29/7/10

Saber aprofitar la literatura per al turisme


Si a casa nostre l'objectiu principal per a la captació de turisme no es basés fonamentalment tant en el sol, la platja i la cervesa, que si bé és cert que acaba creant molts llocs de treball té altres desaventatges que sovint van lligades al poc nivell cultural dels destinataris de les ofertes que es presenten, segurament veuríem amb millors ulls les possibilitats d'altres productes turístics diferents dels actuals. Apostar per un turisme de qualitat i pel turisme cultural hauria de ser estratègicament primordial per al país. I dins aquest món, la literatura i té un paper a jugar. En els darrers anys, hem vist, en aquest sentit, com s'han incrementat les creacions de rutes literàries que van especialment dirigides al turisme propi del país amb un doble objectiu molt lloable: l'interès turístic i el foment de la lectura.
En el recent viatge a Estocolm que he fet, he visitat Junibacken, que ve a ser un espai, no en podem dir un museu, dedicat a Astrid Lindgren, l'escriptora que va crear Pipi Calzaslargas. L'espai excel·lentment ubicat a tocar al Vasamuseum i el Nordiska Museet s'ha convertit en un punt d'interès tant pels propis turistes suecs com pels de la resta del món. Junibacken t'endinsa en el món de Lindgren amb una atracció pròpia d'Eurodisney. Al final la mainada pot jugar a la casa de Pipi i pujar i fotografiar-se sobre el cavall de la protagonista de la sèrie televisiva. I com no podia ser d'altra manera tot plegat acaba en una gran llibreria amb un gran nombre de llibres infantils la majoria en suec però també en d'altres llengües. Mentre recorria l'espai pensava que potser també a casa nostra es podria trobar alguna fórmula similar perquè personatges d'èxit televisiu mundial com Les Tres Bessones poguessin acabar sent també un atractiu turístic.

25/7/10

Lectures per a l'estiu


En el que és la campanya dels llibres que publiquem entre Sant Jordi i l'estiu hem publicat recentment tres novel·les molt interessants per a poder llegir en aquest temps de calor i de vacances. Dues són premis literaris i l'altra, la darrera novel·la de l'autor riberenc Miquel Esteve.
Guanyadora del II Premi de Narrativa Marítima de Cambrils, acabem de publicar Tots tenims secrets, de Carme Lafay. Un novel·la amb escenari a la costa empordanesa i on el mar i concretament el submarinisme hi tenen un protagonisme essencial. L'autora construeix una trama d'acció on surten a relluïr les passions humanes com l'amor, l'odi, la venjança... Tot plegat en un text molt ben documentat en qüestions que fan referència al submarinisme o a la dansa. Aquesta és la primera novel·la en català de Carme Lafay i una bon treball d'aquesta autora que va merèixer ser guanyadora del Premi de Narrativa Marítima de Cambrils..
En un altre escenari, a la Catalunya central, a Tona, Marc Capdavila situa la novel·la Aigua pudenta, obra guanyadora del XIX Premi de Narrativa Sebastià Juan d'Arbó. Capdavila ens trasllada a la postguerra i en una època en què els balnearis de Tona eren utilitzats per les classes adinerades o protegides pel règim per fer-hi els seu repòs. Amb un estil ric i ben elaborat l'autor ens apropa a injústicies pròpies del moment però també descriu personatges que des del silenci, des de la reflexió i des del coneixement aprenen a superar les pors del moment. Tot plegat explicat per un avi afectat per Alzheimer que aprofita els seus moments de lucidesa que encara li resten per fer memòria, ordenar els seus pensaments i deixar-los gravats perquè la seva decendència pugui saber la veritat dels temps foscos que li va tocar viure.
Finalment, publiquem Llinatge de Miquel Esteve, novel·la sobre la qual ja ens vaig parlar en aquest post i en la que l'autor ens endinsa en el món dels dips, aquests éssers sobrenaturals que formen part del llegendari català.
Tres novel·les amb tres estils diferents, totes tres però amb qualitat literària per poder gaudir d'una bona estona de lectura, que podem afegir a les publicades just abans de Sant Jordi que a més van tenir una bona acollida: El Falsari (segona edició), de Toni Orensanz; Àngels de pedra, de Rosa Pagès, i Mans de fang, de Francesca Aliern.
En aquest vídeo podeu veure i escoltar Miquel Esteve en la presentació de la seva darrera novela Llinatge al portal de notícies DelCamp.

19/7/10

Un Mac de Museu

Si no recordo malament va ser el 1987, quan vam iniciar el procés de professionalització del setmanari El Pati, que vaig començar a treballar amb un Mac. Era un Macintosh Plus, un dels models pioners de la marca de la poma. Amb poc temps i amb l'aparició de nous models amb moltíssimes més prestacions, el Mac Plus va quedar obsolet, però tot i no utilitzar-lo el vam guardar. Quan el 2002 vam traslladar Cossetània a l'actual local, al carrer de la Violeta, vaig guardar un espai per ubicar-hi el primer Mac amb el que vaig treballar. Sovint a persones que sé que treballen en l'entorn Mac els el mostro orgullós.
Acabo de tornar d'uns dies de vacances d'Estocolm. En el Nordiska Museet hi havia una exposició de peces de plàstic que ens han canviat la manera de viure. Quin invent el plàstic, tant útil i a la vegada tant perjudicial pel medi ambient! Entre la munió de peces exposades hi vaig trobar un Mac Plus com el que tinc al despatx. Qui ho diria, un Mac com el primer amb el que vaig treballar és ja una peça de museu.

