Rovira i Virgili i Valls

He tingut una trobada aquesta setmana amb Teresa Rovira i Comas, filla d'Antoni Rovira i Virgili. Hem de fer un treball per a la Diputació de Tarragona de tota la bibliografia de l'escriptor. S'hi detallaran les referències a multitud d'articles a premsa, els llibres, ressenyes, etc.

Abans de marxar Teresa Rovira ens regala el que ens diu que és un dels llibres que més li agraden del seu pare: el va editar Proa l'any 2000 i recull els llibres Teatre de la Natura i Teatre de la Ciutat, publicats per primera vegada l'any 1928 i 1963, respectivament. Hi trobem un Rovira i Virgili literari, extraordinari en les descripcions. Com que són un recull de textos que va publicar en diverses publicacions vaig espigolant cap el davant cap al darrera, tot parant en aquells articles que em criden l'atenció. A Teatre de la Natura ens parla de muntanyes, de marges, de camins, d'arbres, de fruites. A Teatre de la Ciutat ens endinsa amb una prosa treballada esplendidament a diferents indrets del nostre país i també a les festivitats més representatives del nostre calendari i al pas del temps al llarg de l'any.
Veig que descriu la meva ciutat, Valls, tal com la veia ell en el seu temps. Parla d'un temps en que la capital de l'Alt Camp havia viscut una regressió de nombre d'habitants i de l'economia "...Tarragona ha progressat, Reus ha tingut una aturada, i Valls ha retrocedit poc o molt." Acaba l'article en un paràgraf que ens ha d'anar molt bé en els durs temps que corren ara. Tinc clar que m'agradaria, precisament ara, tenir aquest caràcter que descriu Rovira i Virgili dels vallencs d'aquell temps:

"L'equilibri dels vallencs els salva de les embranzides perilloses i del trist descoratjament. Ells saben que després d'un temps en vénen uns altres, i que els pobles que conserven la força de la voluntat, l'amor al treball i l'alegria d'una bella terra poden esperar les justes compensacions de l'esdevenidor."

El llibre de la Marató de TV3

Un dels fruits de l'aliança comercial entre Angle Editorial, Bromera i Cossetània es podrà visualitzar properament amb l'edició conjunta enguany d'El llibre de la Marató de TV3, que es dedica a les malalties minoritàries. El repte que ens va proposar el canal públic de televisió català el vam assumir amb la voluntat de poder col·laborar amb aquesta iniciativa. Enguany, serà el segon que es publica un llibre al voltant de la Marató. L'any passat el va publicar Columna.

La intenció és recollir els màxims fons possibles per la causa que protagonitza la Marató. Per poder-ho aconseguir ha calgut la col·laboració dels autors i de diverses empreses perquè uns escrivissin els seus relats sense cobrar ni cinc i les altres perquè ens oferissin gratuïtament el paper o el procés industrial també sense cobrar. Al final i amb un any de crisi dura com aquest en què les economies industrials no estan per gaires alegries, s'ha pogut aconseguir tot plegat i que el llibre s'hagi pogut editar.

L'obra en què hi han participat els autors Manuel Baixauli, Lolita Bosch, Esperança Camps, Andreu Martín, Quim Monzó, Màrius Serra, Jordi Sierra i Fabra, Rafael Vallbona i Eloi Vila sortirà al mercat d'aquí a un parell de setmanes a un preu molt assequible, com l'any passat, de 9 euros. Comprar aquest llibre és una excel·lent manera de col·laborar amb els objectius solidaris de la Marató de TV3.

Acompanyo el post, la fitxa tècnica del llibre, que aquesta setmana ha començat a repartir-se a través de la xarxa comercial del nostre distribuidor l'Arc de Berà.

La primera novel·la d'Anselm Aguadé

Ara fa un any vam publicar la primera novel·la d'Anselm Aguadé, Rabassa morta. Per aquella cosa de l'acumulació d'originals per llegir -en aquest moment en tinc una pila molt grossa-, no n'he pogut fer una lectura fins aquest estiu, per les vacances, tot i que les persones de l'editorial que havien intervingut en el procés d'edició me la van recomanar.

