntament de Mataró (ciutat on viu l'autor) i també del de Pals (on hi va néixer), s'han pogut tirar endavant els dos volums, Summa Kaòtica i Resta Kaòtica, que apareixen en la imatge que acompanya el post ja que aquest divendres van arribar de l'impremta. Ventura Ametller té un llenguatge que impacta, que s'ha de conèixer; és una literatura surrealista com titulava Racionero en el seu article escrit fa més de vint anys. Els llibres es presentaran properament a Mataró. Reprodueixo a continuació alguns dels fragments que la crítica va escriure fa 22 anys quan va sortir publicada la Summa Kaòtica:

Lluís Racionero, a Serra d'or:

"L'estil d'Ametller és segur, vigorós, ric en paraules: hi ha una veu darrera d'ell i la veu encisa el lector i el porta endavant, que és la traça del bon escriptor."

"Aquesta novel·la és Dalí posat en paraules, és l'exaltació delirant empordanesa en forma d'escriptura."
"Sota aquesta forma barroco, mítico-esperpèntica i rabelaisiana, depurada en Joyce, hi ha a més un gran narrador."

Ignasi Riera:

"Una obra magmàtica, la Summa Kaòtica de Ventura Ametller, un dels amics més sistemàtics de Josep Pla, amic també de tota mena de tafaneries. Si aquests Summa, tan poc tomista, resulta provocadora i incitant és perquè el lector hi endevina, amb facilitat, la referència a tots els mons al·ludits".

Rafel Vallbona, a l'Avui

Summa kaòtica és per damunt de tot com un vi ben elaborat pel pas dels anys. És una novel·la "brut-grapa" que s'ha anat fent més complexa, més ben elaborada, més bona en definitiva (i sóc plenament conscient del significat greu de l'adjectiu bona en un article de reflexió literària) a mesura que ha anat envellint a les carpetes, als calaixos, a l'estudi del seu autor."

Valerià Pujol, a Mataró Escrit

"Summa Kaòtica és una novel·la que parteix d'una realitat immediata i l'eleva a categoria de símbol i si ens veiéssim obligats a parlar de realisme hauríem de citar aquell realisme "màgic" de Cien años de soledad. En l'obra de García Màrquez el mite era Macondo, en l'obra de Ventura Ametller el mite és Pals."

Pere Muntanyà, a Crònica de Mataró

"La novel·la de Ventura Ametller no té precedents a casa nostra, perquè en tot cas aquí el que s'ha escrit és novel·la històrica per mai novel·la "antihistòrica" en el sentit polisèmic que li dóna el seu autor".

Joan Busquets, a El món

"Narració exemplar, Summa Kaòtica sublim ràfega de foc llançada a la cara."

Més informació a:
El Mundo (article publicat per Rafel Vallbona)
Sala de premsa de Cossetània
Capgros.com

Va de "blooks"

La capacitat de la llengua anglesa per crear neologismes és impressionant. Mentre els catalans discutim si el correcte és escriure blog o bloc, la llengua anglesa davant de la novetat que s'editin en format paper llibres que han sortit de contingut de blogs, ha creat nova paraula: "blook", formada a partir a partir dels termes blog i book (llibre). Aquest neologisme és ja completament acceptat i introduït al llenguatge. Al web www.mixmarketing-online.com, dedicat a vocabulari tècnic de màrqueting i Internet, hi trobo la següent definició de blook:

Blook: Término del argot del inglés americano formado por las palabras blog y book, (bitácora y libro, en español). Describe a un tipo de libro donde se recopilan los textos de los artículos (o más exactamente entradas) publicados inicialmente en una bitácora (o blog). El estadounidense Tony Pierce fue el primero en autoeditarse su blook al que luego le han seguido otros publicados por famosas editoriales como Mondadori. El término blook también hace mención a un libro cuya estructura se basa en alguna plataforma de generación de blogs. Es decir, con entradas organizadas cronológicamente y que incorporan comentarios de los lectores. Dependiendo del género literario que domine en el conjunto, en español, puede hablarse, por ejemplo, de una "blognovela", "blogensayo" o bien de un "blogmanual". Siendo este último uno de los que más puedan interesar en el mundo de la empresa.

