El drama humà sobre la platja d'Argelers

La meitat dels catalans han tingut o tenen algun parent que va estar al camp de concentració d'Argelers. Aquesta dada l'aporten Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé. En el meu cas formo part d'aquesta meitat que hi va tenir parents, no un, sinó dos, i de cada branca familiar: un tiet-avi de la part familiar de la mare i un tiet-avi per la part familiar del pare. D'ells havia sentit com explicaven el seu pas per aquest camp de concentració. Un dels tiets va tornar cap a l'Estat espanyol en un penós viatge en tren que el va portar cap a la frontera entre els estats espanyol i francès per Euskadi, l'altre es va quedar a l'exili. Els dos però van sofrir la inhumanitat que es va viure a Argelers i a altres camps de la Catalunya Nord.

En altres llibres de testimonis de la retirada havia llegit les penúries que s'hi va passar però en aquest que acabem de publicar, el treball més complet que s'ha editat sobre Argelers, els autors ens aporten moltes dades i imatges inèdites sobre la magnitud del drama humà que s'hi va viure; i ens aporten també testimonis colpidors. A l'interior dels filats d'Argelers es va tractar els republicans que hi van fer cap de manera brutal. En el llibre s'explica la gana que s'hi va passar, la manca de salubritat, el fred, les malalties, el despreci dels guardians, el seus cops i maltractaments. A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.
Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.
En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:

Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.

Podeu veure el vídeo de la presentació del llibre que vam portar a terme a la llibreria Laie.

Dos llibres de l'exili

Acabo la setmana i m'enduc cap a casa dos llibres que seran novetat aquesta setmana. Un tot just ha arribat de l'imprempta Camp d'Argelers. 1939-1942, de Felip Solé i Grégory Tuban, l'altre fa més dies que el tinc sobre la taula però aquesta setmana en farem el servei de la novetat a les llibreries, L'exiliada. Segona part, d'Artur Bladé Desumvila. Els dos tracten de l'exili. Els llegiré tot just acabi les poques pàgines que em queden de Les tombes buides, I premi de narrativa Món Rural escrit per Marc Masdeu en el qual demostra el seu domini de la llengua i la seva capacitat narrativa.

Camp d'Argelers. 1939-1942 és un llibre que neix a partir del documental Argelers que Felip Solé va dirigir per TV3. N'he llegit capítols solts mentre l'editàvem, però ara vull llegir-lo tot d'una tirada. És un excel·lent treball històric sobre aquest camp de concentració de trist record per a molts republicans que hi van fer cap en fugir de l'exèrcit franquista. El llibre a més està acompanyat de fotografies sobre el camp, moltes de les quals no s'havien publicat mai. Recordo que junt amb la responsable de publicacions de TV3, Elena Goixens, vam anar a la platja d'Argelers, l'hivern del 2009, quan Felip Solé filmava escenes pel documental amb barracons construïts similars als que s'hi van utilitzar, i de quina manera tot plegat em va acostar en un viatge en el temps a l'any 1939. Era un dia ventós, com tants n'hi ha a l'hivern rossellonès, i fredot. No s'hi estava bé a la platja d'Argelers. Pensava jo, tot plegat hi he estat una estona però quant de sofriment es devia patir sobre aquesta mateixa sorra per part d'uns refugiats exposats a les inclemències del vent, del fred, de la pluja, amb poc menjar i amb la tristesa d'haver deixat casa seva.
Aquest viatge en el temps cap el període comprès entre el 1939 i 1942 és més possible fer-lo amb la lectura dels textos d'Artur Bladé. Ara publiquem L'exiliada. Segona part, un llibre inèdit, un Bladé que mai ningú havia llegit, un Bladé Desumvila peculiar, perquè el dietari d'aquesta segona part de L'Exiliada l'autor segurament no s'haguera pensat mai que es publicaria. En el llibre hi podem llegir l'escriptura de Bladé quan escrivia el dietari, un Bladé tal com raja, sense cuinar, sense estar elaborat, llegit just a partir de les seves notes. Faig lectura d'unes pàgines, i malgrat faltar-hi l'elaboració dels textos que Bladé va realitzar en el primer volum de L'exiliada, fàcilment s'hi identifica l'escriptura clarament bladeriana i hom comprova de quina manera l'autor deixa testimoni dels darrers dos anys del seu exili "francès". Tinc ganes d'endinsar-m'hi, la primera part de L'exiliada la vaig trobar excel·lent, primer però Camp d'Argelers. 1939-1942.

