Quan parlo de córrer

"Estic convençut que si quan vaig començar a escriure no hagués començat a córrer, la meva obra hauria estat diferent".

Aquesta és una de les suculentes afirmacions que Haruki Murakami ens ofereix en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer, que m'he llegit amb la voluntat de saber de quina manera un escriptor de qualitat, una persona avessada a construir frases amb sentit i a buscar les paraules adequades per expressar els seus sentiments, definia les seves sensancions, la seva manera d'entendre els corredors.

Ja fa anys que surto a córrer, no sé quants, però molts. És una activitat que compagino amb les sortides en BTT, de les quals en vaig parlar en aquest post. Córrer em serveix durant la setmana per relaxar-me, per cremar tota la tensió de l'activitat diària. Sempre he buscat temps entre la meva apretada agenda per trobar moments per sortir a fer anar les cames. He corregut molt per fer exercici, per plaer personal, però des de fa uns quatre anys he participat en carreres de fons (de 10 km, alguna de muntanya i mitges maratons). Això m'ha obligat a definir uns plans d'entrenament, a esforçar-me més metòdicament, a experimentar sensacions que Murakami explica en el llibre, a intentar superar marques, modestes totes, però situades com a reptes personals. L'autor ho defineix molt bé: "per un corredor el que compte és si quan acaba la cursa es pot sentir orgullós del que ha fet o no". A vegades temps dolents però aconseguits amb circumstàncies complicades perquè surts d'una lesió o per altres motius poder fer sentir-te més orgullós de tu mateix que d'altres carreres més ràpides. En el fons, com diu Murakami, "la qualitat del que experimentes en una cursa no es mesura en la marca que hi fas ni amb la classificació final, sinó amb les sensacions que tens mentre la corres."

Qui fa temps que corre o que fa un exercici regularment acaba convertint aquesta activitat en una necessitat. Forma part de la vida personal, com dormir, aixecar-se, menjar, llegir les notícies o anar a la feina. En els darrers mesos, he patit el no poder sortir a córrer regularment. Dies més tard de córrer la Mitja Marató de Tàrrega del maig del 2009, els genolls van començar a grinyolar. Ho he passat malament i no he pogut veure clar que podria seguir corrent fins a tenir el diagnòstic d'un especialista en medicina esportiva. En el fons, el problema dels meus genolls és l'edat que un té, 46 anys, i un desgast dels cartíl·legs. Les recomanacions d'exercicis del doctor Andreu González i el Condrosan han fet que des de fa dos mesos i mig pugui tornar a córrer tres dies a la setmana i hagi reprès la participació en curses, de moment de 10 qm. He passat uns mesos neguitós. Necessitava córrer i no podia. Tornar a poder córrer m'ha fet sentir més viu.

He xalat llegint les reflexions de Murakami. M'han agradat molt els seus pensaments escrits sobre el sentit de córrer i de quina manera aquesta activitat acompanya completament la seva vida. He trobat afirmacions tant encertades com: "L'únic rival que hi ha en una cursa de llarga distància ets tu tal com eres abans de la cursa". El correder trobarà en aquest llibre moltes explicacions que compartirà, que sentirà com a pròpies, com quan l'autor respon en què pensa quan està molta estona corrent: "Les idees que em vénen al cap mentre corro són com a núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se'n van. El cel, però, és sempre el mateix".

Ho diu i ho repeteix moltes vegades: si no corrés la seva vida i la seva manera d'escriure seria diferent i això el condicionarà fins al final:

Els temps, les classificacions, el meu aspecte, el que digui la gent... tot plegat és secundari. Per a un corredor com jo, el més important és creuar la línia d'arribada pel teu propi peu. Donar tot el que tens, aguantar el que hagis d'aguantar i saber que pots estar satisfet. Aprendre les lliçons concretes que t'ensenya cada error i cada èxit. (Encara que no siguin gaire importants, les lliçons sempre han de ser concretes.) I, amb el temps, a còpia d'acumular curses, arribar a un lloc que et satisfaci. O, si més no, acostar-te a un lloc que sembli que et pugui satisfer. (Sí, és més aviat això).

Si algun dia tinc una tomba i puc escollir-ne l'epitafi, m'agradaria que hi gravessin el següent:

HARUKI MUKAMARI

(escriptor i corredor)

1949 - 20**

ALMENYS NO VA CAMINAR MAI