Estand de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana
Amb la tornada de la Fira de Frankfurt s'acaba el cicle de tres fires en quinze dies: Fira del Llibre de Muntanya, Liber i Fira de Frankfurt. Quan marxo dimecres cap a l'aeroport escolto per la ràdio del cotxe que diuen que hi ha menys expositors que altres anys. Deu ser veritat, però com que la Fira és tant immensa, no tinc la sensació que sigui així ni que hi hagi menys gent. L'agenda dels dos dies i mig ha estat molt atapeïda i ens ha faltat temps per poder passejar amb tranquil·litat pels estands. De tota manera, en parlar amb editors estrangers tots ens diuen que els va millor que l'any passat i que es respira optimisme. De fet, els projectes que es tracten a Frankfurt no són majoritàriament a curt termini i no es veuran editats fins ben entrats el 2010 o el 2011. Per tant, les economies que veuen la fi del túnel (no nosaltres) han de treballar per un horitzó millor que l'actual. De les gestions que hem fet en sortiran coses. Ara cal fer el seguiment de tots els contactes realitzats. D'una en particular, amb la que hi treballem des de Frankfurt de l'any passat, esperem que tingui repercussió. Ja ho anunciarem.
Primera qüestió que em sorprèn respecte els altres anys: més controls de seguretat. Arribem dimecres al migdia de la Fira directe des de l'aeroport i en entrar -hi ens fan obrir les maletes, hi miren per tots els racons i també regiren la bossa on hi porto el portàtil. Això és el primer any que ho fan. Serà perquè la Xina és el país convidat o serà una nova mesura que s'instaurarà també pels propers anys. De fet, des de la por al terrorisme internacional, cada cop que entres al pavelló 8, que correspon als anglosaxons, et regiren la bossa o cartera que portes. Això ho fan des de fa tres o quatre anys. Si ja ho trobava excessiu, ara el que és és absurd, ja que si et regiren a l'entrar a la Fira perquè punyetes t'han de tornar a regirar en entrar a un pavelló determinat. A més com que constantment vas d'un pavelló a un altre, ja que les cites no les tens en el mateix indret, acabes el dia que et poden haver regirat tres o quatre o cinc vegades la mateixa bossa.
Una altra qüestió que no m'agrada. Des que vaig a la Fira de Frankfurt, que d'això en deu fer ja set o vuit anys, cada any a l'estand de l'Associació d'Editors en Llengua Catalunya que està instal·lat a la Fira amb l'ajut econòmic del Departament de Cultura de la Generalitat, es feia una petita trobada, amb un modest piscolabis, amb un representat del Govern català que acostumava a ser el conseller de Cultura de torn o un alt càrrec del Departament. El 2007 amb Catalunya com a cultura convidada la presència de polítics del nostre país va ser aclaparadora. Enguany però la trobada no s'ha fet perquè ningú del Departament ha vingut. Després els polítics tenen la fama que només els interessa anar als llocs per la foto, però hi ha vegades que se la guanyen. Frankfurt 2007 no serviria de res si els anys següents els editors i agents literaris catalans no es reunissin amb altres editors, els oferissin els nostres productes, etc. I cal que l'administració catalana segueixi animant a que així es faci, malgrat que ara sigui una feina, com en els anys anteriors a la Fira de 2007, de picar molta pedra. En un any difícil com està sent el 2009 es necessitava més que mai la presencia institucional i les breus paraules que hi dirigien per sentir-nos animats i recolzats pel nostre govern. Em va saber greu veure que mentre la nostra administració no ens acompanyava, els editors bascos, on hi tinc amics, es trobaven a la Fira amb la seva consellera de Cultura o saber que els gallecs també van tenir representació institucional.
Dijous al vespre l'Instituto Cervantes de Frankfurt fa una recepció per a tots els editors de l'Estat espanyol. L'any passat ja es va fer en ser inaugurada la nova seu d'aquesta institució, però no hi vam poder arribar-hi ja que es va fer el dimecres al vespre i nosaltres vam arribar tard a Frankfurt. És un edifici cèntric, gran i espaiós. Ningú a l'Estat espanyol discuteix els diners que s'hi han invertit i el cost anual que té i no seré jo qui ho faci. Ara bé, seria convenient que cada vegada que l'Institut Ramon Llull o qualsevol altre organisme de la Generalitat obrís un espai en qualsevol indret del món no s'actués amb la hipocresia de criticar-ho. El que ha de valdre pels uns ha de valdre pels altres. La trobada ens serveix per poder parlar animadament amb altres editors i comentar, entre altres coses, la situació del sector.
