El drama humà sobre la platja d'Argelers

La meitat dels catalans han tingut o tenen algun parent que va estar al camp de concentració d'Argelers. Aquesta dada l'aporten Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé. En el meu cas formo part d'aquesta meitat que hi va tenir parents, no un, sinó dos, i de cada branca familiar: un tiet-avi de la part familiar de la mare i un tiet-avi per la part familiar del pare. D'ells havia sentit com explicaven el seu pas per aquest camp de concentració. Un dels tiets va tornar cap a l'Estat espanyol en un penós viatge en tren que el va portar cap a la frontera entre els estats espanyol i francès per Euskadi, l'altre es va quedar a l'exili. Els dos però van sofrir la inhumanitat que es va viure a Argelers i a altres camps de la Catalunya Nord.

En altres llibres de testimonis de la retirada havia llegit les penúries que s'hi va passar però en aquest que acabem de publicar, el treball més complet que s'ha editat sobre Argelers, els autors ens aporten moltes dades i imatges inèdites sobre la magnitud del drama humà que s'hi va viure; i ens aporten també testimonis colpidors. A l'interior dels filats d'Argelers es va tractar els republicans que hi van fer cap de manera brutal. En el llibre s'explica la gana que s'hi va passar, la manca de salubritat, el fred, les malalties, el despreci dels guardians, el seus cops i maltractaments. A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.
Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.
En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:

Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.

Podeu veure el vídeo de la presentació del llibre que vam portar a terme a la llibreria Laie.

El llibre digital, un any després

Repasso un power point que vaig fer l'any passat per una sessió a la Blanquerna, que aquesta setmana he de repetir i on aprofito per parlar del llibre electrònic. Veig que he de refer diverses pantalles perquè en un any, malgrat que a l'Estat espanyol no ha succeït encara l'explosió del llibre electrònic, que ja arribarà, hi ha hagut canvis importants.

Per a mi, el que ho és més és l'aparició de l'ipad d'Apple amb la venda de milions d'unitats i que és utilitzat també per a la lectura de llibres electrònics. En contra, dels "tradicionals" e-readers de la còmoda tinta electrònica, amb poques utilitats més enllà de la lectura, els nous tablets obren tot un món connectat a la xarxa que obligarà a variar el concepte de llibre digital. Amb els e-readers llegim llibres fets i pensats en paper en un aparell digital, després d'un procés de transformació. Els tablets obligaran a crear ellibres pensats directament per al món digital i destinats únicament a ser llegits en aquest entorn. Hi ha hagut altres fets importants en el darrer any com l'entrada en el món dels llibres digitals dels editors més grans de l'Estat espanyol a través de la plataforma Libranda, capitanejada per Planeta.

Incorporo també el gràfic que reprodueixo en aquesta pàgina sobre els soports de lectura extret de l'Enquesta sobre Hàbits de Lectura de la Federación de Gremios d'Editores de España on veiem que un 47,8% dels lectors llegeix en format digital. De moment, però, només un 5,3% dels lectors digitals llegeixen e-books tot i que aquesta dada s'ha incrementat en un 0,6% en el darrer mig any. De totes maneres, només un 1,3% dels lectors digitals utilitzen e-readers. Ho entenc; com vaig fer l'any passat prendré l'e-reader que tinc per mostrar-lo a la sessió. Veient la possibilitats que ofereix comparades amb els tablets sembla un aparell a hores d'ara anacrònic. O evolucionen o difícilment, penso, tindran espai en el món digital.

Una setmana després

Demà diumenge farà una setmana que es van acabar les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela que van fer viure als vallencs un dies intensos, esgotant tot el temps disponible per a viure-les, per a olorar el seu flaire, per a sentir interiorment aquella emoció inexplicable que tant sols notem els vallencs quan les gaudim. Un sentiment similar, suposo jo, al que deuen viure altres persones en altres festes que se celebren arreu del món i que tenen una atracció particular per aquells que les entenen i en saben el que signifiquen. En dos articles, un a El Puntt (aquí) i un altre al Diari de Tarragona (aquí) que he escrit durant les Decennals he expressat la meva visió particular de la festa.

Ara cadascú ha guardat les Decennals en el seu record i ha interioritzat els seus millors moments. Els meus estan en alguna de les imatges d'aquest recull que vaig incorporar durant els deu dies de les Festes al meu perfil de Facebook. Les Decennals del 2011 formen part dels meus millors moments viscuts com els petits records que en tinc del 1971 i les intenses vivències del 1981, 1991 i 2001.

El programa ha estat ampli i divers; voldria però en aquest post recordar algunes de les activitats culturals que s'han organitzat. Les Festes es van iniciar amb la inauguració de l'exposició sobre Narcís Oller, que encara es pot visitar durant els caps de setmana dels mesos de febrer i març a l'antiga Biblioteca Popular. Val la pena arribar-s'hi per aprofundir en el coneixement d'aquest excel·lent novel·lista vallenc. A més de la d'Oller hem gaudit d'una excel·lent exposició sobre la visió de la festa de la nissaga de fotògrafs Català (Pere Català Pic, Francesc Català-Roca i Pere Català Roca), exposició que serà itinerant, com la d'Oller, i que es podrà veure a arreu del país, i també de la mostra Lumen, ubicada en diferents espais de la ciutat i en la que diferents artistes contemporanis donen una visió particular sobre la llum, eix important de les Decennals. Encara es poden veure la majoria dels muntatges, un espectacle artístic de primer ordre. Val la pena qui no els hagi vist arribar-se a Valls per a contemplar-los. A destacar especialment el muntatge de l'església del Carme. Al pati de Sant Roc, amb menys mitjans, però amb molts records, hom pot veure una mostra de fotografies de grups d'escolars vallencs al llarg dels anys.

La nissaga Català també fou protagonista en ser, els tres fotògrafs, nomenats Vallencs Il·lustres en un acte que resultà emotiu i en el que destacà el vídeo que Canal Reus TV realitzà sobre els tres fotògrafs vallencs, que podeu veure aquí. L'acte literari en el què es donà a conèixer el guanyador del premi Decàlia de poesia, Jordi Julià, obra guardonada que publicarem properament a Cossetània en el que serà el segon llibre d'aquest poeta que tindrem en el catàleg de l'editorial, després que publiquéssim Murs de contenció, obra guanyadora del premi Ramon Comas i Maduell de poesia del 2003, resultà de qualitat, entretingut i molt encertat. El guió de Joan Cavallé i tot l'espectacle en sí presentat amb elegància per Xavier Graset va ser del tot excel·lent. Els textos que Alfred Bosch, Màrius Serra, Isabel Clara-Simó i Margarida Aritzeta van escriure sobre diversos moments viscuts de la Festa van resultar un testimoni colpidor. Properament també els publicarem. Val la pena tenir-los recollits.

Pel que fa al teatre, vaig assistir a l'obra Londres, protagonitzada per la vallenca Marc Ulldemolins i Pau Roca, en un espai, la vela del Col·legi la Candela, inadequat per a la seva representació, i a l'estrena d'Èxode de la pallassa vallenca Pepa Plana, una obra valenta, que no va deixar indiferent a ningú i que tracta una temàtica, la Guerra Civil, la retirada, l'exili i els camps de concentració, que pels comentaris posteriors a l'estrena encara és una ferida que no està prou cicratitzada. Conversant posteriorment amb Pepa Plana, amb qui recordaven les Decennals viscudes el 1981, m'explicà que dos avis seus havien estat a Argelers i a l'exili. Tot plegat, en el mateix moment en què estava llegint Camp Argelers (1939-1942), llibre que hem editat fa poques setmanes i sobre el qual em parlaré en el proper post.

Amb tot això, hem tingut deu dies intensos, sense temps per fer quatre notes al blog, amb moments per ballar, per escoltar música, per riure, per passejar, per degustar les tapes i també per viure els moments culturals que se'ns oferia. Unes Decennals que resten dolçament en els calaixos del records íntims i personals.