7/7/08

La decisió d'escriure en català

Des del Tirant lo blanc, a finals del segle XV, fins a Narcís Oller, la narrativa catalana va passar anys i anys amb poques creacions. Van ser els anys de la Decadència, però com és sabut, gràcies al moviment de la Renaixença els escriptors catalans tornen a escriure en la seva pròpia llengua. Oller va ser un d'aquests i va ser el novel·lista més important del moment, per això ha estat considerat, pels crítics, el creador de la novel·la catalana moderna.
Oller que va començar escrivint en castellà va decidir, influenciat sens dubte pel moviment de la Renaixença, usar el català a partir d'un moment determinat i per a totes les seves següents creacions. La primera obra en català que publica és Croquis del natural, el 1879, la qual, com ja vam tractar en un post anterior, enguany, hem reeditat a Cossetània. En un dels contes d'aquesta obra "Tres mesos de món", Oller posa en veu d'una de les protagonistes el per què de la seva decisió d'escriure en català. Tot una declaració de principis:
"A mesura que els anys esmorteïren el ressentiment natural del vençut contra el vencedor, s'esmorteí la resistència a l'assimilació i, per tant, a aprendre la llengua castellana. Essent aquesta tan diferent de la nostra com la francesa, no ha pogut encara passar a les classes més baixes, ni ha aconseguit solament, com en altres províncies on es parlen dialectes del castellà o fa més segles que aquest hi domina, ésser el llenguatge comú de les classes altes. Això no obstant, aquestes, a la nostra terra, el posseeixen, si pot dir-se posseir-lo saber-lo com el saben certs catalans i sobretot les catalanes; i amb l'afany de mostrar-nos a certa altura d'educació, superior a la del poble, hem acabat per desdenyar-nos d'escriure en català, i fins de saber-lo llegir, sense parar-nos en l'efecte estrany que hi ha de causar a tot esperit seriós veure ara tal desdeny, mentre en família i en els actes més íntims de la vida no
parlem altra llengua. Digues-me si hi ha raó que justifiqui semblant estranyesa. Digues-me per quin motiu, els que no ens donem de menys d'usar la llengua que aprenguérem en el bressol quan estem junts, hem de desdenyar la lectura dels poetes i pensadors que hi escriuen i hem de considerar que retrocedim en escriure-hi les cartes que endrecem els mateixos paisans. "O herra o quitar el banco", diuen els castellans: o no parlar-la mai, o llegir-la i escriure-la sense desdeny, ja que la parlem, dic jo."

3 comentaris:

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Hola Jordi, és una entrada molt oportuna, quasi a guisa de manifest, però malament rai si a dia d'avui ens haguéssim de carregar d'arguments com els que exposa l'Oller. D'altra banda, no podem perdre de vista que si bé és cert que existeix un període literari que hom convé a anomenar de "decadència", no és menys cert que durant aquests segles no es deixa de produir en català, i que la literatura popular hi és ben ufanosa. L'altre dia fullejava el volum de teatre burlesc català del segle XVIII (Barcino), una delícia!

Pep Valsalobre ha dit...

De petit em van donar un savi consell: "si no saps de què parles, calla". I l'autor del blog bé se'l podria aplicar, i dedicar el temps perdut per difondre les seves mancances culturals a llegir i superar-les.
El text en qüestió ignora aspectes elementals de la història cultural del país, desconeix que cada any es publiquen centenars d'articles i desenes de llibres amb estudis i edicions de textos sobre llengua i literatura de l'edat moderna (entre el "Tirant" i Oller per utilitzar la cronologia de l'autor del text) per part d'estudiosos del país i catalanòfils d'arreu del planeta i no sap que tenim autors i obres de nivell internacional en aquests segles (com poden ser les de Fontanella o Ramis, per posar dos exemples) o novel•les com el "Desitjós" o "Espill de la vida religiosa" que van tenir un centenar (un centenar!) d'edicions impreses en onze llengües europees al llarg de l'edat moderna. Només cal que entri a Google i escrigui "Qüern" i podrà accedir al treball de moltes persones que el seu text ignora i menysté. El fet d'utilitzar els avantatges de les tecnologies de la informació i de la comunicació de vegades pot constituir una lamentable paradoxa si la informació que s'usa es troba fossilitzada a mitjan segle XIX, amb la Renaixença.
En efecte: l'autor del text sembla estar còmodament instal·lat en els esquemes culturals de mitjan vuitcents i s'ha empassat ingènuament l'invent de la història cultural que tan hàbilment es van empescar els homes de la Renaixença.
Salut.

Pep Valsalobre

Institut de Llengua i Cultura Catalanes (Universitat de Girona)
http://www3.udg.edu/ilcc/fe.htm [literatura de l'edat moderna]

Quern: Repertori bibliografic de literatura i historia de la llengua catalanes antigues
http://biblioteca.udg.es/q%FCern/
http://dugi-doc.udg.edu:8080/dspace/handle/10256/527

David Prats ha dit...

Subscric el comentari de Pep Valsalobre sobre l'article "La decisió d'escriure en català" i comparteixo la seva indignació pel fet que encara hi hagi gent que s'entesta a ventilar com a mínim tres segles de literatura catalana amb l'etiqueta de Decadència. Una etiqueta pejorativa que condiciona prèviament el judici de qualsevol obra del període. Una etiqueta que va néixer en un moment molt concret i amb una intenció molt concreta (al s. XIX, per oposar-la a Renaixença) i que sembla impossible que encara hi hagi gent vinculada a l'activitat cultural que la faci servir i es quedi tan ample.
Esperem amb impaciència el dia en què ens referirem a aquest període sense prejudicis, amb normalitat, com ho fan totes les cultures amb tots els períodes de la seva història. El dia en què entendrem que l'edat moderna és una baula més de la nostra història cultural que mereix respecte i estudi rigorós.

David Prats
Universitat de Girona