En fi, tornada divendres amb el darrer vol cap a casa després d'uns dies esgotadors. I és que la veritat és que m'agrada anar a les fires ja que representen una pluja d'idees, però són jornades esgotadores, sense pràcticament descans i al final un ja té ganes d'arribar a casa i reposar tranquil·lament.
Primera qüestió que em sorprèn respecte els altres anys: més controls de seguretat. Arribem dimecres al migdia de la Fira directe des de l'aeroport i en entrar -hi ens fan obrir les maletes, hi miren per tots els racons i també regiren la bossa on hi porto el portàtil. Això és el primer any que ho fan. Serà perquè la Xina és el país convidat o serà una nova mesura que s'instaurarà també pels propers anys. De fet, des de la por al terrorisme internacional, cada cop que entres al pavelló 8, que correspon als anglosaxons, et regiren la bossa o cartera que portes. Això ho fan des de fa tres o quatre anys. Si ja ho trobava excessiu, ara el que és és absurd, ja que si et regiren a l'entrar a la Fira perquè punyetes t'han de tornar a regirar en entrar a un pavelló determinat. A més com que constantment vas d'un pavelló a un altre, ja que les cites no les tens en el mateix indret, acabes el dia que et poden haver regirat tres o quatre o cinc vegades la mateixa bossa.
Una altra qüestió que no m'agrada. Des que vaig a la Fira de Frankfurt, que d'això en deu fer ja set o vuit anys, cada any a l'estand de l'Associació d'Editors en Llengua Catalunya que està instal·lat a la Fira amb l'ajut econòmic del Departament de Cultura de la Generalitat, es feia una petita trobada, amb un modest piscolabis, amb un representat del Govern català que acostumava a ser el conseller de Cultura de torn o un alt càrrec del Departament. El 2007 amb Catalunya com a cultura convidada la presència de polítics del nostre país va ser aclaparadora. Enguany però la trobada no s'ha fet perquè ningú del Departament ha vingut. Després els polítics tenen la fama que només els interessa anar als llocs per la foto, però hi ha vegades que se la guanyen. Frankfurt 2007 no serviria de res si els anys següents els editors i agents literaris catalans no es reunissin amb altres editors, els oferissin els nostres productes, etc. I cal que l'administració catalana segueixi animant a que així es faci, malgrat que ara sigui una feina, com en els anys anteriors a la Fira de 2007, de picar molta pedra. En un any difícil com està sent el 2009 es necessitava més que mai la presencia institucional i les breus paraules que hi dirigien per sentir-nos animats i recolzats pel nostre govern. Em va saber greu veure que mentre la nostra administració no ens acompanyava, els editors bascos, on hi tinc amics, es trobaven a la Fira amb la seva consellera de Cultura o saber que els gallecs també van tenir representació institucional.
Dijous al vespre l'Instituto Cervantes de Frankfurt fa una recepció per a tots els editors de l'Estat espanyol. L'any passat ja es va fer en ser inaugurada la nova seu d'aquesta institució, però no hi vam poder arribar-hi ja que es va fer el dimecres al vespre i nosaltres vam arribar tard a Frankfurt. És un edifici cèntric, gran i espaiós. Ningú a l'Estat espanyol discuteix els diners que s'hi han invertit i el cost anual que té i no seré jo qui ho faci. Ara bé, seria convenient que cada vegada que l'Institut Ramon Llull o qualsevol altre organisme de la Generalitat obrís un espai en qualsevol indret del món no s'actués amb la hipocresia de criticar-ho. El que ha de valdre pels uns ha de valdre pels altres. La trobada ens serveix per poder parlar animadament amb altres editors i comentar, entre altres coses, la situació del sector.
En fi, tornada divendres amb el darrer vol cap a casa després d'uns dies esgotadors. I és que la veritat és que m'agrada anar a les fires ja que representen una pluja d'idees, però són jornades esgotadores, sense pràcticament descans i al final un ja té ganes d'arribar a casa i reposar tranquil·lament.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada