El Saló del Llibre

Finals de novembre i ens arriba el Saló del Llibre que, com que no vaig a la fira de Guadalajara, és per mi la darrera fira de la tardor. Enguany és la tercera edició d'aquest certamen. El Saló encara és molt jove i tinc la sensació que el món de l'edició està a l'expectativa per veure com evoluciona.

De moment, el dimarts vam muntar l'estand. Una suada. De bon matí, sortir de Valls amb una furgoneta gran i anar a carregar al magatzem d'Arola Editors els mobles-prestatgeries que col·loquem a l'estand. Descarregar-ho a la fira, instal·lar-ho a l'estand i, a la tarda, amb la Isabel López, la Judit Juncosa, el Joan Miquel Ollé i un servidor col·locar els llibres a les prestatgeries. Els companys d'Arola Edicions també fan la mateixa operació.
El Saló del Llibre ens surt car als editors. Nosaltres hem volgut cada any fer un estand personalitzat ja que els modulars que et serveixen l'organització de la Fira són d'un disseny que llueix poc i ja que hi anem, val la pena fer les coses bé. Tot plegat, lloguer de l'espai, estand, contractació d'electricitat i altres equipaments ens costa més de 15.000 euros (hores de muntatge, desmuntatge, desplaçaments, preparació... a part). Són molts diners que de cap manera recuperem amb la venda. Per tant cal prendre's la Fira com a una promoció i en aquest sentit valorar si pels visitants que hi van i per les persones interessades pel nostre estand, val la pena ser-hi. Com que el cost és elevat, el que fem es compartir-ho entre Arola Editors, Cossetània, la Diputació de Tarragona i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. La gestió de l'espai el realitza la Llibreria Catalònia. Per tal d'estar una mica al dia de com va el Saló, hi aniré una estona el dijous i el dissabte tot el dia. No puc anar-hi més dies ja que després se m'acumula la feina del dia a dia de l'editorial i ara, amb la campanya de Nadal a prop, n'hi ha força. Dilluns dia 27, haurem de fer l'operació a l'inrevés i recollir l'estand i les prestatgeries.
La setmana vinent serà moment d'analitzar el moviment del Saló i valorar si l'esforç realitzat per ser-hi ha compensat. Cal valorar les dues coses: les vendes i la promoció que s'hagi fet. El Saló substitueix la Fira del Llibre que es feia al passeig de Gràcia i està inspirat amb el salons del llibre que es fan a París i Torí. La veritat és que seria molt interessant que es consolidés i que quedés en el calendari com un dels esdeveniments esperats del sector del llibre. Això ompliria el calendari: el febrer la Setmana del Llibre en Català, a l'abril Sant Jordi i a la tardor, el Saló del Llibre. Hauria d'acabar sent com el de París o Torí. Les editorials franceses i italianes elaboren el seu calendari d'edició tenint en compte que poden utilitzar aquests esdeveniments per iniciar el llançament d'una obra. També ha de servir per poder mostrar més part del catàleg de l'editorial de que habitualment és troba en les llibreries, les quals a causa de les rotacions que provoquen les novetats poden exposar només una selecció del fons de cada editorial. I el Saló ha de permetre també que els mitjans de comunicació aprofitin aquest esdeveniment per parlar dels llibres, cosa que bona falta fa. Per tant, penso que seria interessant que aquesta activitat és consolidés. El temps i el públic dirà si és així. De moment ja estem a la tercera edició.

Per cert, si algú vol una invitació electrònica al bloc de Cossetània s'explica com obtenir-la.

Els Premis Literaris Ciutat de Tarragona

Vaig assistir ahir dissabte dia 17 al sopar de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. L'alcalde Josep Fèlix Ballesteros va recordar els inicis dels premis per part d'Òmnium Cultural del Tarragonès i va recordar també els temps en què hi havien moltes dificultats perquè es publiquessin les obres guanyadores. Tot plegat, em transportà als inicis de Cossetània i als inicis també de la nostra relació amb els Premis Literaris Ciutat de Tarragona.

