El diccionari del Barça triomfant

En els primers 27 anys de la meva vida vaig veure guanyar només una lliga pel Barça, la del 1973-75, la de Joahan Cruyff, i la del 1984-85, la del Terry Venables. Ens els 20 anys següents n'he vist guanyar deu, a més de tres copes d'Europa, copes del Rei, etc. Hi ha tota una generació que només coneix el Barça guanyant-ho tot, una generació que té una confiança absoluta en la victòria i a la que no li venen els dubtes dels que ens costava anys i panys veure guanyar grans títols. Aquests culés acostumats a la victòria tenen el seu propi diccionari del Barça, han fet seus tot una sèrie d'expressions i paraules que van lligades a aquests anys gloriosos de la història blaugrana. Són mots i expressions i nom propis diferents als "aquest any si", Guruceta, Goicoechea (aquell defensa del Bilbao que va lesionar Maradona i Shuster), segrest (el de Quini), etc. que formen part del diccionari del Barça de la major part de la meva vida, la de quan el Barça no tenia encara cap copa d'Europa. Darío Porras en l'Abarçadari ens detalla les frases, els noms propis, les expressions, les exclamacions, els crits de victòria, etc. que configuren el vocabulari de la generació del Barça triomfant. En aquest vídeo podem veure un resum de la presentació que es va portar a terme divendres dia 25 de març a la Casa del Llibre.

Les frases de Cruyff

En les darreres setmanes he enllaçat al blog els vídeos de les presentacions dels llibres Bèsties i bestioles, de Celdoni Fonoll; La Riera, que està en el top ten de vendes de l'Avui, i de Temps de neu. 25 anys, que la setmana passada va aparèixer per primer vegada al top ten de vendes de l'Avui i d'El Periódico, que aquesta s'hi manté i que té un ritme de vendes molt bo. Aquesta setmana enllaço un nou vídeo, el del llibre Escoltant Cruyff, escrit pel periodista holandès Edwin Winkels en el qual de manera similar al que féu Josep Riera, en el llibre Escoltant Guardiola, reconstrueix la vida personal i professional d'aquest geni del futbol a partir de 150 frases. En el llibre s'hi poden trobar des de frases que defineixen la seva manera d'entendre el futbol que tant ha marcat el joc del Barça, com per exemple "La tàctica decideix on va la pilota i la tècnica, com hi arriba", altres que formen part de la seva filosofia de vida com "Cada desaventatge té el seu avantatge" o altres que són expressions del seu llenguatge com "Este es uno" o "Gallina de piel". Tot plegat analitzat per Winkels, qui fa molts anys que viu a Barcelona i que parla català i castellà perfectament, fa que el llibre sigui una obra entretinguda, que aporti interessant informació que desconeixíem de Cruyff, pel fet que l'autor té el privilegi de conèixer el que ha fet i dit Cruyff tant a Catalunya com a Holanda, i que permeti d'una manera diferent conèixer millor un personatge tant polièdric com Johan Cruyff. La presentació, que es va portar a terme la setmana passada al Col·legi de Periodistes, la va realitzar Sergi Pàmies i el propi autor. En el vídeo podeu sentir algunes de les opinions que van donar ambdós sobre Cruyff i sobre el llibre.

També la setmana passada vam presentar el llibre Temps de neu. 25 anys, i aquest és el vídeo promocional de la presentació que n'hem fet:

16 forfets de regal amb la compra del llibre, "Temps de neu. 25 anys"

Una de les apostes més importants de Cossetània per aquesta campanya de Nadal serà el llibre Temps de neu. 25 anys, d'Antoni Real en el qual es fa un repàs dels 25 anys d'aquest programa de TV3, pioner en la informació de neu a Catalunya. És un llibre de gran format, de regal, amb tapa dura i a tot color, amb impressionants fotografies que agradaran als afeccionats a aquest esport d'hivern. Arribarà a les llibreries durant la segona setmana del mes de novembre.

El llibre tindrà una promoció molt destacada, gràcies a l'Associació Catalana d'Estacions de Muntanya (ACEM). En tots els llibres es regalaran 16 forfets per a les estacions d'esquí catalanes: un forfet per cada estació, tant per les d'esquí alpí com per les d'esquí de fons. Aquesta promoció ja la vam fer de manera similar en el llibre 100 anys d'esquí a Catalunya i va tenir molt èxit, de manera que després de la campanya de Nadal ja no hi havia llibres per vendre. Aquest setmana hem començat a promocionar l'obra i hem rebut un allau de persones que demanaven informació del llibre i de la promoció i ja tenim reserves.

En la promoció, els lectors del llibre disposaran d'un forfet per a cada estació d'esquí catalana ja que amb la promoció es pretén que els esquiadors catalans coneguin les diferents estacions d'esquí que hi ha al nostre país. Hi haurà tres estacions d'esquí alpí per a les quals es podrà disposar de la promoció sense limitació, és a dir que es podrà aprofitar el forfet de regal en qualsevol moment i dia de la temporada; n'hi haurà d'altres en què la promoció serà per a dies d'entre setmana o per a determinats moments de la temporada. A les estacions d'esquí la promoció és vàlida per a qualsevol moment de la temporada. En qualsevol cas, la promoció serà una excel·lent manera de poder celebrar els 25 anys dels programa de TV3, Temps de neu.

