El camp se'ns mor

Serà pel molt que etimològicament tenen en comú les paraules agricultura i cultura que sempre m'he sentit atret per les feines del camp. És un món que m'agrada i que m'estimo i que, a la vegada, també està present amb moltes obres literàries. De les recents, per exemple El Celler de Noah Gordon i, escombrant cap a casa, de Cossetània també n'hi ha una bona mostra com Collita de foc, de Carme Meix, o en totes les obres de Francesc Aliern que d'una manera o altre surten les feines del camp però especialment a El pont de la solitud i Sabor moll, o també a La cabana, de Josep Gironès, o a Rabassa morta, d'Anselm Aguadé o El Baphomet i la taula esmaragda, on Miquel Esteve, gran coneixedor de les feines del camp, també escull el món de la pagesia per algun dels paratge de la novel·la.

Ara és temps de recollir els fruits del camp. És temps de collir les ametlles, les avellanes o el raïm, que són els cultius que més abunden al Camp de Tarragona. M'agrada l'olor de quan s'esclofollen les ametlles o veure els remolcs dels tractors a vessar de raïm. Em fa recordar els estius de fa ja força anys, quan estudiava, que ens llogàvem per fer aquestes feines i així ajudàvem a casa a pagar-nos els estudis. De fet, malgrat que la feina era dura, a mi m'agradava fer-la.
No fa molt dies, precisament en una actuació castellera, vaig coincidir a la pinya de la Colla Vella amb un dels pocs pagesos joves que queden a Valls i entre castell i castell parlàvem de les coses del camp. Es queixava amargament de la situació dels preus.

- És que ara ja no saps què pots plantar per guanyar-te la vida: els fruits secs ja fa temps que tenen un preu irrisori; abans encara et defensaves amb el raïm i les olives, però ara el raïm, especialment el negre, te'l paguen poquíssim i en els darrers temps per acabar-ho d'adobar el preu de l'oli també té molts problemes. No sé què farem!

Poc a poc, els camps s'abandonen. Els pagesos, cansats de no poder-se guanyar la vida amb la seva activitat, busquen feina a la indústria i si poden cuiden els camps els caps de setmana o en les hores de després de l'horari laboral de la fàbrica. Aquest procés ja fa anys que dura. La imatge que des de la serra de Miramar encara podem observar, tant a la banda de l'Alt Camp com de Conca de Barberà, d'un paisatge de mosaic amb les varietats cromàtiques que dóna la vinya en les diferents èpoques de l'any, o els ametllers amb les seves blanques flors del febrer, o els sembrats, està amenaçada per l'abandó del camp. La setmana passada tot parlant amb un veí de Figuerola del Camp amb qui coincidim a la junta de l'AMIPA de l'IES Jaume Huguet, que tot i que malgrat que professionalment es dedica a la metal·lúrgica sé que té avellanes i oliveres que li provenen de la seva família, li vaig preguntar si ja recollia les avellanes:

- Allà es quedaran- em va dir.
- Com, no les penses recollir?
- Per què? Si val més el recollir-les que el que me'n pagaran quan les vengui!
- Però durant l'any cuides els avellaners, oi?
- I tant, i m'agrada fer-ho. Els llauro, els abono, m'agrada veure'ls cuidats, és com una distracció que tinc però buscar gent per fer la collita no val la pena.

L'home té amor per la terra, l'estima, no podria suportar veure els seus camps abandonats, per això la cuida, malgrat que sap que no en traurà res. És molt trist però que la collita és quedi allà a terra perquè el preu de les avellanes no compensa recollir-les quan ja s'ha fet tota de feina de cura dels arbres. De fet, sinó fos per la gent que cuida els camps el cap de setmana o que treballen a jornada intensiva en una fàbrica i aprofiten el que els queda de dia per cultivar la terra, ja fa temps que els nostres voltants estarien abandonats. Cada vegada més, quan vaig en BTT pels camins de la comarca, veig noves terres deixades a la mà de Déu, d'algú que s'ha cansat de seguir-hi abocant-n'hi diners o senzillament que s'han deixat de cultivar perquè els fills dels qui combinaven la fàbrica i la terra no en volen saber res, cosa que comprenc. Cada cop que veig un nou camp abandonat m'entristeixo perquè darrera hi ha un drama personal d'una persona que molt a pesar seu ha hagut de deixar de cultivar-lo i perquè en certa manera perdem una part de la nostra essència, del nostre patrimoni que ens ha fet com som, perquè en el fons perdem una part de l'ànima del nostre país.