També la Viquipèdia anglesa té definit el terme blook amb dues acepcions. Podeu llegir-ho aquí. Blook per a la llengua anglesa és un objecte que imita un llibre o un llibre creat a partir d'un bloc.

La fotografia que acompanya aquest text correspon a dos blooks (no m'atreveixo a fer un neologisme en català creat a partir de les paraules bloc i llibre): La catosfera literària 2008. Primera antologia de blogs en català, que vam presentar dijous dia 15 als mitjans de comunicació, i Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) de Manel Riu i Mir Roy, novel·la que ha sorgit a partir del bloc de la Mireia i que es presenta el dimecres 21 de maig a les 19:30, a la Llibreria Catalònia, presentació que anirà a càrrec de Mònica López, del programa Digitals de COM Ràdio i en la qual també hi participarà Francesc Mauri, meteoròleg i home del temps de TV3.

La història i els sentiments

Els llibres d'història ens aporten dades que ens ajuden a configurar peça a peça el puzle del passat fins a quedar un conjunt entenedor; però més enllà de les dades, el puzle no pot acabar de ser completat sense poder saber, sense poder esbrinar les situacions humanes que s'han viscut en cada moment històric, sense la narració del sentiments, dels drames o de les alegries que cada situació ha comportat a persones amb noms i cognoms. I al sentiment, a la cara humana de la història s'hi pot arribar mercès al testimoni oral (si encara si és a temps), als epistolaris, als llibres de memòries (L'exiliada, d'Artur Bladé en seria un excel·lent exemple entre molts altres), als diaris personals i, fins i tot, també mercès a la novel·la històrica, en el cas que el narrador després d'haver-se documentat correctament i de forma exhaustiva, procuri amb la informació recollida situar-se en la pell d'una persona del passat per reviure els sentiments i les emocions que aquesta pot haver viscut en cada moment. Fent-ho d'aquesta manera, com també el cinema ho aconsegueix en algunes ocasions, se'ns ajuda a imaginar-nos com deuen ser les peces del puzle que ens falta del nostre passat.

Josep Gironès en la seva novel·la La Cabana es posa en la pell d'una nena, mare i esposa de la Fatarella per poder explicar la història viscuda en aquest poble de la Terra Alta a començaments del segle XIX (amb el trist paper dels cacics i de l'església) fins arribar a la República i a la Guerra Civil quan el gener de 1937, 32 pagesos, petits propietaris, i molts d'ells propers a ERC i a la UGT són assassinats per elements de la FAI en negar-se aquests que les seves petites propietats, que havien aconseguit amb moltes hores de treball i amb estalvis aconseguits treballant de sòl a sòl com a mitgers dels grans propietaris, fossin col·lectivitzades. Per aconseguir l'objectiu d'expressar els sentiments, el drama humà que es va viure, Gironès compta amb material de primera mà ja que el seu avi fou un dels pagesos assassinats, però per poder escriure amb rigor i sense cap rancor la novel·la històrica sobre els Fets de la Fatarella ha hagut de documentar-se i parlar amb molta gent, donat que segons l'autor "de la Guerra Civil al poble no se'n parlava". Segons explica Gironès, el que va passar va commoure tant la població que la gent ho portà amb molt de dolor interior i preferí en el context històric de la dictadura de Franco, ni parlar-ne. L'autor aconsegueix amb el llibre el que es proposa que segons paraules d'ell mateix és "dignificar la memòria del pagesos assassinats i retre'ls homenatge".