A Rabassa morta, Aguadé retrata la societat agrícola de finals del segle XIX del territori on es cultivava la vinya. Per tant, l'argument de la novel·la es podria situar a qualsevol localitat del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà o el gran Penedès. Una mica el mateix que amb El Celler de Noah Gordon que situa també la seva novel·la en el mateix període històric en el que ho fa Aguadé. I és que les darreries del segle XIX va ser un període convuls per a l'agricultura catalana, amb molts incidents, amb una lluita entre amos i rabassaires aferrissada, amb la irrupció de la fil·loxera per acabar-ho de complicar. Tot plegat permet moltíssimes situacions que els novel·listes saben aprofitar.

Aguadé per mitjà d'una trama on no hi falten aquests conflictes, ni situacions complicades d'amor, ni la descripció de tots aquells elements que configuraven la societat d'aquell moment, des de l'església, el bar del poble, les autoritats, la Guàrdia Civil o el prostíbul, construeix un relat ben estructurat, equilibrat amb la narració i la descripció i que fan de la seva lectura un exercici interessant i entretingut. És la seva primera obra que ens mostra que l'autor té recorregut per seguir elaborant literatura i per seguir madurant en el seu procés de creació.

Millorar el procés de comercialització

A començaments de la setmana passada portàvem a impremta el darrer llibre que faltava per de la campanya de Nadal per entrar a màquines, el llibre El paisatge favorit de Catalunya, que coeditem amb TV3. També la setmana passada acabàvem el butlletí de novetats del mes de novembre, el darrer que fem l'any 2010, ja que el desembre no oferim novetats. Hem canviat des que vam començar a editar en què apuràvem més els terminis tant per Nadal com per Sant Jordi. Ara intentem després del 20 de novembre no portar cap novetat més per la campanya de Nadal i després del 20 de març no portar-ne més per la campanya de Sant Jordi. Tot plegat per facilitar la feina dels comercials de manera que puguin explicar en temps als llibreters les nostres apostes per cadascuna d'aquestes temporades.

Fem els llibres pensant cada cop més en què serveix de poca cosa editar una excel·lent obra si després els comercials no tenen temps de treballar en la seva comercialització. Tot plegat, amb l'esforç i el convenciment de tots els departaments de Cossetània ha anat millorant molt. Recordo que abans deixàvem la portada del llibre pel final, mentre que ara portada i interior del llibre es comencen a treballar a la vegada, de manera que podem elaborar la fitxa tècnica del llibre, element clau per començar-ne la seva comercialització, fins i tot setmanes abans que aquest estigui acabat.

La veritat és que em satisfà veure'ns organitzats de millor manera, ja que això ens permet treballar amb tranquil·litat. El divendres passat vam tancar també el calendari de Sant Jordi de manera que hem situat per setmanes els llibres que hem de publicar fins el març i així ara podem treballar amb ordre tots els llibres que hem de publicar els propers mesos.

Però encara podem millorar tot el procés de manera que poguem entregar informació de les novetats amb més temps als comercials perquè aquests ho poguin explicar els llibreters i tinguem precomandes abans de portar el llibre a impremta, de manera que puguen fins i tot ajustar millor els tiratges. Al cap i a la fi es tracta que treballant amb temps amb els llibreters i seguint les seves recomanacions poguem entre tots millorar els percentatges de retorn que tenim, que són excessivament elevats. En el fons, tots els agents afectats en el sector editorial hem de racionalitzar tot el procés, sinó hom té la sensació que tant distribuïdors com llibreters consumeixen moltes energies fent i desfent capses i lliurant als transportistes llibres que van innecessàriament amunt i avall. Però per fer-ho, per millorar el procediment, és necessari que els editors ens impliquem més en el sistema de comercialització i sobretot que escoltem molt més el que ens diuen els llibreters que són el cap i a la fi les persones que més estan directament en contacte amb els lectors.

La única col·lecció de llibres de cuina il·lustrats en català

El Josep Borrell, fotògraf de la col·lecció Amb gust a Mediterrari, em va fer un suggeriment en la presentació del llibre Aperitius i tapes. Capricis del sentit, que vam fer aquesta setmana:

- Jordi, hauríeu de fer una cosa, en algun lloc del llibre hi haurien de sortir el altres títols de la col·lecció.

- Ostres, quina error - li vaig contestar jo -. I tant que sí. I com és que no surt? És clar, ja sé on s'origina del descuit. Aquest llibre és en tapa dura i no té solapes i aquesta informació sempre la posem en les solapes de darrera del llibre, però hi ha solucions per fer-ho. Gràcies per fer-nos-en adonar, ja que el millor lloc on es pot es fer promoció de la resta de llibres de la col·lecció és en els propis llibres i a més ens interessa vendre col·lecció, ja aquesta és la única col·lecció de llibres de cuina il·lustrats en català.