Era l'any 1997, fa deu anys, el Pitu Rovira, amb qui havíem entrat en contacte ja que és un dels socis de la Llibreria La Capona de Tarragona i que en representació d'Òmnium Cultural formava part de l'organització, em va parlar de la necessitat que es publiquessin les obres guanyadores del Premi Ramon Comas i Maduell de poesia. Cossetània els vam oferir la nostra col·laboració amb el compromís de crear una col·lecció de poesia, Sinalefa, on publicar-hi aquests premis. Vam trobar també la complicitat de Francesc Valls Calzada, que era la persona a qui l'Ajuntament de Tarragona havia donat la seva confiança perquè participés en l'organització dels premis i en la de l'acte de lliurament dels guardons. Vam arribar a un acord i vam decidir començar la publicació amb el premi que estava convocat llavors, el del 1997; però se'ns va obrir la possibilitat de començar la col·lecció amb la publicació de l'obra guardonada en l'anterior edició i així va ser com vaig contactar amb Manel Garcia Grau (excel·lent poeta, escriptor i persona que fa cosa d'un any i mig ens va deixar) per proposar-li l'edició de l'obra que havia guanyat el 1996. Ens vam reunir a Vinaròs i vam posar fil a l'agulla a la publicació del poemari Mots sota sospita, que va sortir editat el novembre del 1997, coincidint amb la setmana dels Premis Literaris d'aquell any. Des de llavors, cada any, hem publicat l'obra guanyadora del Ramon Comas i Maduell. En total dotze llibres: Mots sota sospita, de Manel Garcia Grau (1996); Criatura del demà, d'Alexandre Navarro (1997); Encara queda el blues, de Rafel Vallbona (1998); Conversa fora de context, de Gabriel Guasch (1999); Kore, de Joan Duran (2000) Enfilall, d'Isabel M. Ortega (2001); Set poemes dramàtics, de Xavier Amorós Corbella (2002); Murs de contenció, de Jordi Julià (2003); Un pòsit de cafè al fons de cada tarda, de M. Antònia Grau (2004); Les ciutats imaginades, de Miquel López Crespí (2005); El cel de les oques, de Rosa Vilanova (2006), i Reconstrucció, d'Antoni Espí (2007).

Aquell mateix any 1997, la Fundació d'Estudis Universitaris Ciutat de Tarragona va convocar el I Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet. Internet estava encara al nostre país molt al començament. Tinet va ser el primer premi que, per participar-hi, tenia com a requisit que el relat s'enviés per correu electrònic. Recordo que això va comportar, ara sembla increïble, que diversos autors enviessin el conte per mitjà del correu electrònic d'una altra persona (amic o familiar) ja que ells no en tenien. La participació en aquest premi ha evolucionat moltíssim. Enguany, s'hi han presentat més de 240 obres. Recordo també com parlant amb el Pitu Rovira i amb el Francesc Valls va sortir la idea de publicar l'obra guanyadora i una selecció dels millors relats presentats. Hem publicat totes les deu edicions convocades: L'estiu d'Ulisses i altres contes (1997), guanyador Manuel Rivera; L'angoixa del retratista i altres contes (1998), guanyador Antonio Magaña; Biografia i altres contes (1999), guanyador Sergi Escolano; Vittorio i altres contes (2000), guanyador Xavier Virgili; El flegmó i altres contes (2001), guanyador David Yeste; El talent de les amebes i altres contes (2002), guanyador Josep Camós; Quin remei! i altres contes (2003), guanyador Joan Martí; Petons amb llengua i altres contes (2004), guanyador Enric Alfonso; Dos germans assimètrics (2005), guanyador Lluís Oliván, i Sopa instantània i altres contes (2006), guanyadora Dora S. Farnós.

A la vetllada d'ahir vaig conèixer personalment les guanyadores d'enguany dels premis Ramon Comas i Maduell i Tinet, Mireia Vidal-Conte (amb l'obra Margarides de fons) i Raquel Casas (amb l'obra Que no torni). Vam començar a parlar de la publicació d'ambues obres per a finals de febrer o començaments de març.