Crònica d'una setmana d'anar amunt i avall

Dilluns 14 d'abril: Fira de Londres

Fem un viatge llampec d'un dia d'anada i tornada a la Fira de Londres. Moltes hores de viatge i massa poc temps a la Fira. Un petit retard amb el vol fa que perdem un parell de les reunions previstes. La Fira és enguany més gran que l'any passat. Hi ha força moviment. És una fira que cada vegada té més importància. Frankfurt, a la tardor i Londres, a la primavera. L'any vinent, si no cau tant a prop de Sant Jordi ,hi haurem d'anar un parell de dies. Un és poc i molt cansat. A la imatge l'estand de la Generalitat.

Dimarts 15 d'abril: Presentació del llibre "Els castellers de Tarragona"

A Tarragona vam presentar el llibre 1926-2006 Els castellers de Tarragona. Imatges i testimonis. Un llibre de luxe, a tot color i amb tapa dura. Ho podeu llegir aquí.

Dimecres 16 d'abril: Tripleta de presentacions Al migdia, a Tarragona, com tradicionalment fem cada any, presentació conjunta de Cossetània Edicions i Arola Editors als mitjans de comunicació del Camp de Tarragona de les novetats de Sant Jordi. La imatge correspon al dinar de presentació. Més informació aquí.

Presentació, a Tarragona, de les obres guanyadores dels Premis Ciutat de Tarragona, entre les quals n'hi ha dues que les hem editat a Cossetània: Que no torni! i altres contes (Premi de narrativa curta per Internet Tinet) i Margarides de fons, de Mireia Vidal-Conte, premi Ramon Comas i Maduell de poesia.

Jesús Maria Tibau i Francesca Aliern presenten El vertigen del trapezista i Cor de Llop a la Llibreria La Capona de Tarragona. La presentació la fa el filòleg Pere Poy.

Dijous 17 d'abril. El refredat

Tant d'anar amunt i avall al final he agafat un refredat. N'agafo cada any un parell, un a la primavera i l'altra a tardor, que ves per on a vegades em coincideix amb el Liber o fins i tot un any amb la Fira de Frakfurt. Per sort, el dijous és l'únic dia de la setmana que no tinc cap presentació i puc anar aviat a casa. De totes maneres, al matí em trobo la taula plena de papers per aclarir i llibres editats que seran novetat el mes de maig.

Divendres 18 d'abril. Un parell d'actes més Assisteixo a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Valls a la presentació que fa el degà del Col·legi de Periodistes i vallenc, Josep Carles Rius dels llibres que han sortit d'autors de la comarca de l'Alt Camp el darrer any, entre els quals n'hi ha diversos de Cossetània. Aprofito per saludar-lo a ell i a autors de Cossetània que em trobo a l'acte.

A Vila-rodona (Alt Camp) vaig a la presentació del llibre Els capitells del claustre de Santes Creus, de Josep Baluja i Jesús Maria Oliver. La presentació comença a les 10 de nit i acaba tard. Als pobles és habitual fer les presentacions dels llibres després de sopar.

Dissabte 19 d'abril. El premiLa revista Castells ens atorga a la col·lecció L'Aixecador el "Premi Revista Castells a una iniciativa social". Aquesta col·lecció és la única del panorama editorial dedicada únicament al món dels castells. L'anem a recollir el director de la col·lecció Xavier Brotons i jo en un sopar que es porta a terme a Vilafranca del Penedès. Més informació aquí.

Diumenge 20 d'abril. Poemes sobre arbres a BredaVaig amb el Celdoni Fonoll a Breda (La Selva) on fem la presentació del llibre Arbres dels nostres paisatges. La presentació és a partir de les 6 de la tarda i arribo a casa a Valls que ja és fosc i negre. Quina setmaneta! No soc però la única persona de Cossetània que ha tingut una agenda similar ja que també el director editorial Josep Maria Olivé ha tingut actes gairebé cada dia. Sort que Sant Jordi és ja molt a prop i després ja no anirem tant carregats.