L'endemà mateix ja vam estar parlant de resoldre-ho pel proper títol que serà el de sopes i cremes. La col·lecció fa goig. A la taula de la presentació on es venien els títols exposats es podia comprovar amb satisfacció tant nostra com dels dos autors, la Mariona Quadrada i el Pep Borrell el goig que feien. A més són llibres vistosos amb excel·lents fotografies, amb receptes redactades amb l'estil entenedor i planer de la Mariona. Ens interessa que la gent que compri un llibre d'aquests vulgui els altres perquè valen la pena. A més, en el panorama literari en castellà hi ha moltes col·leccions de llibres de cuina amb fotografies en color, però aquesta és la única que hi ha al mercat en català i potser aquest fet no l'hem destacat encara prou.

Quatre generacions d'editors

"No pot ser sempre començar de nou i entrebancar-se en el mateixos llocs que els nostres avis". Aquesta va ser una de les frases pronunciades per Rafael Català Dalmau en l'emotiu acte de celebració del 50è aniversari de Rafael Dalmau Editor que es va celebrar diumenge dia 18 d'octubre al Museu d'Història de Catalunya. Amb aquesta frase, Rafael Català justifica un dels pros d'una editorial familiar: aprendre de les generacions anteriors, no caure en errors ja comesos. I és que l'editorial Rafael Dalmau Editor està ja a la seva quarta generació.

L'any 1959, Rafael Dalmau Ferreres i la seva filla Maria Carme van crear aquest segell editorial. El fill del matrimoni Maria Carme Dalmau i Pere Català Roca (un puntal bàsic de l'editorial), Rafael Català és qui ara dirigeix l'editorial, on també hi treballa un nebot seu, en Jaume, fill de la seva germana l'Anna, que fins a la seva mort, enguany, també treballava a l'editorial.

L'editorial Rafael Dalmau Editor és un exemple a seguir i una peça important de la història cultural contemporània del nostre país. Són com va dir el director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoverro, "una editorial compromesa amb una Catalunya que treballa", amb una Catalunya que fa feina des que surt al sol i fins més tard que aquest s'ha post.

Enguany, l'any del cinquantenari, ha estat un any dur per a can Dalmau. Pere Català va morir i uns mesos més tard ho va fer la seva filla i germana de Rafael Català, l'Anna. Tot plegat ha estat un sotrac important per la família Català-Dalmau. No obstant era i és important fer la celebració, per poder recordar l'important treball fet per la família Dalmau i per tots els seus col·laboradors, i també per encarar el futur; i era important que l'editorial celebrés un lluit acte d'aniversari i que se sentissin acompanyats per una multitud de persones (la sala d'actes va queda petita) relacionades amb l'editorial (autors, historiadors, llibreters, impressors, amics, editors -massa pocs-, etc.) que han volgut estar al seu costat i encoratjar-los a seguir endavant amb la seva tasca i amb la seva missió i raó de ser, que segons Agustí Alcoverro es podria sintetitzar en tres eixos: "ser un punt de trobada entre la història acadèmica i la història patriòtica del nostre país, combinar el rigor científic i la divulgació, i fer de pont entre la historiografia dels anys trenta i la de la represa cultural dels anys seixanta".

I és que com va dir Rafael Català, "aquesta és una editorial familiar a la que ens hi dediquem amb cos i ànima." Tan sols d'aquesta manera s'ha pogut fer tota la feinada que han fet en aquests cinquanta anys del segell Rafael Dalmau Editor. Tot aquest treball queda en part documentat en l'excel·lent exposició que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya. Val la pena anar-hi.

A la família Dalmau - Català i a tots els col·laboradors de l'editorial, la més sincera enhorabona pels cinquantè aniversari! Ànims i a seguir endavant, amics!!!

