De situacions anormals

Fa uns dies en un post a Núvol vermell, Oriol Solé enumerava en un exercici interessant els errors i encerts de Cultura03. En el punt 4 dels errors deia que havia estat un error:

No haver anat al Tribunal de la Competència per impedir que Planeta controlés quasi tot el mercat del llibre en català amb la compra de 62 i dels segells literaris d’Enciclopèdia. Per exemple, a la llista dels més venuts de dijous passat al Timeout, el 70% llibres són del Grup 62. Un cas que a qualsevol cultura important del món tindria conseqüències immediates i que a casa nostra ningú no ha denunciat: ni els autors, ni els llibreters, ni les institucions, ni cap intel·lectual, ni la premsa.

En aquest blog, vaig comentar ja fa temps que aquest predomini en el cas dels premis literaris del nostre país era escandalós. Ho podeu llegir aquí.
Joan Carles Girbés, a Tirant el cap també es feia ressò del comentari d'Oriol Solé (aquí). I posava un exemple del rànquing de no ficció on el 90% dels llibres del top ten corresponien al Grup 62. Per tant, es evident que el pes en el mercat del mateix grup és impressionant. En qualsevol Estat, davant una situació d'aquesta mena, el Tribunal de la Competència hi hagués intervingut; però és aquí on rau el problema, el nostre país i la nostra cultura tenen l'anormalitat que no tenen Estat i precisament aquesta anormalitat fa que algunes situacions com aquestes siguin possibles.
Es queixa que ningú hi va posar objeccions. És més, a l'acord s'hi arribà amb el consens dels grups polítics més importants del país. L'acord implicava també el beneplàcit de l'entitat financera més important del país que també és soci del grup, de l'empresa editorial més important amb seu a Catalunya que té, a la vegada, partipacions en mitjans de comunicació, i també del catalanisme present al voltant d'Enciclopèdia Catalana, l'altre soci important del grup. Per tant, amb tantes benediccions qui podia dir-ne res? Els autors, els intel·lectuals? Sincerament, si jo fos autor o intel·lectual, possiblement per prudència també hagués callat no fos cas que dient depèn què em tanqués la porta de poder editar precisament en l'acabat de crear grup editorial més important del país.
Quan es constituí es va defensar que precisament per realitzar projectes importants és necessari per a qualsevol cultura l'existència de grups editorials potents i hi estic completament d'acord; hi ha projectes que necessiten capacitat financera gran per afrontar-los, que únicament el poden desenvolupar grans grups editorials i 62 ha demostrat que té capacitat per portar-los endavant com el cas de la Butxaca. Ara bé, la clau de l'assumpte és que un país i una cultura necessita "grups editorials" en plural, no en singular, i que competeixin entre ells.
De totes maneres, la realitat és la que és i tal com em van titular aquest estiu en una entrevista que em van fer a La Vanguàrdia, "La queixa és un mal model de negoci", per tant, una vegada dit, es necessari que actuem amb la realitat que tenim i que poguem analitzar les oportunitats que ens presenta una situació d'aquesta mena, que segur que n'hi ha. Saber-les aprofitar és el que definirà el nostre futur i la situació editorial del nostre país. En aquest sentit, crear edi.cat (Angle, Bromera i Cossetània) penso que ha estat un encert.