La narrativa de muntanya

Catalunya és una terra amb una gran afició a l'excursionisme i a les modalitats esportives relacionades amb la muntanya com l'escalada, l'alpinisme, etc. A més a més, l'alpinisme català ha escrit pàgines llegendàries al llarg del temps. De tota manera, no es fàcil trobar en català llibres de narrativa muntanyenca, un gènere literari propi i de gran tradició en cultures com la francesa o l'anglosaxona. Amb la voluntat d'oferir llibres de narrativa de muntanya als nostres lectors que ja ens coneixen per la col·lecció Azimut de guies d'excursionisme i també amb la idea d'ampliar els nostres productes relacionats amb la muntanya i la natura vam crear la col·lecció Annapurna, dirigida per Enric Faura.
El primer llibre que vam publicar va ser Els vuitmils d'Erhard Loretan; un llibre apassionant on aquest alpinista suïs, que va ser la tercera persona del món en aconseguir completar els 14 cims de mes de vuit mil metres, explica la seva experiència en aquestes mítiques muntanyes. No ens és fàcil aconseguir llibres d'autors estrangers de narrativa de muntanya per a traduïr-los al català, ja que ens trobem que a l'estat espanyol hi ha diverses editorials que es dediquen a publicar llibres de narrativa de muntanya en castellà i que, si aconsegueixen els drets en castellà d'una obra que a nosaltres ens interessa, acaben per frustrar les nostres intencions. La venda d'aquestes obres no és de masses i haver de competir en un mateix títol amb l'edició en llengua castellana fa molt difícil poder rendibilitzar econòmicament l'obra. En aquest cas, però es va aconseguir la traducció d'una obra interessant i esperem poder-ne aconseguir més en el futur.
La voluntat és alternar traduccions d'autors estrangers amb llibres d'autors catalans. D'aquesta manera, Enric Faura va a tenir la idea de fer un recull de les expedicions catalanes més emblemàtiques a cadascun dels 14 cims de més de vuit mil metres i tingué l'encert de pensar amb l'Eduard Sallent com autor de l'obra. Sallent ja havia escrit altres llibres de narrativa de muntanya. Al final ha resultat un treball excel·lent en el que l'autor ha sabut narrar les més emblemàtiques expedicions catalanes als cims de més de vuit mil metres amb un estil propi i aconseguint posar-se dins la pell de cadascun dels alpinistes. Cels de safir. Les expedicions catalanes més emblemàtics als 14 vuitmils és un llibre distès, de bona lectura, i que a més a més fa justícia a la tradició catalana d'expedicions a l'Himalaia. Aquesta setmana vam presentar l'obra a la llibreria Altaïr de Barcelona (es pot llegir la crònica en aquest post de la Sala de Premsa de Cossetània). La presentació aplegà bona part dels alpinistes protagonistes dels llibre. En aquest vídeo que acompanya el post es pot veure la presentació de l'obra que va fer el propi autor.

Jesús Maria Tibau i Cornudella

Durant l'any organitzem moltes presentacions de llibres. Com que a Cossetània editem al voltant d'una vuitantena títols l'any i fem com a mínim una presentació per llibre, no estranyarà doncs que cada setmana en tinguem alguna o altra. Sempre, quan vaig a una presentació, tinc neguit per si vindrà gent o no, per si la sala quedarà prou plena.

Ahir dissabte, vaig anar a la presentació d'El vertigen del trapezista, de Jesús Maria Tibau, a Cornudella, el poble on Tibau hi va néixer i hi va viure bona part de la seva vida abans de desplaçar-se a Tortosa. No tenia cap temor que no vingués gent, estava tranquil en aquest sentit, ja que habitualment, encara que pugui sonar rar, com més petit és el poble, més possibilitats hi ha que la presentació sigui un èxit. Hi ha en els petits nuclis més sentiment de comunitat i els seus habitants fan habitualment pinya en els actes que s'organitzen. A més tenia el convenciment que Tibau era una persona estimada a Cornudella. Els pronòstics no van fallar i la sala d'actes de l'Ajuntament de Cornudella es va omplir de gom a gom. Tibau es va sentir ben acompanyat pels seus familiars i pels seus amics de la localitat que el va veure créixer.