Per cert, Tirant al cap es queixava en aquest post del poc ressò a la premsa catalana dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira 2007. Doncs poca diferència amb el ressò dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. L'Avui i El Punt ho tracten. De la resta poca cosa més. Aquestos són els enllaços que he sabut trobar d'edicions digitals que tracten la Nit dels Premis de Tarragona:

A l'Avui: "Debut de premi"

A El Punt: "El sabadellenc Roc Casagran rep el Pin i Soler de novel·la"

A Diari de Tarragona: "Noche de letras"

A Telenotícies.cat: "El sabadellenc Roc Casagran guanya els 21.000 euros del 18è Premi Ciutat de Tarragona de novel·la"

Els dos nous volums de l'Obra Completa d'Artur Bladé i Desumvila, quasi a punt

Un dels projectes que hem endegat a Cossetània el darrer any i del qual n'estic més satisfet és la publicació de l'Obra Completa d'Artur Bladé i Desumvila, sobre la qual ja n'hem parlat en aquest bloc. A més hem aconseguit un important ressò per part dels mitjans de comunicació, cosa que es pot comprovar aquí. D'aquesta manera, a començaments d'any presentarem dos nous volums de l'Obra. Es tracta del volum 3 que correspon al Cicle de la Terra Natal II i que conté els llibres Les primeres descobertes, Crònica del país natal. Vida i mort d'un petit món, Visió de l'Ebre català i Guia de Benissanet (Ribera d'Ebre); i el volum 4, que correspon al Cicle de Biografies I i que conté els llibres El meu Rovira i Virgili i La vida d'un català excepcional. Antoni Terré, de Móra d'Ebre.
Els dos volums estan en el seu darrer procés d'edició. De moment en puc avançar les cobertes. Ambdues compten, com ens els dos primers volums, amb una il·lustració del pintor tortosí Frederic Mauri. Ambdós volums tenen, també, pròlegs de Xavier Garcia, coordinador de l'obra. En reprodueixo uns petits fragments, com a avançament, de cadascun dels dos volums.
Del llibre Crònica del país natal, que forma part del volum 3 de l'Obra Completa (Cicle de la Terra Natal II), Garcia en diu el següent:

"Crònica del país natal continua l’estil de gran prosista que va meravellar en Benissanet, cinc anys abans, i tant l’un com l’altre —escrits, per tant, des de Mèxic— són «producte de l’enyor», com Bladé havia referit en diverses ocasions. A diferència de Benissanet (relat gairebé màgic d’una petita comunitat rural), on el que sobta ja és el títol del llibre, si pensem que va publicar-se lluny de Catalunya, tretze anys després de la fi de la guerra civil i, per tant, amb unes possibilitats remotes que els seus lectors, la majoria exiliats, sabessin què era aquest nom enigmàtic, el llibre següent, aquesta Crònica, tot i referir-se al mateix àmbit natal, adquireix en les poc més de dues-centes pàgines un caràcter novel·lat on no apareix enlloc —ni real ni figurat— el nom d’aquest «país natal», que ja havia quedat glorificat en el títol del primer volum al·ludit, que és el que féu saber a tothom —a tothom que pogué llegir-lo— la radiografia completa del lloc evocat des de la distància geogràfica i temporal. Aquesta Crònica, sense sumari ni capítols, és una suma de petits flaxos diferenciats temàticament, però alhora units per la mateixa música humana i de paisatge, al redós d’una terra, d’un riu, d’un món animal, entre una mateixa gent, sota un cel i prop d’unes muntanyes, tot igual i tot canviant alhora."