Tornant de Frankfurt

Estand de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana

Amb la tornada de la Fira de Frankfurt s'acaba el cicle de tres fires en quinze dies: Fira del Llibre de Muntanya, Liber i Fira de Frankfurt. Quan marxo dimecres cap a l'aeroport escolto per la ràdio del cotxe que diuen que hi ha menys expositors que altres anys. Deu ser veritat, però com que la Fira és tant immensa, no tinc la sensació que sigui així ni que hi hagi menys gent. L'agenda dels dos dies i mig ha estat molt atapeïda i ens ha faltat temps per poder passejar amb tranquil·litat pels estands. De tota manera, en parlar amb editors estrangers tots ens diuen que els va millor que l'any passat i que es respira optimisme. De fet, els projectes que es tracten a Frankfurt no són majoritàriament a curt termini i no es veuran editats fins ben entrats el 2010 o el 2011. Per tant, les economies que veuen la fi del túnel (no nosaltres) han de treballar per un horitzó millor que l'actual. De les gestions que hem fet en sortiran coses. Ara cal fer el seguiment de tots els contactes realitzats. D'una en particular, amb la que hi treballem des de Frankfurt de l'any passat, esperem que tingui repercussió. Ja ho anunciarem.
Primera qüestió que em sorprèn respecte els altres anys: més controls de seguretat. Arribem dimecres al migdia de la Fira directe des de l'aeroport i en entrar -hi ens fan obrir les maletes, hi miren per tots els racons i també regiren la bossa on hi porto el portàtil. Això és el primer any que ho fan. Serà perquè la Xina és el país convidat o serà una nova mesura que s'instaurarà també pels propers anys. De fet, des de la por al terrorisme internacional, cada cop que entres al pavelló 8, que correspon als anglosaxons, et regiren la bossa o cartera que portes. Això ho fan des de fa tres o quatre anys. Si ja ho trobava excessiu, ara el que és és absurd, ja que si et regiren a l'entrar a la Fira perquè punyetes t'han de tornar a regirar en entrar a un pavelló determinat. A més com que constantment vas d'un pavelló a un altre, ja que les cites no les tens en el mateix indret, acabes el dia que et poden haver regirat tres o quatre o cinc vegades la mateixa bossa.
Una altra qüestió que no m'agrada. Des que vaig a la Fira de Frankfurt, que d'això en deu fer ja set o vuit anys, cada any a l'estand de l'Associació d'Editors en Llengua Catalunya que està instal·lat a la Fira amb l'ajut econòmic del Departament de Cultura de la Generalitat, es feia una petita trobada, amb un modest piscolabis, amb un representat del Govern català que acostumava a ser el conseller de Cultura de torn o un alt càrrec del Departament. El 2007 amb Catalunya com a cultura convidada la presència de polítics del nostre país va ser aclaparadora. Enguany però la trobada no s'ha fet perquè ningú del Departament ha vingut. Després els polítics tenen la fama que només els interessa anar als llocs per la foto, però hi ha vegades que se la guanyen. Frankfurt 2007 no serviria de res si els anys següents els editors i agents literaris catalans no es reunissin amb altres editors, els oferissin els nostres productes, etc. I cal que l'administració catalana segueixi animant a que així es faci, malgrat que ara sigui una feina, com en els anys anteriors a la Fira de 2007, de picar molta pedra. En un any difícil com està sent el 2009 es necessitava més que mai la presencia institucional i les breus paraules que hi dirigien per sentir-nos animats i recolzats pel nostre govern. Em va saber greu veure que mentre la nostra administració no ens acompanyava, els editors bascos, on hi tinc amics, es trobaven a la Fira amb la seva consellera de Cultura o saber que els gallecs també van tenir representació institucional.
Dijous al vespre l'Instituto Cervantes de Frankfurt fa una recepció per a tots els editors de l'Estat espanyol. L'any passat ja es va fer en ser inaugurada la nova seu d'aquesta institució, però no hi vam poder arribar-hi ja que es va fer el dimecres al vespre i nosaltres vam arribar tard a Frankfurt. És un edifici cèntric, gran i espaiós. Ningú a l'Estat espanyol discuteix els diners que s'hi han invertit i el cost anual que té i no seré jo qui ho faci. Ara bé, seria convenient que cada vegada que l'Institut Ramon Llull o qualsevol altre organisme de la Generalitat obrís un espai en qualsevol indret del món no s'actués amb la hipocresia de criticar-ho. El que ha de valdre pels uns ha de valdre pels altres. La trobada ens serveix per poder parlar animadament amb altres editors i comentar, entre altres coses, la situació del sector.
En fi, tornada divendres amb el darrer vol cap a casa després d'uns dies esgotadors. I és que la veritat és que m'agrada anar a les fires ja que representen una pluja d'idees, però són jornades esgotadores, sense pràcticament descans i al final un ja té ganes d'arribar a casa i reposar tranquil·lament.