L'altra cara dels Jocs Olímpics

D'aquí a pocs dies, el dia 8 del mes 8 (agost) del 2008, s'inauguraran els Jocs Olímpics de Pequín. Durant uns dies les televisions d'arreu del món centraran la seva atenció en les competicions esportives, les medalles i es recomptarà quantes medalles ha obtingut cada estat i quan cops s'ha enlairat a la màxima alçada una determinada bandera. Els Jocs s'han convertit en un esclat de nou nacionalisme d'estat com també totes les competicions esportives. La victòria d'Espanya a l'Eurocopa n'és un clar exemple.

Jordi Camps en el seu llibre Més enllà dels anells explica la història dels Jocs sense guanyadors ni medalles. En 200 pàgines ens detalla els objectius i propòsits del Baró de Cobertain quan es va iniciar aquest esdeveniment i com amb els anys, a mesura que els Jocs creixien, aquests s'han anat adaptant. Ens mostra la cara de la moneda que hi ha a l'altra banda dels podis i dels atletes. Documenta com els estats han utilitzat els Jocs per fer-ne qüestió política, com els boicots han estat a l'ordre del dia constantment al llarg del temps, com tot plegat s'ha convertit en una activitat que mou milers de milions d'euros. Camps ens parla de corrupció al COI, de dopatge, de decisions arbitràries, etc. però també destaca en positiu la immensa promoció que representa per l'activitat esportiva el propi gegantisme dels Jocs.
El llibre, com no podia ser d'altra manera, també ens parla de les aspiracions catalanes de participar-hi amb identitat pròpia. Durant molts anys Catalunya complia filosòficament els requisits que el Baró de Coubertain, qui va escriure que "una nació no és necessàriament un estat independent" i que "hi ha una geografia esportiva que pot diferir a vegades de la geografia política". Teníem una escletxa per on intentar entrar en el moviment olímpic i que va permetre, per exemple, als Jocs d'Estocolm (1912), que Finlàndia, llavors sota tutela de Rússia, o Bohèmia, membre llavors de l'imperi austrohongarès, hi poguessin prendre part. Aquesta norma, però, es va canviar el 1996, de manera que a partir de llavors la regla 34.1 diu: "A la Carta Olímpica, l'expressió país significa un estat independent reconegut per la comunitat internacional", que no vol dir altre cosa que sigui membre de l'ONU, organització que només reconeix estats. Aquest canvi va resultar una gerra d'aigua gelada per les aspiracions catalanes. El curiós del cas és que malgrat que ell digués que s'havia fet per evitar el reconeixement de nous comitès olímpics en territoris dependents dels EEUU i del sud-est asiàtic, aquesta norma es va aprovar durant el mandat d'un català com a president del COI, Joan Antoni Samaranch. O sigui que els catalans ho tenim magre, molt magre, per poder ser presents com a país a uns Jocs Olímpics i és que, en definitiva, com diu la cançó dels Brams "l'autonomia que ens cal és la de Portugal".