Cornudella, el Montsant, Siurana, els records de la seva infància o el paisatge del Priorat apareixen constantment en El vertigen del Trapezista. Tibau ho descriu amb tendresa, amb estima. Per això, l'acte de presentació es va convertir a la vegada amb un homenatge als seus records. Ell va voler que una amiga de Cornudella i un germà seu llegissin un conte. Els amics i la família, el millor regal que li ha fet Cornudella. També va llegir un dels contes l'escriptor Òscar Palazon i, un altre el propi autor (es pot veure en el vídeo que acompanya aquest post). I al final, la cirereta que arrodoní la presentació va l'excel·lent interpretació a capella del cantautor de Pradell de la Teixeta, Jesús Fusté.

Pedalejar prop del mar

Cada any per Divendres Sant una colla d'amics que sortim habitualment amb bicicleta de muntanya. Fem una sortida que acabem amb un bon dinar. Enguany hem anat de Salou fins a l'Ampolla seguint l'itinerari marcat en el llibre: La costa Daurada arran del mar, de Josep Insa. L'itinerari et permet descobrir racons d'extraordinària bellesa de les nostra costa, especialment cap a la zona de l'Ametlla de Mar. Malauradament també et permet comprovar de primera mà la pressió urbanística que hem exercit sobre el nostre territori. Els passejos marítims són cada vegada més llargs, cada vegada més ciment, en detriment dels espais naturals a prop del mar, i costa trobar territori verge, sense urbanitzacions que arriben gairebé fins dins el mar. Queden alguns petits paradisos, cada vegada més petits. A un però li queda el convenciment que la facultat de l'home per fer urbà el territori no té límits.

Dos blocaires amb punts en comú

Dos autors de blocs que habitualment consulto són notícia aquests darrers dies. Ambdós fets noticiables tenen relació amb Cossetània i també ambdós blocaires tenen punts en comú entre ells. Per una banda, s'ha començat a distribuir el llibre El vertigen del trapezista, de Jesús Maria Tibau, autor de del bloc Tens un racó dalt del món, un dels que té una millor classificació dins el rànquing d'Alianzo i també un dels que desenvolupa una major activitat literària. El llibre és un recull de contes d'aquest autor. Tibau va escollir per títol del llibre, previ permís de l'autor, el nom d'un altre bloc, El vertigen del trapezista, del qual n'és autor Òscar Palazón. Aquest nom és el punt d'unió entre ambdós autors. Però Palazón ha estat també notícia aquests darrers dies ja que ha resultat el guanyador del premi literari Vila de l'Ametlla de Mar, amb la novel·la Un rostre que no és meu, obra que publicarem els propers mesos a Cossetània (més informació sobre aquest guardó en aquest enllaç). D'Òscar Palazón ja havíem publicat anteriorment el poemari Atles de la memòria i també havíem publicat d'ell alguna narració en altres llibres de reculls de narracions finalistes de premis literaris com Amics per sempre i altres contes o Quin remei! i altres contes. A tots dos, al Jesús Maria i a l'Òscar, l'enhorabona.

Nova col·lecció de clàssics catalans

Enguany a Cossetània iniciem una aposta clara pels autors clàssics catalans. En un post anterior, vam anunciar l'inici de la Biblioteca Narcís Oller. A més, coincidint amb l'aparició del primer volum de l'obra d'Oller, hem presentat també la col·lecció Biblioteca de Tots Colors que es dedicarà a la publicació d'obres d'escriptors clàssics catalans. Aquesta col·lecció està dirigida per l'escriptor i filòleg Magí Sunyer. L'obra que inicia la col·lecció és L'home que tenia més d'una vida i altres relats, de Joan Puig i Ferrater. La intenció és publicar cada any en aquesta col·lecció dos o tres títols.

Sobre el primer volum de la col·lecció, Guillem Jordi Graells en diu en el pròleg del llibre:

"...Aquestes peces, la majoria de les quals apareixen en llibre per primera vegada, traeixen diverses influències, des de la narrativa costumista fins a la prosa poètica més o menys derivada del simbolisme, passant per alguns models de la narrativa modernista més lligats al naturalisme i a una certa concepció del "drama rural"."

El futur dels diaris en paper

Un vídeo que publicàvem en aquest post, ens mostrava com podia ser el futur dels llibres amb l'aparició dels e-books. Aquest altre vídeo se situa el 2015 i ens avança una hipòtesi de com pot evolucionar el flux de la informació a Internet. La qüestió està: quin futur tindran els diaris en paper en la possible nova realitat?

El premi

Fa gairebé dos anys i com a simple diversió vaig escriure dos relats eròtics, em va agafar així, no sé ben bé perquè. Una vegada escrits els vaig rellegir i vaig deixar-los a l'ordinador, en repòs. El mes de desembre, bloguejant vaig fer cap en un bloc on es deia que s'havia convocat una nova edició del Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. Això em retornà als contes que havia escrit. Els vaig rellegir de nou i em vaig preguntar: i perquè no els presento al concurs? Durant uns anys vaig estar al jurat del Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet i habitualment he de decidir la publicació o no d'un manuscrit que se'ns presenta a Cossetània, però m'és del tot impossible decidir jo mateix si un escrit fet per mi val la pena o no. Sempre tens l'opció d'ensenyar-los a llegir a la família o als amics, però què et diran? encara que no els agradin seran poc sincers amb mi. Per això vaig decidir presentar-los al concurs, perquè fossin persones sense cap condicionant que els valoressin. Fa uns dies em va trucar, el secretari del jurat, i em va dir que havia estat un dels tres finalistes del premi, que es lliuraria el dimarts dia 5 de febrer a les 7 de la tarda a Vilanova. Sincerament, em va donar una bona alegria i suposo que vaig sentir la mateixa satisfacció que senten altres autors quan els notifiquen que la seva obra ha estat d'alguna manera guardonada. Sempre, per motius evidents, he estat situat a la banda dels editors, comprenia i entenia l'emoció que senten els autors quan se senten reconeguts, però res és igual quan es viu en la pròpia pell, tot i que el premi és modest. El dimarts dia 5, tenia programat assistir a la presentació del llibre La cuina de la poma, a l'FNAC. Vaig combinar-m'ho perquè hi assistís una altre persona de Cossetània ja que volia ser a l'acte d'entrega de premis on s'anunciaria qui seria el guanyador. Al final l'alegria va ser encara més gran ja que resulta que el meu conte "L'obsessió" ha estat l'obra guanyadora, entre els 32 relats que s'hi van presentar, de la 6a edició del Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. El premi: una estàtua de ceràmica, 500 euros i la publicació del relat junt amb els tres finalistes dels darrers tres anys. Tot plegat, que estic més content que un gínjol i que moltes gràcies al jurat per haver considerat que el meu relat mereixia el guardó.

La banda esquerra

En un post anterior comentava l'aparició d'un nou número de la revista BValls de lletres. En aquesta publicació hi vaig trobar un article titulat "La banda esquerra", que em va semblar molt interessant, signat per l'escriptora Mònica Batet, que tractava sobre la importància que haurien de tenir els contes en una literatura. En volia reproduïr un fragment però com que no sabia com seccionar-lo i tal vegada que m'ha semblat un conjunt que no podia fraccionar, el reprodueixo íntegrament, amb el permís de l'autora:

Qualsevol lector català que aspira a ser ideal, si agafa un paper en blanc, el divideix amb una línia vertical i en la banda dreta escriu tots els escriptors que coneix de novel·la i en la banda esquerra els de contes, s’adonarà quan escrigui l’últim cognom que la banda guanyadora és, sens dubte, la de la dreta. I si es pregunta sobre el perquè d’aquest resultat, s’adonarà que la resposta no és única.