Afortunadamnet, a hores d'ara tenim ja resolta la logística dels nostres llibres i Temps de neu. 25 anys no tindrà cap problema per arribar a les llibreries. Teníem per aquesta temporada de tardor-hivern una bona oferta de llibres (La Riera, Temps de neu. 25 anys, Primera guia del boletaire que aquesta setmana estava en el segon lloc en el top ten de vendes de no ficció de l'Avui, Bèsties i bestioles o, entre d'altres, Escoltant Cruyff, que arribarà a les llibreries aquest mes de novembre) i d'aquí ve la gran preocupació que vam tenir quan se'ns anuncià el tancament d'Arc de Berà ja que ens obligava a resoldre ràpid, molt ràpid, el futur del nostre sistema logístic.

Per altra part, pel que fa al conflicte pel tancament de l'Arc de Berà, aquesta setmana que avui diumenge s'acaba ha sigut intensa, molt intensa (roda de premsa dels editors, reunions importants, trucades, etc.). Tot plegat, però, ha avançat i s'ha obert un nou procés negociador amb Arc amb el que s'està treballant per arribar a una solució que permeti tenir als editors un sistema que garanteixi el cobrament del deute.

Sentir-se orgullós del què un ha fet o no

Avui em comentava un familiar si al blog hi seguiria tractant durant molt de temps la crisi de l'Arc de Berà. Li he respost que ho seguiria fent mentre tingués coses a dir-hi ja que fent-ho em semblava que era la millor manera d'explicar en primera veu a les persones que segueixen el que fem a Cossetània o que es troben afectades pel conflicte que vivim, la situació del moment.

De totes maneres, avui faré un petit parèntesi que més endavant enllaçaré amb la situació d'Arc. Com he explicat en altres posts, m'agrada sortir en BTT i sortir a córrer i si els genolls m'ho permeten fer curses defons. Avui he corregut la Mitja Marató de Mollerussa. Feia un any i cinc mesos que no corria una Mitja després dels problemes que he tingut una bona temporada als genolls. Córrer em va bé, m'evadeix dels problemes quotidians i m'ajuda a endreçar la ment i en aquestes darreres setmanes de tensió per l'afer de l'Arc m'ha servit molt per intentar relaxar-me. Córrer forma part de la meva vida. I també m'agrada posar-me algun repte, sense obsessionar-m'hi, ja que el més important és divertir-me fent esport. Volia, ara que tornava a agafar el ritme, poder córrer aquesta temporada una Mitja Marató per sota d'1 hora 40 minuts, que tampoc és que sigui una marca espectacular ja que amb aquest registre quedes més o menys a la meitat de la classificació d'una cursa, però per les meves condicions aquest era un repte que m'havia posat. De fet com diu Haruki Murakami en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer, "per un corredor el que compte és si quan acaba la cursa es pot sentir orgullós del que ha fet o no". Doncs avui em sento content d'haver pogut córrer la Mitja de Mollerussa amb 1 hora 39 minuts i estic content perquè malgrat els problemes que he tingut i seguim tenint per l'afer de l'Arc he sabut trobar temps llevant-me d'hora, al migdia, a Frankfurt, sortint al vespre tard etc. per poder imposar-me seguir corrent, per intentar que la crisi d'Arc de Berà, que m'ha trasbalsat tots els horaris, no m'impedís poder seguir fent aquesta activitat física que m'agrada i que necessito. He fet la cursa i he lluitat i he patit molt en alguns moments, però he aconseguit sentir-me orgullós del que he fet. Córrer una cursa de fons m'ha ensenyat novament que no hi ha objectiu fàcil d'aconseguir, que durant els 21 quilòmetres que dura la cursa hi ha moments per defallir, per enviar-ho tot a rodar, però que cal seguir fent un passa rera l'altra i cal no abandonar en cap moment i cal lluitar mentre et quedi un bri de forces per aconseguir la meta que t'has proposat, per poder estar orgullós si ho aconsegueixes i per saber que si no assoleixes l'objectiu tens la satisfacció d'haver tret tot el que tenies per fer-ho possible, cosa que també et fa sentir orgullós de tú mateix.

La crisi de l'Arc de Berà és com una cursa de llarg fons. Hi ha hagut molts moments per patir i encara n'hi hauran més en un futur immediat, segur, però també hi ha moments de satisfacció, com en aquesta darrerasetmana que hem vist com un mes i escaig després que esclatés el conflicte hem pogut novament comercialitzar novetats. De moment n'han sortit quatre: La Riera, Bèsties i bestioles , Pel Matarranya en BTT i La vall del Miracle. Ha estat l'inici de la normalitat pel que fa a les novetats de llibres de Cossetània i dels altres editors de Xarxa de Llibres. A partir d'ara, cada setmana arribaran nous llibres nostres a les llibreries. Hem també pactat la sortida de llibres dels magatzems d'ArcLogi cap al nostre nou logista, Àgora.Ho farem en diferents fases. Si tot va sobre el previst a mitjans de novembre podrem servir a les llibreries pràcticament el 90% del nostre fons. A mesura que els llibres arribin al nou logista s'aniran servint les comandes pendents. I a mitjans de desembre hem de tenir garantit que es poden cobrir el 100% de les comandes. Quedaran encara llibres per traslladar, cosa que seguirem fent en les setmanes següents. No és un escenari òptim però és a hora d'ara el més possibilista. Us demanem disculpes des de Cossetània per si no trobeu al punt de venda en el moment que desitgeu llibres del nostre fons. Intentem superar tots els entrebancs però com si d'una cursa de fons es tractés cal superar els obstacles pas a pas, sense perdre l'alè i regulant les forces.

En l'altre escenari de la cursa, el camí tampoc és fàcil. La Generalitat ha ofert a l'Arc de Berà una proposta que ens sembla una bona sol·lució perquè els editors puguin cobrar el deute, cal però un sacrifici (un aval bancari) que els gestors d'Arc haurien d'assumir per una qüestió de resposabilitat amb els editors afectats i amb l'edició en català. Els reptes no són fàcils d'assumir i cal lluitar molt per superar-los. Tot plegat és una cursa de fons. Cal però tenir la voluntat d'arribar a la meta al final i com diu Murakami sentir-se orgullós del que un ha fet o senzillament no poder-s'hi sentir per no haver fet el que calia.

Finalment, com hem retrobat una part de la normalitat, podeu veure aquest vídeo de la presentació aquesta setmana del llibre Bèsties i bestioles, de Celdoni Fonoll, a la Casa del Llibre.

El Barça com a temàtica editorial

Fa uns dies en una presentació que vaig anar a una llibreria tenien recollits en uns expositor força gran tot una sèrie de títols que tenien el Barça com a denominador comú. I és que ens els darrers temps el club blaugrana ha estat centre d'atenció del món editorial. Seria complicat fer un repàs de tots els llibres que han sortit sobre el Barça en el darrer any perquè segur que me'n deixaria algun. En tot cas, si que podem dir que n'hi ha hagut de tipologia diferent. En primer lloc, destacaria que Guardiola ha estat motiu d'almenys que jo recordi ràpidament quatre llibres diferents, però també ho han estat jugadors com Iniesta o Piqué o la trajectòria triomfant del Barça. També hi ha qui n'ha fet de la temàtica blaugrana motiu d'una novel·la com Vicenç Villatoro o Sebastià Bennassar. Sigui com sigui, si el món editorial ha editat tant sobre el Barça és que els llibres d'aquesta temàtica s'han venut i es venen, cosa que en certa manera el que ha fet és apropar-nos al que succeeix al mercat anglosaxó on els llibres sobre l'esport en general i especialment sobre el futbol tenen un espai important tant a les llibreries com en el nombre de vendes. A Cossetània en el darrer any hem publicat quatre títols amb el Barça com a rerefons: Escoltant Guardiola, de Josep Riera (quatre edicions); Mateu el president, de Sebastià Bennassar; 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), d'Andreu González Castro i Armando Luigi Castañeda (dues edicions), i el darrer, L'entorn. El circ mediàtic del Barça, d'Àlex Santos, amb el que hem tancat una trilogia sobre l'entorn blaugrana. De fet, em sembla clar que mentre el Barça segueixi guanyant títols sortiran llibres amb temàtica blaugrana i és que com m'explicava un dia un quiosquer, l'endemà que el Barça guanya es venen molts diaris esportius, mentre que quan perd, la pila dels rotatius esportius es mou poc. De fet, és molt humà recrear-nos amb les nostres alegries i intentar oblidar les penes.

La premsa esportiva i el Barça

Sergi Pàmies, en la presentació de la setmana passada del llibre L'entorn. El circ mediàtic del Barça, d'Àlex Santos (informació de la presentació aquí) va preguntar a l'autor si tenia la sensació que cada cop la premsa esportiva era més fanàtica, cosa que l'autor va respondre afirmativament. De fet, hem vist especialment els darrers dos anys, durant l'era Guardiola, que desde la premsa de Madrid s'ha fet tot i més per desestabilitzar l'equip blaugrana i s'han inventat conceptes com el "Villarato", entre d'altres.

Per altre part, la premsa de Barcelona tal com deia l'autor en la presentació "sempre ha volgut tutelar el Barça". En el llibre, Àlex Santos explica els moviments i els posicionaments que han tingut les diferents empreses periodístiques en cada moment a favor d'un o altre president o d'un o altre sector blaugrana. Ara mateix, es veu clarament com també s'han pres posicions en les eleccions blaugranes i això no és nou, tal com va dir l'autor en la presentació, perquè hi ha moltes coses que són cícliques i que en el temps es tornen a repetir a Can Barça. En tot cas el llibre d'Àlex Santos s'explica qui és qui en el món dels mitjans de comunicació que hi ha a l'entorn del Barça i amb la seva lectura un acaba d'entendre algunes de les coses que passen al voltant del club més important del país. Seria interessant tal com va suggerir un periodista en la presentació que un treball similar es fes sobre la premsa de Madrid. En tot cas, mentre fèiem tertúlia després de la presentació va sortir el comentari sobre la necessitat que existís un diari com L'Equip francès a l'Estat espanyol i es què a molts dels que ens agraden les competicions esportives ens agradaria poder llegir premsa esportiva sense tant de fanatisme. De fet, tinc la sensació que les millors cròniques esportives no es fan en els diaris que es dediquen en aquesta matèria sinó en els d'informació general.

Quan parlo de córrer

"Estic convençut que si quan vaig començar a escriure no hagués començat a córrer, la meva obra hauria estat diferent".

Aquesta és una de les suculentes afirmacions que Haruki Murakami ens ofereix en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer, que m'he llegit amb la voluntat de saber de quina manera un escriptor de qualitat, una persona avessada a construir frases amb sentit i a buscar les paraules adequades per expressar els seus sentiments, definia les seves sensancions, la seva manera d'entendre els corredors.

Ja fa anys que surto a córrer, no sé quants, però molts. És una activitat que compagino amb les sortides en BTT, de les quals en vaig parlar en aquest post. Córrer em serveix durant la setmana per relaxar-me, per cremar tota la tensió de l'activitat diària. Sempre he buscat temps entre la meva apretada agenda per trobar moments per sortir a fer anar les cames. He corregut molt per fer exercici, per plaer personal, però des de fa uns quatre anys he participat en carreres de fons (de 10 km, alguna de muntanya i mitges maratons). Això m'ha obligat a definir uns plans d'entrenament, a esforçar-me més metòdicament, a experimentar sensacions que Murakami explica en el llibre, a intentar superar marques, modestes totes, però situades com a reptes personals. L'autor ho defineix molt bé: "per un corredor el que compte és si quan acaba la cursa es pot sentir orgullós del que ha fet o no". A vegades temps dolents però aconseguits amb circumstàncies complicades perquè surts d'una lesió o per altres motius poder fer sentir-te més orgullós de tu mateix que d'altres carreres més ràpides. En el fons, com diu Murakami, "la qualitat del que experimentes en una cursa no es mesura en la marca que hi fas ni amb la classificació final, sinó amb les sensacions que tens mentre la corres."

Qui fa temps que corre o que fa un exercici regularment acaba convertint aquesta activitat en una necessitat. Forma part de la vida personal, com dormir, aixecar-se, menjar, llegir les notícies o anar a la feina. En els darrers mesos, he patit el no poder sortir a córrer regularment. Dies més tard de córrer la Mitja Marató de Tàrrega del maig del 2009, els genolls van començar a grinyolar. Ho he passat malament i no he pogut veure clar que podria seguir corrent fins a tenir el diagnòstic d'un especialista en medicina esportiva. En el fons, el problema dels meus genolls és l'edat que un té, 46 anys, i un desgast dels cartíl·legs. Les recomanacions d'exercicis del doctor Andreu González i el Condrosan han fet que des de fa dos mesos i mig pugui tornar a córrer tres dies a la setmana i hagi reprès la participació en curses, de moment de 10 qm. He passat uns mesos neguitós. Necessitava córrer i no podia. Tornar a poder córrer m'ha fet sentir més viu.

He xalat llegint les reflexions de Murakami. M'han agradat molt els seus pensaments escrits sobre el sentit de córrer i de quina manera aquesta activitat acompanya completament la seva vida. He trobat afirmacions tant encertades com: "L'únic rival que hi ha en una cursa de llarga distància ets tu tal com eres abans de la cursa". El correder trobarà en aquest llibre moltes explicacions que compartirà, que sentirà com a pròpies, com quan l'autor respon en què pensa quan està molta estona corrent: "Les idees que em vénen al cap mentre corro són com a núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se'n van. El cel, però, és sempre el mateix".

Ho diu i ho repeteix moltes vegades: si no corrés la seva vida i la seva manera d'escriure seria diferent i això el condicionarà fins al final:

Els temps, les classificacions, el meu aspecte, el que digui la gent... tot plegat és secundari. Per a un corredor com jo, el més important és creuar la línia d'arribada pel teu propi peu. Donar tot el que tens, aguantar el que hagis d'aguantar i saber que pots estar satisfet. Aprendre les lliçons concretes que t'ensenya cada error i cada èxit. (Encara que no siguin gaire importants, les lliçons sempre han de ser concretes.) I, amb el temps, a còpia d'acumular curses, arribar a un lloc que et satisfaci. O, si més no, acostar-te a un lloc que sembli que et pugui satisfer. (Sí, és més aviat això).

