3/2/08

La banda esquerra

En un post anterior comentava l'aparició d'un nou número de la revista BValls de lletres. En aquesta publicació hi vaig trobar un article titulat "La banda esquerra", que em va semblar molt interessant, signat per l'escriptora Mònica Batet, que tractava sobre la importància que haurien de tenir els contes en una literatura. En volia reproduïr un fragment però com que no sabia com seccionar-lo i tal vegada que m'ha semblat un conjunt que no podia fraccionar, el reprodueixo íntegrament, amb el permís de l'autora:
Qualsevol lector català que aspira a ser ideal, si agafa un paper en blanc, el divideix amb una línia vertical i en la banda dreta escriu tots els escriptors que coneix de novel·la i en la banda esquerra els de contes, s’adonarà quan escrigui l’últim cognom que la banda guanyadora és, sens dubte, la de la dreta. I si es pregunta sobre el perquè d’aquest resultat, s’adonarà que la resposta no és única.
Respostes:
1. La narrativa llarga a Catalunya té molts premis prestigiosos; la narrativa curta només té el Mercè Rodoreda.
2. Per a molts, el conte és un gènere menor.
3. Poques són les editorials que s’arrisquen a publicar reculls de contes.
4. Un lector, a l’hora d’escollir un text, a causa segurament d’una mala cultura del conte, acostuma a preferir el text llarg.
5. Es considera que la narrativa curta és el primer esgraó que usen els autors novells per poder escriure posteriorment narrativa llarga.
6. Escoles i instituts posen com a lectures obligatòries novel·les (només cal veure quins són actualment els textos obligatoris de selectivitat).
Però, en canvi, si aquesta mateixa prova la realitza un lector que aspira a ser ideal dels Estats Units o de Llatinoamèrica, se sorprendrà quan vegi que la banda esquerra queda perfectament equilibrada amb la banda dreta. I aquest fet és a causa que el conte en aquests països no està desprestigiat, ja que són moltes les revistes literàries que el tenen com a text estrella. Només cal fixar-se en la quantitat de tallers literaris sobre narrativa breu que s’ofereixen a les seves universitats. Llavors cal, sens dubte, que el lector que aspira a ser ideal i que no és ni dels Estats Units ni de Llatinoamèrica es desfaci de prejudicis, que l’únic que aconsegueixen és entorpir l’augment de noms de la seva banda esquerra, i començar a llegir contes tenint en compte les premisses següents.
Premisses:
1. No hi ha narrativa de primera classe i narrativa de segona classe.
2. La síntesi és una virtut. Qualsevol bon escriptor afirma que és molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la, perquè en una bona novel·la el discurs pot decaure, i en un bon conte mai.
3. En el primer paràgraf d’un conte ja se sap si val la pena de continuar-lo; això evita la pèrdua de temps.
4. La quantitat no és sinònim de qualitat.
5. El plaer és immediat: no cal esperar quatre-centes pàgines per comprovar si l’horitzó d’expectatives queda acomplert, i això permet que els contes siguin llegits en curts espais de temps.
6. Finalment, una bona manera d’eliminar radicalment els prejudicis és llegir, si encara no s’ha fet, “Invasió subtil” (Pere Calders), “La continuidad de los parques” (Julio Cortázar) o “Els set missatgers” (Dino Buzzati).
El vídeo
Recordo que en la gala d'inauguració de la Fira de Frankfurt, un dels moments estel·lars va ser la intepretació de la canço Qualsevol nit pot sortir el sol, per Jaume Sisa. Sovint, faig un cop d'ull a La Tafanera per veure quines notícies o curiositats són les més votades. Ahir hi vaig trobar un comentari que feia referència a un vídeo creat amb l'esmentada cançó de Sisa. L'obro i el trobo boníssim, molt treballat. El reprodueixo en el bloc. Val la pena.

2 comentaris:

Xenofílic ha dit...

"La continuidad de los parques" és genial!! Jo crec que tinc el mateix (o quasibé) número de llibres de contes que novel·les. M'encanta el relat curt!! Un post que fa pensar...

Anotacions Rizomàtiques ha dit...

completament d'acord,

interessa guanyar lectors i el conte és una fòrmula àgil per arribar a més gent,

els meus contes preferits ara mateix són els de Guy de Maupassant,

m'agrada la narrativa que explica històries clares, amb un punt d'imaginació, però que des de la primera línia sàpigues que t'estan contant,

salut i enhorabona,

Joan-Carles