11/7/10

Molta, molta gent

M'és igual el que diguin matemàtics i entesos en comptar multituds. Ahir, a Barcelona hi havia molta, molta gent, de totes les edats i procedències, del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà, com diu la cançó. Una multitud concentrada per defensar la dignitat d'un poble tractat de forma denigrant per un tribunal de caducs.
Vaig sortir a primera de la tarda cap a Reus per incorporar-me a un dels onze autocars que Òmnium Cultural havia organitzat per sortir des de la capital del Baix Camp. Hi havia persones de diferents indrets i pobles propers a Reus, amb senyeres, mocadors, samarretes... Vaig aprofitar el viatge per llegir el diari i fer una becaineta. La comitiva d'onze autocars un rere altre feia goig. A l'alçada de Viladecans un cotxe amb dos caps rapats, ensenyant tot el seu cos tatuat fins a les orelles es mofava de la comitiva alçant el braç com els nazis. El Miquel Saperas en un autocar més endavant que el nostre el va fotografiar. No va ser l'únic, a la Diagonal un que corria es dirigí als autocars amb el dit gros per avall en senyal de derrota. Potser es va pensar que érem un grup de turistes holandesos o potser ell era un membre del Tribunal Constitucional que intentava suar els excessos gastronòmics o potser per córrer en aquelles hores se li havia escalfat el cap.
La Diagonal era una caravana d'autocars que col·lapsaven l'accés als espais habilitats per aparcar-los, que va resultar insuficient. Al final, l'autocar parà a Balmes entre la Travessera i el Passeig de Gràcia tot just quan faltaven deu minuts per les 6 de la tarda. Sortia gent per tot arreu. Vam apropar-nos com vam poder al cap de munt del Passeig de Gràcia on ens vam agrupar amb una altra part de la família que vingué en tren. I, a poc a poc, pels laterals, ja que el centre del passeig no es movia, vam anar avançant passeig de Gràcia avall, entre molta gent i moltes senyeres, la majoria estelades. Als anys vuitanta era estrany veure alguna estelada a les manifestacions i els crits "independència, independència" eren escadussers i poc seguits. Ahir la senyera més vista fou l'estelada i la reclama d'independència era seguida multitudinàriament. Cada cop hi ha més gent que ha perdut la confiança en què Espanya sigui capaç (i vulgui fer-ho) de treballar per trobar un estatus en què els catalans s'hi puguin sentir mínimament còmodes. La gent està cansada i fastiguejada després d'haver patit un procés de reforma estatutària llarg i ple d'entrebancs. De veure com el Congrés de Diputats va passar el ribot, i de quina manera, al text aprovat pel Parlament de Catalunya; i la gent està completament desconcentrada i humiliada de veure com tot i ser l'Estatut aprovat per referèndum, un grup de magistrats polititzats, restrictius i caducats deixava l'estatut completament rebregat de manera que ara tant sols agrada al PP i a Ciutadans. I, encara des del PP tenen la barra de dir que aquest és l'Estatut de tots. Que se n'han fet dels principis democràtics quan una llei només complau al 10% dels seus diputats? No es basa el principi vital de la democràcia en la sobirania popular? Com poden doncs una colla de jutges denigrar un text aprovat pel Parlament català, per Congrés, pel Senat, i per referèndum de la ciutadania? La gent ja en té prou, n'està farta, per això va sortir massivament i cívica al carrer; per això la gent portava més estalades que mai, perquè si les normes del joc són aquestes, la gent ja no vol jugar. Massa cartes marcades, massa tramposos per fer una partida que se'ns va dir que era neta i que ha esdevingut una farsa.
Poc a poc, lentament vam arribar a la Gran Via i a la plaça Tetuan. D'allà vam retornar ràpidament cap els autocars que ens durien de nou a les terres del Camp. Als rostres dels qui anaven a l'autocar hi havia satisfacció, senzillesa i molta dignitat, molta. Entre tots acabàvem d'escriure una nova pàgina de la nostra història. Hi ha qui diu que després d'ahir res serà igual, potser sí, tant de bo. I demà que? Es preguntava la gent. Demà, o sigui avui ja, es l'hora que els polítics catalans facin política amb majúscules, amb finura però amb fermesa. I que ho facin com el poble espera ja que en cas contrari tota la gent que ahir va sortir al carrer els demanarà responsabilitats. Ahir es va manifestar un poble digne, molt digne i ara necessitem polítics a la seva alçada.