Si algun dia tinc una tomba i puc escollir-ne l'epitafi, m'agradaria que hi gravessin el següent:

HARUKI MUKAMARI

(escriptor i corredor)

1949 - 20**

ALMENYS NO VA CAMINAR MAI

El ciclisme, la Volta i Xavi Tondo

El ciclisme és un esport que sempre m'ha apassionat. De fet junt amb sortir a córrer és el que més practico, cocretament en la modalitat de BTT. És un esport en molts moments dur però a la vegada com més fort és el recorregut a superar sigui per la seva distància o desnivell, és més gratificant. Al ciclisme, com també en l'atletisme ets tú i practicament només tú que has de superar els reptes. És cert que et poden animar, que se't poden posar al davant per parar el vent però a la fi son les teves cames les que han de pedalejar i és amb tú que has de lluitar en els moments de desfalliment. Admiro veure el sacrifici dels ciclistes professionals en les curses i comprovar de quina manera hi deixen la pell fins a esgotar totes les seves energies per lluitar per una escapada, per pujar un coll o per preparar un sprint.

Dissabte passat vaig poder gaudir d'una jornada de primer ordre. Convidat per l'amic Rubèn Peris, director de la Volta a Catalunya, vaig poder seguir des de la primera línia, des del cotxe d'un dels jutges, l'etapa entre el Vendrell i Barcelona. Quan hi vam quedar, en la presentació del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable, el que no sabíem és que aquesta Volta seria especial per als vallencs, ja que un veí nostre, Xavi Tondo Volpini ha estat segon a la classificació general després d'haver guanyat l'etapa reina a la Seu (sobre ell us recomano aquest article que va sortir a El Punt). La setmana passada a Cossetània amb el dissenyador de la majoria de les nostres cobertes, el Marc Volpini, germà del ciclista, hem comentat les evolucions del Xavi a la Volta i fa unes setmanes a la prestigiosa París-Niza on va guantar l'etapa reina. Veig el Marc orgullós del seu germà i jo a la vegada comparteixo la seva alegria i em sento orgullós que un veí de la nostra ciutat aconsegueixi èxits. A Catalunya malgrat haver-hi una considerable afició al ciclisme surten pocs noms rellevants, potser pel fet que en no haver-hi cap equip català no tenen oportunitats. D'aquest fet Xavi Tondo se'n queixava a la premsa fa uns dies. Enguany amb la victòria de Joaquim Rodríguez a la Volta s'ha trencat un llarg periode de 27 anys en què cap ciclista català guanyava aquesta cursa. Va ser el 1983 quan el ciclista del Kelme José Recio Recio va guanyar una volta en la que va tenir com a un dels principals gregaris el també ciclita vallenc Miquel Àngel Iglesias. Tot plegat em fa recordar la biografia que vam publicar sobre el darrer ciclista català en guanyar una de les grans curses, la Vuelta, Melcior Mauri o una altre forma de lluitar contra el temps. Mauri va guanyar la Vuelta del 1991. Des de llavors cap altre ciclista català ha guanyat una de les tres grans curses, Tour, Giro o Vuelta, tant de bo amb aquest llarg període s'acabi aviat.

"Som un equip petit que juga contra un equip molt gran i que a més té els àrbitres comprats"

Amb aquesta frase definia el periodista Xavier Torres la situació del "partit" que juguen les seleccions catalanes per aconseguir reconeixement internacional. Torres ho digué a la presentació per al públic del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable, que es va portar a terme dijous dia 18 a la llibreria Catalònia. Al migdia vam fer la presentació per als mitjans de comunicació.

A la presentació per al públic van assistir-hi moltes de les persones que han treballat de manera dura i incansable per aconseguir reconeixament esportiu internacional entre les quals destacava l'exsecretari General de l'Esport de la Generalitat Rafael Niubó; també hi havia presidents de federacions catalanes com la de rugbi, que té el procés en litigi judicial, o de bitlles, entre altres; també hi assistí David Munner, president de la UFEC; el president de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, Xavier Vinyals, i entre altres, el director de la Volta a Catalunya, Ruben Peris.

