Un Bladé inèdit

S'han acabat les festes i comencen a arribar d'impremta les novetats que distribuirem durant el mes de gener. Fa uns dies que tinc ja damunt la taula els dos nous volums de l'obra completa d'Artur Bladé i Desumvila. Són els volums V i VI; per tant, gairebé ja estem a la meitat de la publicació de tota l'obra. Els dos nous volums que presentem són el Cicle de la Terra Natal III, amb el llibre L'edat d'or, i Cicle de l'exili II, amb els llibres Viatge a l'esperança i De l'exili a Mèxic. La lectura de Bladé i de la seva prosa és interessant en tot moment però en aquest cas a més compta amb l'excepcionalitat que en L'edat d'or es publica obra inèdita fins ara d'aquest autor ebrenc.

La filòloga i col·laboradora de Cossetània, Núria Grau, que és qui es responsabilitza de l'edició de l'obra, em passa la següent nota sobre L'edat d'or:

En aquesta edició completa de L’edat d’or, el llibre de memòries per excel·lència d’Artur Bladé, sobretot hi destaca la importància dels inèdits: un capítol inicial d’«Antecedents» que recull el perquè de tot plegat en la història familiar de l’escriptor, reflexions personals originals introduïdes en la primera part de l’obra i una segona part totalment inèdita, dedicada als records i descobriments de l’adolescència. En aquest volum, doncs, el lector hi trobarà les claus per entendre l’univers bladerià al complet, aquells imponderables que van contribuir a formar el caràcter i la vocació de l’escriptor, i tot un seguit d’històries i contalles que es filtren o es barregen amb els records i que demostren la solidificació definitiva del mite de la terra natal.

Núria Grau ha escollit aquests dos fragments de L'edat d'or com a tast de l'obra:

«[…] la meva vida agombolada per la tendresa dels avis del carrer de Bonaire, amb la qual compensaven l’amor i la protecció d’aquells qui, havent-me portat al món, no em deixaren l’ombra d’un record personal. Amb tot, la manca dels pares pressuposa sempre, en el cor de l’infant, una frustració. Car l’infant té gairebé tanta necessitat d’amor com d’autoritat. El cert és que jo no vaig conèixer el fenomen conegut per emmarament ni aquell famós complex basat en una antiga tragèdia. Vull dir que el desig de dormir amb la meva mare i el d’occir el meu pare no van enterbolir ni un sol moment la meva plàcida, i un pèl trista, infantesa.»

«Des de l’edat de tretze anys, en què vaig deixar d’anar a estudi i vaig començar a dur pantaló llarg, fins al moment d’entrar a la pubertat, van passar uns mesos lents, morosos, beneits, aparentment sense objecte, indecisos —igual que el cor—, ja que mentre, d’una banda, enyorava les tasques i els jocs escolars, de l’altra, cercava la companyia dels minyons granats i els consells dels homes fets. Em sentia estrany, d’acord amb l’edat i com el que era, és a dir, ni carn ni peix, una mena de cargol sense closca, indefens i exposat a tot. Era un temps en què parlava poc i escoltava molt, conforme en això, sense saber-ho, amb el parer dels savis.»