Referent al llibre El meu Rovira i Virgili que es publica en el quart volum de l'Obra Completa (Cicle de biografies I), Xavier Garcia en diu en el seu pròleg:

"La primera El meu Rovira i Virgili (Editorial Teide, 1981) —dintre la col·lecció Capdavanters, al costat de les de Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader, Miquel Servet, etc.— és una biografia de «caràcter evocatiu», com diu el mateix Bladé, el qual, en primer terme, s’apressa a dir, amb total sinceritat, que no sabria parlar de Rovira «objectivament». És el relat, per tant, de la relació personal de qui es considera deixeble davant del «mestre admirat», una relació que va durar entre 1930 i 1942 (quan Bladé s’exilià a Mèxic) i que va prosseguir-se epistolarment fins a la mort de l’historiador, el 1949 a Perpinyà. És una biografia per un costat objectiva, intel·lectualment parlant, però per l’altre plena d’aquella subjectivitat que implica la lliure adhesió a les idees i comportaments del biografiat per part del biògraf. Sense ser crítica, tampoc és apologètica, ja que, en el fons, es tracta del relat personal i polític de dos derrotats pels mals vents de la història, que conten el seu itinerari confluent, que tracten d’explicar-lo als que vindran (sense estalviar-ne els episodis i reflexions més doloroses) i que s’agermanen en la voluntat de ­continuar al servei de les nobles idees i sentiments que els van moure des dels inicis."

A collir olives

Cap de setmana de feina al camp. Cada any, al mes de novembre toca reservar un cap de setmana per collir olives. D'aquesta manera, ens reunim els germans i ajudem els pares a collir les olives del seu tros, porció de terra que utilitzaven per desconnectar els caps de setmana de la seva feina diària i que, ara una vegada jubilats i ben arranjada la masia, han convertit en el seu habitatge habitual. El tracte és el següent: nosaltres els ajudem a collir olives i ells ens donen oli per a tot l'any. És un tracte molt avantatjós per a nosaltres, els fills. A més és una activitat que m'agrada i que va acompanyada d'extraordinaris moments com l'esmorzar d'arengada amb raïm. Després, quan abans de Nadal ens arriben les primeres garrafes d'oli, gaudeixo d'un gran plaer: fer una torrada, acompanyar-la d'oli a dojo, que regalimi, i menjar-la amb llonganissa seca i acompanyada d'un vi negre de la Conca de Barberà o del Montsant. Durant els dos o tres primers mesos de tenir l'oli nou, aquest desprèn un aroma molt agradable; de manera que quan t'acostes la torrada a la boca, el flaire de l'oli verge t'impregna les fosses nassals d'autèntica olor d'olives trinxades, de perfum de les terres de la mediterrània. Fantàstic!

Mentre collim olives recordo que estic a l'espera de rebre de l'impremta, d'aquí a uns dies, per començar-lo a distribuir, el llibre Els arbres dels nostres paisatges, de Celdoni Fonoll. Un llibre que farà goig: a tot color i amb enquadernació a tapa dura. L'obra està formada per poemes sobre arbres escrits pel Celdoni, que s'acompanyen de fotografies de Ramon Pascual. El llibre conté a més un ampli annex on el Ramon Pascual tracta l'etimologia, la descripció, l'ecologia i les aplicacions i curiositats de cada arbre i el Celdoni Fonoll hi reprodueix aspectes de cultura popular i de literatura que fan referència a l'arbre en qüestió.
Del llibre del Celdoni Fonoll n'extrec el poema de l'olivera. Diu així:

D'enllà dels segles,
salut mediterrània.
Verdor argentada.

I de l'annex del llibre en reprodueixo aquests dos poemes:

Avui encara el seu record perdura.
Ell guarda el camí vell i el terme esquiu.
I quan el cel clareja una llum pura,
tot sol descansa a l'ombra de l'oliu.
xxxxxxxxJosep Sebastià Pons, "Camí vell", Canta perdiu.

Ai, amor, si vols passar

per dessota l'oliver,

que la lluna juga a cuit

sobre l'herba del terrer.

xxxx

Per dessota l'olivar,

amor sí que hi passaré,

plenes d'olives i amor

ai, les butxaques del vent!

xxxxxxxxMaria Mercè Marçal, "Arberquines de l'amor", Sal oberta

Un bon manual d'editors

Manuel Pimentel, president del grup editorial Almuzara, escriptor i exministre de treball del PP, ha publicat enguany (Berenice/Manuales) el llibre Manual del editor. Como funciona la moderna industria editorial, llibre que a estones i enmig d'altres lectures, estic llegint i que penso que és un bon treball per aquells qui desitgen conèixer la indústria editorial.

Vicenç Pagès Jordà el qualificà fa un parell de mesos a la revista Presència com "un dels millors llibres sobre el sector". Pagès Jordà hi deia:

"...Manuel Pimentel se centra en els números. El seu llibre no escatima coeficients, pressupostos ni percentatges en euros. No es refereix a l'art i al plaer, sinó a qüestions que poden decidir la ruïna o la supervivència: descomptes, devolucions, bestretes, tresoreria, cronogrames."

Mentre el llegeixo, assenyalo aquells paràgrafs que més m'interessen o on l'autor hi fa afirmacions que permeten la reflexió. Quan l'hagi acabat del tot, que no sé quan serà, tornaré a comentar el llibre. En tot cas i per avançar alguna cosa, reprodueixo un fragment on l'autor analitza de forma molt encertada les tendències de l'edició actual. Diu Pimentel:

"...considero de interés repasar algunas de las principales tendencias que caracterizan el panorama editorial actual:

- Tendencia a la concentración en grandes grupos.

- Incremento en el ritmo de devoluciones.

- Obsesión por el best seller para salvar las cuentas.

- Necesidad de los libreros de títulos de alta rotación.

- Altos anticipos.

- Revolución tecnológica.

- Activo mercado de derechos.

- Modas globales.

- Interés creciente por los nichos especializados.

- Distribución crecientemente compleja.

- Lanzamientos multimedia.

- Sobreabundancia de nuevos títuols. Se edita más que nunca."

El paradigma del sector del llibre

En el número 3 de la revista Texturas, que fa cosa d'un mes que vaig rebre, però que el tenia entre les lectures pendents, trobo un article de Manuel Gil y Francisco Javier Jiménez titulat "El paradigma del sector del libro" que fa un anàlisi del futur del llibre i realitza propostes, sobretot en el camp de la comercialització, que són interessants.

Els autors comenten que la venda de llibres en centres comercials i en les cadenes de llibreries i el retrocés de la xarxa tradicional de llibreries, produeix una estandardització de la oferta, cosa que es tradueix en dos tipus de mercats, segons els autors: "uno centrado en el alto rendimiento de muy pocos productos y otro, nuevo y todavía poco familiar, basado en la suma o acumulación de todas las pequeñas ventas de muchos productos". O sigui, segons els autors, el 80% del mercat compra el mateix, però hi ha un 20% que "es un mercado de targets o grupos objetivos ultrasegmentados y microespecializados". Per tant, tindrem una tendència de venda de best sellers per una banda i de llibres especialitzats per l'altra i si aquest és el futur tant les editorials com el sector de llibreries caldrà que ens hi adaptem.
Els autors proposen per a les llibreries independents diverses mesures entre les quals destaco les següents:

- Agruparse en grandes centrales de compras, para ganar poder negociador y lograr mejores márgenes ante la distribución y los editores.
- Unirse diferentes librerías, sobre todo si son especializadas, en edificios de varias plantas, para ganar economías de escala en cuanto a personal -lo que supone entre el 15% y el 16% de la venta, y el 50%-60% de coste de la librería-.

- Atender a los nuevos formatos de lectura y de transmisión de la información que están surgiendo. ... La Web 2.0 ya es una realidad; los blogs están alcanzando un amplio protagonismo como transmitores de opinión y prescriptores de libros, son los verdaderos agitadores culturales del momento.

- Colaboración intensiva con los pequeños editores. ... Nueva vía de comunicación tanto para conocer el plan editorial, a varios meses vista, como para planificar determinadas acciones en el punto de venta.

- Invertir en bases de datos de clientes a los que periódicamente recordarles lo que hemos preparado para ellos; de aquí que sea imprescindible el construir cluster de clientes a partir de sus historiales de compra.

- Reducir de manera significativa la inmovilización de los activos. El fondo editorial de las librerías debe estar en "depósito" por parte de los editores.

Es molt interessant també quan tracta sobre la distribució dels llibres i coincideix en la opinió que vam expressar en aquest post en el sentit que cal canviar les actuals estructures tradicionals de la distribució per distingir clarament el que és la logística i el que és la comercialització. Diu això:

"La mezcla de, por una parte, minorista logístico y por otra, departamento de marketing y ventas, es un mix en decadencia; asistimos al ocaso crepuscular de un modelo que ha de rediseñarse para diferenciar claramente las funciones de almacenaje, logística y marqueting y ventas. Sólo un cambio radical de la distribución puede hacer que las librerías independendientes compitan vía servicio con las grandes cadenas de librerías y centros comerciales."

"Quizá ha llegado el momento para los editores independientes de crear plataformas de marketing y ventas compartidas para desarollar un marketing de mucha mayor intensidad, de mejor capilaridad y de mayor impacto sobre sus targets."

Temàtiques que no s'editen en català

En diversos posts, he fet referència al llibre Mutacions d'una crisi. Mirada crítica a l'edició catalana (1975-2005). El darrer que vaig escriure va ser al mes d'agost. Vaig seleccionar en anteriors escrits algunes de les frases del llibre que em semblaven interessants. Voldria acabar aquesta sèrie reproduint algunes de les afirmacions que fan l'editor Miquel Alzueta i la llibretera Imma Bellafont en el diàleg que es transcriu i que tanca el llibre.

Imma Bellafont: "...No creiem prou en els nostres autors, ni en les nostres lletres. Ens fem mal a nosaltres mateixos. Tot i això, la venda de llibres en català no baixa respecte al castellà. Els laments apocalíptics, molt típicament catalans, no tenen fonament. Al contrari, si hi ha hagut un cert retrocés de vendes, és en números globals, tant en castellà com en català."

Té raó Imma Bellafont, en aquest país li falta més autoestima, però és que la nostra cultura, la nostra llengua fa molts anys que rep i per cada alegria que tenim ens plouen deu males notícies. Així és difícil augmentar la nostra autoestima; tot i així, malgrat tot, el nostre principal èxit és que per molt que ens hagin fet la vida impossible seguim existint i seguim lluitant.

Imma Bellafont: "Hi ha una mancança greu de llibres no literaris en català, informàtica, temes científics en general (astronomia, medicina, arquitectura, viatges, biografies, assaigs polítics, temes d'actualitat, natura, salut...) Les editorials han fet un gran esforç en alguns aspectes, com la literatura infantil i juvenil i la narrativa, però en els primers que he dit encara anem molt endarrere."

Dèiem en un anterior post que dos dels motius pels quals el potencial comprador de llibres en català opta per adquirir el llibre que desitja en castellà, són que el llibre existeix en llengua catalana però el possible comprador no coneix la seva existència (falta de promoció i de posicionament al punt de venda) o que, senzillament, no el pot comprar en català perquè el llibre no existeix en aquesta llengua. D'aquesta temàtiques que comenta Bellafont hi ha una evident mancança de publicacions en català. La qüestió és si aquesta mancança és perquè són temes especialitzats i les perspectives de vendes per la inversió que cal fer no compensen o són a causa que pràcticament ningú mai ha invertit en català en productes d'aquestes temàtiques. A vegades, tinc la sensació que, massa sovint, els editors fem molts les mateixes coses. Em sembla que seria interessant incentivar l'edició d'obres en aquells camps on, en llengua catalana, hi ha llacunes importants.

Miquel Alzueta: "...Hi ha moltes baralles internes que no hi haurien de ser, molts odis que no hi haurien de ser i, probablement, en lloc de trobar sinergies que ens sumin, busquem guerres intestines que resten. A més, en aquest país no hi hagut un polític amb una versió de futur en tema cultural que es pronunciï clarament, que se la jugui i que exerceixi un cert liderat. Només tenim gestors."

És cert, estaria molt bé que en aquelles qüestions vitals per la cultura del nostre país i pel país en general, anéssim més a la una.