A la taula tres periodistes: Josep Riera, director de la col·lecció Fora de Joc i director d'El 9 esportiu; Lluís Simon, autor del llibre, i el periodista de TV3, Xavier Torres. Tots tres amb les idees clares sobre aquest tema, valents i sense por per dir les coses pel seu nom, i és que com va dir Riera en la presentació del matí per la premsa, "la millor manera de denunciar complots és demostrar-los i documentar-los com es fa en aquest llibre." I la millor manera és fer-ho com ho fan els tres amb serietat, rigor però també amb valentia i sobretot sense tota la parafernàlia de tergiversacions, exageracions, falsedats, males interpretacions intencionades i fins i tot insults que ens té acostumada la "brunete" mediàtica espanyola sobre aquest tema i els que fan referència a les aspiracions sobiranistes de Catalunya.
El llibre de Simon és un llibre valent, que parla de fets i de noms persones que han treballat pel reconeixement de les seleccions catalanes, i parla també dels catalans que han tingut un lloc de rellevància esportiva però han fet el joc a les instruccions del govern d'Espanya, començant, tal com Simon i Torres van recordar, per l'expresident del COI, Joan Antoni Samaranch, organisme que presidit per ell va aprovar una norma per la qual només es permet que els estats reconeguts per l'ONU puguin tenir comitè olímpic, cosa que va dinamitar les aspiracions del Comitè Olímpic Català. Torres va enumerar Samaranch i tot una sèrie d'altres catalans que han actuat en contra d'aquestes aspiracions. I va demanar unió per treballar amb més força per l'objectiu, unió que en el col·loqui posterior a la presentació va quedar palesa que de moment és molt llunyana ja que es van evidenciar els enfrontaments entre la UFEC i la Plataforma. Tot i així, Xavier Torres va assegurar però que era optimista.

El camí ple d'entrebancs per tenir seleccions catalanes, en un llibre

Després de passades les festes nadalenques, aquesta setmana comencem el primer servei de novetats del 2010. Els llibres que publiquem el mes de gener els podeu veure aquí. De totes maneres, ja comencem a distribuir per les llibreries el catàleg de novetats del mes de febrer en el que hi ha llibres de temàtiques diferents. Un dels que publiquem i que ja està a màquines correspon a la col·lecció Fora de Joc, que dirigeix el periodista Josep Riera. Porta per títol: Catalunya contra Espanya. El partit interminable, del també periodista Lluís Simon. El llibre el presentarem a mitjans del mes de febrer.

Simon fa en l'obra un repàs de les moltíssimes gestions que s'han fet des de Catalunya per poder tenir seleccions esportives, cosa que tenen nacions sense estat com Escòcia o Gales, entre altres. I fa també un repàs dels moltíssims entrebancs que s'han trobat les aspiracions catalanes i de quina manera l'Estat espanyol amb tots els mitjans que té un estat ha intentat evitar sempre que ha pogut que Catalunya pogués competir en competicions internacionals. Detalla pressions a tot nivell i de tota mena i altres fórmules més pròpies de polítiques obscures que s'han utilitzat per aconseguir que Catalunya no pogués tenir algun tipus de reconeixement. I això s'ha fet sigui quina sigui la modalitat esportiva, des dels esports més populars fins els més minoritaris. I també explica com s'ho ha fet Catalunya per tenir reconeixement de seleccions internacionals, que en té, o per poder jugar competicions internacionals, com és el cas de l'hoquei que juga en la copa de seleccions suramericanes. És com diu el subtítol del llibre "un partit inacabat", perquè Catalunya insistirà sempre que trobi una escletxa en aconseguir reconeixements internacionals i perquè Espanya, mani qui mani, dretes o esquerres seguirà com reflecteix la coberta del llibre fent totes les travetes que pugui a les aspiracions catalanes. I és que com llegim en la introducció de l'obra tant el govern de la Generalitat com el de l'Estat seguiran destinant recursos per aconseguir un, el de Catalunya, tenir seleccions amb reconeixement internacional i l'altre, el d'Espanya, impedir-ho. Així ho diu Lluís Simon:

"A diferència d'altres afers políticament més profunds en què la Generalitat s'ha volgut fer valer enmig del marasme de comunitats autònomes i ha topat contra un mur de ferro anomenat Estat, en l'àmbit de les seleccions i les federacions esportives aquesta paret ha pogut ser saltada gràcies a l'àmbit privat d'aquests mateixes associacions, algunes de les quals, no sense grans dificultats i una gran injecció de diners públiques, han estat reconegudes per organismes internacionals. I Madrid no s'ha quedat, en cap cas, de braços plegats. Ha emprat tots els ressorts de què disposa un govern que és una de les grans potències econòmiques del món per evitar que qualsevol federació catalana, per modesta que sigui, i per extensió el nostre esport, trobi el seu lloc en el món."

Balanç d'un any de crisi

Acaba l'any 2009, un any dur, de crisi, de restriccions, un any que a més en el sector editorial ens ha situat en el camí d'un canvi de paradigma que ens ha d'aportar molts canvis, i un any d'intensa activitat a Cossetània. Per resseguir-la només cal fer una ullada al blog de la Sala de Premsa. L'edició de cadascun dels llibres és un esdeveniment important per a l'editorial, de totes maneres seguidament poso en llista alguns dels fets rellevants del 2009 per a Cossetània; segur que me'n deixo, però aquesta és una mostra significativa:

El llibre 100 anys d'esquí a Catalunya va ser un èxit de vendes

Hem publicat Els millors plats de l'Àvia Remei, un llibre il·lustrat d'aquesta popular cuinera catalana que ha estat un dels llibres més venuts de l'any de Cossetània

Dins l'obra completa d'Artur Bladé i Desumvila, s'ha publicat una part inèdita de l'Edat d'Or

Hem sigut la primera editorial que edita en català en anunciar-se a la principal xarxa social Facebook

La plataforma Edi.cat del la qual en som un dels fundadors ha organitzat una jornada sobre l'edició independent

Hem iniciat la col·lecció de natura Conèixer amb la publicació de Conèixer els ocells a la primavera i Conèixer els núvols a la tardor

Es presenta el primer portal d'e-books en català, Edi.cat, del qual Cossetània n'és un dels impulsors

Hem recuperat els textos antics de cuina La cuinera catalana i Àpats

Hem iniciat una primera col·laboració amb Enderock amb la publicació del llibre 50 anys de la cançó

Hem publicat el primer llibre del I premi de narrativa marítima vila de Cambrils, amb una col·laboració amb l'Ajuntament de Cambrils que té continuïtat.