El llibre de "El paisatge favorit de Catalunya"

Aquest matí marxem cap a la Fira de Frankfurt amb el neguit de les darreres feines del què és la principal aposta de la campanya de Nadal de Cossetània: el llibre del programa de TV3 El paisatge favorit de Catalunya. És un llibre on s'ha volgut mantenir l'esperit del programa. Amb fotografies es descobreixen els 24 paisatges escollits per TV3. Fotografies espectaculars de Jordi Longàs i Javier García-Die descriuen els indrets que la televisió catalana escollí per fer la sèrie. Al programa, cada paisatge era presentat per un personatge conegut del país. En el llibre hem volgut recollir l'essència del què va dir cadascun dels personatges de manera que les fotografies dels paisatges s'acompanyen de frases que aquests van dir en el programa. El final del llibre recull també fotografies que van enviar els telespectadors del programa per participar en el concurs que es va fer per aconseguir la millor imatge d'un paisatge de Catalunya. En publiquem les imatges finalistes. En definitiva, queda un conjunt harmònic, un llibre on hi trobem el millor del nostre país, amb excel·lents imatges, comentaris adequats, fotografies dels telespectadors... Tot plegat per configurar un llibre que pot esdevenir un excel·lent regal per la campanya de Nadal. Ens agafa el tancament del llibre amb l'anada a Frankfurt, cosa que ens fa anar de corcoll.

És el que té aquesta feina, hem d'acabar els llibres que publiquem ara però hem de pensar també en els que publicarem en el futur. Hem de compaginar les dues tasques. Un llibre no es fa en un tres i no res, per la qual cosa, constantment cal contactar amb autors i planificar projectes. Frankfurt seria aquesta segona part de la feina, la de mirar quines tendències hi ha, quins llibres ens ofereixen altes editors, oferir nosaltres el que tenim, etc. Avui dimecres marxem i hi estarem fins divendres amb una agenda carregadíssima. Alguna cosa en sortirà.

I tornant de Frankfurt, a seguir amb les novetats previstes. Aquesta tardor, portem una bona oferta de llibres. Vegeu els catàlegs de setembre i octubre. Potser llàstima que el mercat no està massa animat. Alguns estan funcionant molt bé, com Escoltant Guardiola, de Josep Riera, que porta diverses setmanes al top ten dels llibres més venuts. Ara estem tancant el butlletí de novetats de novembre on a més del llibre de El paisatge favorit de Catalunya, també hi destaca una novel·la de Sebastià Bennasar, Mateu el president, un apassionant thriller en el que l'autor narra una trama d'un sector de la burgessia catalana per assassinar el president del Barça, Joan Laporta. És un text d'aquells que quan l'agafes no el pots deixar i que a més té la garantia de la qualitat literària de Bennasar. I aquesta setmana comencem a distribuir entre d'altres llibres, un sobre el qual ja en vaig parlar en aquest blog: Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amagà l'origen català del descobridor d'Amèrica. A finals de mes, el 29 de novembre presentarem el llibre i comptarem amb la presència del seu autor, el professor nord-americà Charles Merill que explicarà en primera persona les conclusions de la investigació que ha fet durant divuit anys sobre l'origen de Colom.

Perquè es va ocultar que Colom era català?

Tafanejant per Internet, l'any passat vaig trobar la informació que un professor d'una universitat nordamericana acaba de publicar un llibre on argumentava que Cristòfor Colom era català. Vaig contactar amb la Universitat de Mount Saint Mary, de l'estat nord-americà de Maryland, i vaig poder escriure'm per e-mail amb l'autor de l'obra, Charles J. Merill, qui acabava de publicar el treball que portava per títol Colom of Catalonia (Demers Books).

El llibre encara no estava compromès per a publicar-se a Catalunya. El doctor Merill em va enviar un exemplar que vam llegir i tot aprofitant una visita que va fer a Catalunya l'octubre passat i de la qual La Vanguardia se'n va fer ressò vam signar el contracte per a la publicació enguany de l'obra traduïda al català.
Fa unes setmanes vam rebre l'obra traduïda per Óscar Palazon i l'he pogut llegir detingudament després que haguéssim estudiat la versió anglesa i veiéssim que era un treball exhaustiu, rigorós, molt ben documentat i molt aclaridor.
Merill fa un repàs en primer lloc de les diferents teories que hi ha sobre l'origen de Colom i argumenta perquè no són creïbles. Evidentment, dedica molt d'espai a analitzar la teoria genovesa i a analitzar tots aquells punts que fan que ell la descarti com a possible. Posteriorment, fa un estudi exhaustiu de la teoria catalana i a la vegada dels diferents estudis que s'han realitzat sobre aquesta i argumenta sempre basant-se en conclusions a les quals arriba després d'estudiar-ho exhaustivament quina és la que té més fonaments per ser creïble. Merrill anomena nombroses publicacions que han sortit sobre l'origen de Colom i referencia documents de moltes èpoques consultades en arxius. És un treball fruit de 18 anys d'estudi.
En aquest sentit, és molt interessant quan el doctor Merrill analitza perquè es va ocultar que Colom era català i que a la fi és la clau de la confusió que hi ha sobre l'origen del descobridor d'Amèrica.
L'obra sortirà publicada a Cossetània el proper mes d'octubre. És significatiu el fet que sigui un professor americà qui defensi amb excel·lents arguments la catalanitat de Colom. Al cap i a la fi, ell en no ser català no té cap necessitat de llaurar cap a casa i es pot mirar-ho tot plegat amb més distància i objectivitat.
Quan va escriure el llibre Charles J. Merrill era professor de llengües a la Universitat de Mount Saint Mary, a l’estat nord-americà de Maryland. Es va llicenciar pel Dartmouth College i va cursar estudis de postgrau i doctorat a la Duke University. Ha realitzat extensos estudis sobre literatura medieval catalana i va participar en un documental del Discovery Channel sobre la vida de Cristòfor Colom. Actualment viu a Roma, on estudia per ordenar-se sacerdot catòlic.