Respostes:
1. La narrativa llarga a Catalunya té molts premis prestigiosos; la narrativa curta només té el Mercè Rodoreda.
2. Per a molts, el conte és un gènere menor.
3. Poques són les editorials que s’arrisquen a publicar reculls de contes.
4. Un lector, a l’hora d’escollir un text, a causa segurament d’una mala cultura del conte, acostuma a preferir el text llarg.
5. Es considera que la narrativa curta és el primer esgraó que usen els autors novells per poder escriure posteriorment narrativa llarga.
6. Escoles i instituts posen com a lectures obligatòries novel·les (només cal veure quins són actualment els textos obligatoris de selectivitat).
Però, en canvi, si aquesta mateixa prova la realitza un lector que aspira a ser ideal dels Estats Units o de Llatinoamèrica, se sorprendrà quan vegi que la banda esquerra queda perfectament equilibrada amb la banda dreta. I aquest fet és a causa que el conte en aquests països no està desprestigiat, ja que són moltes les revistes literàries que el tenen com a text estrella. Només cal fixar-se en la quantitat de tallers literaris sobre narrativa breu que s’ofereixen a les seves universitats. Llavors cal, sens dubte, que el lector que aspira a ser ideal i que no és ni dels Estats Units ni de Llatinoamèrica es desfaci de prejudicis, que l’únic que aconsegueixen és entorpir l’augment de noms de la seva banda esquerra, i començar a llegir contes tenint en compte les premisses següents.
Premisses:
1. No hi ha narrativa de primera classe i narrativa de segona classe.
2. La síntesi és una virtut. Qualsevol bon escriptor afirma que és molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la, perquè en una bona novel·la el discurs pot decaure, i en un bon conte mai.
3. En el primer paràgraf d’un conte ja se sap si val la pena de continuar-lo; això evita la pèrdua de temps.
4. La quantitat no és sinònim de qualitat.
5. El plaer és immediat: no cal esperar quatre-centes pàgines per comprovar si l’horitzó d’expectatives queda acomplert, i això permet que els contes siguin llegits en curts espais de temps.
6. Finalment, una bona manera d’eliminar radicalment els prejudicis és llegir, si encara no s’ha fet, “Invasió subtil” (Pere Calders), “La continuidad de los parques” (Julio Cortázar) o “Els set missatgers” (Dino Buzzati).

El vídeo

Recordo que en la gala d'inauguració de la Fira de Frankfurt, un dels moments estel·lars va ser la intepretació de la canço Qualsevol nit pot sortir el sol, per Jaume Sisa. Sovint, faig un cop d'ull a La Tafanera per veure quines notícies o curiositats són les més votades. Ahir hi vaig trobar un comentari que feia referència a un vídeo creat amb l'esmentada cançó de Sisa. L'obro i el trobo boníssim, molt treballat. El reprodueixo en el bloc. Val la pena.

Publicar l'obra de Narcís Oller

Poder llegir els autors clàssics i tenir-los a l'abast és imprescindible pel coneixement d'una literatura i és a la vegada necessari per poder entendre el tipus de creació que es fa actualment. Malauradament, sovint costa trobar llibres dels nostres clàssics. Quan a Valls, es va constituir la Societat Narcís Oller, un dels objectius que es va proposar va ser fomentar l'edició de l'obra d'aquest escriptor; no tant per recollir l'obra completa cosa que ja s'ha fet en dues ocasions (Gustau Gili, 1928-1930, i Editorial Selecta, 1948) sinó per facilitar la lectura de l'obra de l'autor. De l'obra d'Oller és fàcil aconseguir La bogeria i L'escanyapobres, ja que són llibres de lectura als instituts, i també Pilar Prim que el 2006 va reeditar Angle Editorial. Per trobar la resta de la seva obra cal anar a llibreries de vell. És per això, per poder posar a l'abast del lectors l'obra d'aquest escriptor, que a Cossetània, amb l'assessorament de la Societat Oller, hem iniciat la Biblioteca Narcís Oller on hi publicarem els diferents títols d'aquest autor. Ho anirem fent a un ritme d'una o dues obres a l'any. I ens agrada haver començat aquesta iniciativa ja que Oller i Cossetània tenim en comú la nostra ciutat d'origen: Valls.
El primer llibre d'aquesta nova col·lecció el presentarem aquest més de gener. Es tracta de Croquis del natural (imatge de la coberta que acompanya el post), la primera obra que va publicar l'autor, l'any 1879. El llibre està format per quatre contes: "El vailet del pa", "Tres mesos de món", "Els que ho miren i els que hi van" i "El trasplantat". El volum compta a més amb un pròleg de Rosa Cabré. El proper llibre que publicarem de la col·lecció, a finals del 2008, serà Vilaniu. En aquest cas la prologuista serà l'escriptora Margarida Aritzeta.
Sobre Croquis del natural Rosa Cabré en diu en el seu pròleg:

"...les quatre narracions que formen Croquis del natural focalitzen des d'àmbits temàtics diferents quatre aspectes que emmarquen algunes de les situacions clau de la classe mitjana i de la burgesia ciutadana emergents: la qüestió insalvable de les diferències socials, la necessitat de jugar una carta en relació a la llengua i cultura autòctona, la reflexió sobre l'escriptura i la societat, el joc de veure si ser vist en la ciutat que esdevé un saló dins de les cases o als carrers i, encara, l'assimilació de les formes novedoses que proposa la gran ciutat com a motor de progrés, contrastada amb l'enlluernament, però al capdavall, la inadaptació d'algunes persones que protagonitzen moviments migratoris del camp a la ciutat."

Taula rodona

Dimecres, dia 16 de gener, participo en una taula rodona que es realitza organitzada per la Universitat Rovira i Virgili en el marc d'un curs d'Especialista Universitari en Gestió Cultural. L'activitat porta com a títol "Manifestacions Artístiques i Gestió Cultural" i hi participarem: Ferran Madico (director d'escena del Centre d'Arts Escèniques de Reus), Quim Solé (músic i director de l'Escola Municipal de Música de la Selva del Camp), Albert Macaya (artista i professor de la URV) i un servidor. Es tractarà que cadascú expliqui la seva experiència de gestió cultural en el sector que cadascú traballa. Tot i que l'acte forma part del curs que esmentavem anteriorment, em comenten els organitzadors que l'assistència està oberta a tothom que hi vulgui anar. L'hora de la taula rodona és a les 16,30 i el lloc és el Centre de Formació Permanent de la Fundació URV (Av. Onze de Setembre 112, de Reus).

Oportunitat per a nous escriptors

El Col·lectiu La Gent del Llamp ha iniciat aquests darrers mesos una iniciativa que permetrà donar una oportunitat a nous escriptors a veure obra seva publicada. Amb la col·laboració dels Serveis Territorials a Tarragona del Departament de Cultura de la Generalitat han iniciat la col·lecció Zenit. Es tracta de petits llibres de 24 pàgines i amb un tiratge reduït en els quals es publica una mostra de l'obra dels escriptors (en la imatge que acompanya el post es poden veure els tres primers llibres de la col·lecció).

La col·lecció s'inicia amb el poemari L'olor de son, de Josep-Oriol Mas (Tarragona), de 20 anys, estudiant de periodisme i alumne de l'Escola de Lletres de Tarragona. És membre també del grup de rock Amnea i de Zombisingers in the Windows, de gospel.
El segon llibre, Vol, és un poemari d'un veterà, Gabriel Guasch (Valls), que ja ha publicat els llibres Escric un cercle, Paral·lels, Mirades, Conversa fora de context i Descripció de blanc i ha participat en exposicions de poesia visual. Trobo encertat que també algun autor amb més experiència acompanyi els joves en aquesta iniciativa. És una forma de dir-los que estan al seu costat i de recolzar la col·lecció.
El tercer llibre és el relat El nàufrag i la gavina, d'Alba Tomàs, també tarragonina de 20 anys, que actualment cursa llicenciatura de Filologia Clàssica a la UB i que des de fa dos anys és membre de l'Escola de Lletres de Tarragona.