Amb el llibre Montserrat hem iniciat la col·lecció Espais Naturals, escrita per Josep Maria Llorach

S'ha iniciat la sèrie A peu de la col·lecció Azimut Comarcal amb la publicació dels llibres Alt Empordà i Cerdanya

La col·laboració amb l'editorial francesa Randó ens ha permès publicar el llibre 80 recorreguts pels parcs nacionals dels Pirineus, i en vindran d'altres

En col·laboració amb la Fundació Mas Albornà hem publicat el llibre amb fins benèfics Mira'm amb relats d'autors de molt renom

Publiquem el llibre Escoltant Guardiola, de Pep Riera, que ha esdevingut un èxit editorial

Presentem el llibre Colom. 500 anys enganyats que té una gran repercussió mediàtica i que ràpidament entra al rànquing dels llibres més venuts a Catalunya

Look at això! d'Albert Elfa i Anna Garcia té una bona resposta al mercat

Publiquem el llibre d'un dels programes de TV3 de més èxit del 2009, El paisatge favorit de Catalunya

Impressionant repercussió mediàtica de Mateu el president, de Sebastià Bennasar

Edi.cat creix i presenta la seva nova web

Cossetània junt amb Bromera i Angle Editorial publiquem El llibre de la Marató de TV3

S'inicia una col·laboració amb la Fundació Món Rural per a la publicació d'un premi de narrativa i un d'assaig

Es tradueixen al gallec dos llibres de Mariona Quadrada

Després de molt de temps planificant-ho hem acabat de concretar els canvis en el procés de comercialització que s'aplicaran a partir de l'1 de gener del 2010: Xarxa de Llibres

S'inicia el desembre i Cossetània és el segell editorial en català amb més llibres digitals

En la part negativa de l'any, hi ha hagut, lògicament, llibres que no han tingut les expectatives de venda que preveiem i que lògicament no en faré la llista. Hem sofert la crisi econòmica i hi ha hagut qüestions que ens han afectat com una major devolució, tot i que hem pogut mantenir un volum de vendes raonable pel canal de llibreries. La falta de recursos de l'administració ens ha afectat, especialment l'ajut a la producció editorial (en parlàvem aquí). Ha estat un any en que hem hagut de ser molt prudents amb els projectes a endegar i, pel que sembla, el 2010 se seguirà en la mateixa línia. Les pitjors notícies, no obstant, han estat aquestes:

La mort de Josep Grau, autor del nostre llibre Lluís Llach, el noi de cal Vall

Mor l'autor de Cossetània Manuel Bofarull
La mort d'Àlex Batllori, autor del llibre Els 30 millors barrancs del Pirineu, mentre feia un descens d'un engorjat a Osca

Pel que fa a la qüestió personal relacionada amb el món editorial o amb els mitjans de comunicació destaco tres fets en positiu i un darrer en negatiu.

Es publica Més enllà de la màscara, llibre que conté el meu relat eròtic que va guanyar l'any passat el Concurs de Relats Eròtics del Carnaval de Vilanova

Guanyo el primer premi Carmel Biarnes de periodisme en la categoria d'Internet

Assumeixo el càrrec de vicepresident primer de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana

El setmanari El Pati, del qual en vaig ser un dels fundador, deixa d'editar-se en paper

En definitiva, un any on hi ha hagut de tot i en el que hem hagut de lluitar contra les dificultats del moment, com també ho haurem de fer el 2010, però ho farem amb el convenciment que ens en sortirem (com diu la cançó dels Manel) i que una vegada superada la crisi econòmica serem més forts i tindrem més experiència. Sovint comento que malgrat que segur que ens estem equivocant amb algunes coses, estem fent els deures en el sentit que per exemple hem treballat durant tot l'any per crear un sistema de comercialització dels llibres que sigui més eficient i estem en primera línia pel que fa a les novetats tecnològiques del món del llibre, els e-books. Segur que podem encara ser millors i més eficients en altres aspectes que ens cal analitzar i valorar. Ho farem i intentarem tots els que formem Cossetània fer més encerts que errors.

Bon any 2010!!!