7/7/10

Sobre dues notícies

A Cultura 21 llegeixo que un estudi realitzat per la consultora Nielsen diu que es triga més a llegir un llibre en suport electrònic que en paper, però em quedo amb la dada sobre la satisfacció en l'ús de cada dispositiu de lectura. La notícia diu:
A l'hora de valorar la satisfacció amb cada dispositiu, l'iPad es va imposar amb un 5,8 sobre 7. El van seguir Kindle amb un 5,7, i el llibre imprès amb un 5,6.
El temps dirà però amb el poc temps que l'iPad està al mercat sembla que com en altres productes, Apple marca altre cop tendència.
I una altra qüestió pel que llegeixo també a Cultura21 es veu que la Comissió Europea ha hagut d'autoritzar que Planeta pugui entrar al Cercle de Lectors, tot plegat perquè es puguin garantir les normes de la competència. Ja trobo bé que se sigui escrupolós en aquest sentit, però hagués estat bé que s'hagués analitzat de forma similar quan en el seu dia es va formar el Grup 62 que té un domini del mercat especialment en narrativa que no seria acceptat si Catalunya tingués un estatus d'un país normal.

4/7/10

Quan les coses es fan malament...

La introducció del llibre electrònic a les escoles que es va iniciar al curs passat s'ha fet precipitadament, sense haver-ho consensuat ni amb el món editorial ni amb els docents i amb un calendari tant ajustat que al cap i a la fi només podia portar problemes. No s'ha debatut tampoc quin model volem. En opinió meva és un error plantejar un model en què tots els llibres d'estudi siguin electrònics perquè no reflecteix la realitat de la societat en què el paper encara és primordial. Seria més lògic un model mixt on els escolars s'acostumin a estudiar tant en paper com en format digital.
Ara amb la retallada de diners, el Departament d'Educació té problemes per seguir amb el projecte que trasllada als centres. A mitjans de juny, davant les incerteses, va enviar-los una carta on recomana entre altres coses que els centres ajornin els pagament dels treballs d'electrificació i d'instal·lació de projectors i pissarres digitals fins el moment de rebre els diners de la Generalitat, que no posa quan serà. També avisa que "alguns centres" (aquests "alguns" és tant indefinit que hom pensa que potser seran la majoria) "no disposaran des del primer dia del curs de la connectivitat necessària" i per tant no podran treballar amb els llibres digitals per la qual cosa s'aconsella "reutilitzar els llibres de text del curs que ara finalitza" i mantenir els tradicionals materials de paper.
Per altra part, estava previst que el Departament d'Ensenyament crearia una plataforma educativa on es desenvoluparien els processos d'ús de continguts digitals anomenada Agora, aquesta plataforma també anuncien en l'escrit que no es realitzarà. Suposo que deu ser per motius pressupostaris.
En definitiva, tot plegat és el resultat d'una mala planificació que aporta més problemes als centres educatius, a qui se'ls passa la responsabilitat de solucionar-ho ja que com és diu en l'escrit "les dificultats no s'han de convertir en obstacles insalvables i, en bona mesura, les podreu resoldre." I és que quan les coses es fan malament...

1/7/10

El Barça com a temàtica editorial

Fa uns dies en una presentació que vaig anar a una llibreria tenien recollits en uns expositor força gran tot una sèrie de títols que tenien el Barça com a denominador comú. I és que ens els darrers temps el club blaugrana ha estat centre d'atenció del món editorial. Seria complicat fer un repàs de tots els llibres que han sortit sobre el Barça en el darrer any perquè segur que me'n deixaria algun. En tot cas, si que podem dir que n'hi ha hagut de tipologia diferent. En primer lloc, destacaria que Guardiola ha estat motiu d'almenys que jo recordi ràpidament quatre llibres diferents, però també ho han estat jugadors com Iniesta o Piqué o la trajectòria triomfant del Barça. També hi ha qui n'ha fet de la temàtica blaugrana motiu d'una novel·la com Vicenç Villatoro o Sebastià Bennassar. Sigui com sigui, si el món editorial ha editat tant sobre el Barça és que els llibres d'aquesta temàtica s'han venut i es venen, cosa que en certa manera el que ha fet és apropar-nos al que succeeix al mercat anglosaxó on els llibres sobre l'esport en general i especialment sobre el futbol tenen un espai important tant a les llibreries com en el nombre de vendes. A Cossetània en el darrer any hem publicat quatre títols amb el Barça com a rerefons: Escoltant Guardiola, de Josep Riera (quatre edicions); Mateu el president, de Sebastià Bennassar; 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), d'Andreu González Castro i Armando Luigi Castañeda (dues edicions), i el darrer, L'entorn. El circ mediàtic del Barça, d'Àlex Santos, amb el que hem tancat una trilogia sobre l'entorn blaugrana. De fet, em sembla clar que mentre el Barça segueixi guanyant títols sortiran llibres amb temàtica blaugrana i és que com m'explicava un dia un quiosquer, l'endemà que el Barça guanya es venen molts diaris esportius, mentre que quan perd, la pila dels rotatius esportius es mou poc. De fet, és molt humà recrear-nos amb les nostres alegries i intentar oblidar les penes.