De literatura rural

Aquesta setmana es presentava el premi de narrativa, assaig i periodisme Mon Rural (bases aquí) que convoca la Fundació del Món Rural i que en els dos primers casos editarem a Cossetània. En la presentació l'escriptor Pep Coll va parlar sobre la literatura que s'ha fet sobre el món rural i va destacar els escrits de Josep Pla o de Josep Vallverdú de qui precisament acabem de publicar Un segrest ecologista.

El món rural sempre m'ha agradat, m'ha apassionat. Ja he comentat en altres posts que m'agraden les feines de la terra, m'agrada anar a collir olives, veure l'espectacle dels ametllers florits, esporgar-los, intentar endevinar quina varietat de vinya és per la forma del cep i de la fulla i m'encanta l'olor de la terra instants abans d'una tempesta d'estiu, i frueix-ho amb una tronada estival a la masia dels pares. És realment un espectacle fascinant. De fet, totes les èpoques de l'any, el camp té un encant especial. Recordo una excursió en BTT per les àrides terres dels Monegros a la primavera que m'encantà. El verd dels sembrats presentaven aquell terreny aspre, dur, amb una tonalitat cromàtica desconeguda per mi. I és extraordinari el color de les vinyes a la tardor. En fi, és l'espectacle de la natura, la natura cultivada per l'home, és cert, no en el seu estat salvatge, però al cap i a la fi natura.
Pep Coll digué amb encert sobre el món rural que "s'ha fet literatura nostàlgica sobre un món desaparegut, però s'ha parlat poc del món actual en la literatura rural. I és que per l'escriptor lleidatà sovint quan la literatura es refereix al món rural ho fa "o bé per descriure un món idíl·lic o per presentar un món salvatge." L'objectiu del premi és doncs trencar estereotips, intentar que tant en la creació com en l'assaig es pugui parlar del món rural amb la mateixa naturalitat que es fa del món urbà.
És curiós que tot plegat coincideix amb el temps amb la publicació del quart volum de l'obra completa de Narcís Oller que presentarem el mes de gener i que correspon al conjunt de narracions Rurals i urbanes i és que Oller, ja fa més d'un segle veié com la meva ciutat, Valls, no s'acaba de definir si volia ser rural o urbana, i tinc la sensació que més de cent anys després encara no ho té clar. De fet, potser a Valls li passa com a mi que ambdós ambients, el rural i l'urbà, em complauen.

"Sense pilota no hi ha toc, sense toc no hi ha control i sense control no hi ha Barça".

La majoria de personatges siguin jugadors, entrenadors, àrbitres, directius, etc. que es mouen pel món del futbol i de l'esport en general basen les seves declaracions en tòpics que a base de sentir-los una i mil vegades acaben convertint les rodes de premsa en un diàleg repetitiu i de poc interès. De tant en tant, en surt algun que diu alguna cosa diferent, cosa que és d'agrair.
Les declaracions o entrevistes a Johan Cruyff gairebé sempre aportaven alguna frase diferent, algunes vegades difícils d'entendre, cosa lògica per un geni, però almenys llegir un entrevista amb ell o escoltar una declaració de l'holandès sempre era i és encara entretingut. Ara, un deixeble seu, en Pep Guardiola, des de la seva posició d'entrenador del Barça omple de contingut les rodes de premsa que realitza. De fet, això no és nou d'en Pep ja que quan era jugador les seves declaracions sempre eren fetes amb sentit comú i fugien dels tòpics habituals.
Darrere les frases d'en Pep Guardiola hi ha tot una filosofia de futbol i de la vida. Com que no estan dites perquè sí, sinó que estan pensades, valorades i meditades, resseguir-les i recordar-les permeten comprendre millor qui les diu i perquè les diu.
D'aquí a uns dies distribuirem per les llibreries el llibre Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l'entrenador del Barça en 150 frases, del periodista Pep Riera. L'autor ha resseguit declaracions, frases i reflexions de Guardiola des de la seva època de jugador fins a l'actualitat. Algunes formen part de la memòria col·lectiva del barcelonisme; d'altres, ara, en recordar-les, ajuden a valorar la maduresa de qui les ha dit. Riera les recull i en fa una valoració de cadascuna, contextualitzant-la en el moment i valorant-la. Tot plegat configura el pensament tant com esportista com d'actitud de la vida de l'actual entrenador del Barça. És un llibre que fuig dels tòpics, que parla d'en Pep tot escoltant-lo.
Heus aquí una mostra:

"Ciutadans de Catalunya: ja la tenim aquí!"
"Si hi haguessin seleccions catalanes reconegudes, hauria jugat amb Catalunya".
"Tinc ganes d'anar-me'n per comprovar si el Barça és més que un club".
"Jo no sé on és la felicitat; si ho sabés hi aniria.".
"Sense pilota no hi ha toc, sense toc no hi ha control i sense control no hi ha Barça".
"Si surt malament seré criticat i si surt bé seré un il·luminat".
"Soc un lladre d'idees".
"No hi ha res més arriscat que no arriscar-se".
"Pensar que has fet molt és una manera d'estancar-te".

"Se'm dóna massa importància. Simplement jugo a futbol".