L'Angela Jackson

Vaig conèixer l'Angela Jackson deu fer sis o set anys quan vam mantenir un primer contacte per poder publicar el llibre Més enllà del camp de batalla. Testimoni, memòria i record d'una cova hospital en la Guerra Civil espanyola. Llavors just parlava amb castellà. Ens va mostrar també la seva tesi doctoral British Women and the Spanish Civil War, publicada el 2002 per l'editorial Routledge de Londres. Des de llavors, fins aquesta setmana que hem presentat Preludi de l'última batalla. Les Brigades Internacionals al Priorat 1938, l'Angela Jackson s'ha integrat perfectament al Priorat on actualment viu. Parla en català i s'ha convertit en una persona estimada pels seus veïns. És una priotarina més. Angela Jackson té un caràcter alegre, sempre amable, sempre somrient, desprèn vitalitat, energia, entusiasme, saviduria. Té un interès especial per estudiar el pas de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil i especialment li interessa les relacions que els membres de la Brigades van mantenir amb els ciutadans del territori. Es tracta de treballar amb la part humana que tota guerra té, tal com va dir Toni Orensanz en la presentació del llibre divendres dia 24 a Falset.

És a més presidenta des de l'any 2003 de l'associació cultural No Jubilem la Memòria, entitat que té una activitat intensa en recuperar la memòria històrica, que organitza xerrades i trobades i que ha tornat a recuperar el contacte entre Brigadistes i veïns del Priorat. És una extraordinària feina que fa l'Angela i les persones que formen part de l'Associació i és magnífic veure les relacions que es van establir entre els Brigadistes i els veïns del Priorat, tal com es poden veure en les extraodinàries fotografies, obtingudes de diferents arxius del món, que il·lustren el darrer llibre o com es pot llegir en el llibre que vam presentar el 2008 Els brigadistes entre nosaltres: Pròleg i epíleg a l'última gran batalla de la Guerra Civil Espanyola. Durant molt de temps, massa temps, la memòria sobre la Guerra Civil ha estat oblidada. Orensanz explicava en la presentació que fa deu anys, en motiu del 60è aniversari de la Batalla de l'Ebre va anar a la Terra Alta per fer un reportatge sobre aquest esdeveniment i ningú volia parlar, ningú volia recordar. Per sort, poc a poc, tothom s'ha mentalitzat que cal recordar, que cal recuperar la memòria, que cal explicar el que va viure la gent, el que va patir, que cal investigar per aconseguir dibuixar una realitat que se'ns ha estat mal explicada, que cal fer treballs sobre la Guerra però també sobre el dia a dia d'aquells temps, també sobre totes aquelles històries que hi van haver al voltant. Orensanz explicà que en la relació amb les Brigades hi va haver multitud d'històries i de molts tipus diferent, tantes i de tanta qualitat que moltes donarien per poder ser portades al cinema de manera extraordinària. De moment, l'associació No Jubilem la Memòria, que ha aconseguit localitzar imatges en pel·lícula del temps de les Brigades al Priorat, n'està preparant un documental. L'Angela i tota la gent de No Jubilem la Memòria no cessen amb el seu propòsit i segur que seguiran trobant material extraordinari. Amb l'energia de l'Angela al davant aconseguiran tots els objectius que es proposin.

Un homenatge merescut

Ahir dissabte, dia 20 de març a la tarda, al Teatre Principal de Valls es va retre homenatge a Pere Català Roca qui va morir el passat 10 de febrer. La ciutat de Valls li va retre un emotiu i merescut homenatge a aquest fotògraf, historiador i impulsor de la cultura catalana que va néixer a Valls l'any 1923 i que a partir dels 8 anys visqué a Barcelona, sense oblidar mai, però, les seves arrels vallenques.

Historiadors, amics, estudiosos i autoritats van glosar la figura de Pere Català i van destacar el seu intens treball en pro de la cultura del nostre país. La filòloga i amiga de la família Núria Ventura va destacar entre moltes altres coses, el seu constant servei als Països Catalans i "l'objectivitat en què jutjava els diferents afers. Tenia una memòria extraordinària i mai esgotava els temes de conversa."

Pere Català formà part d'una nissaga de fotògrafs, germà de Francesc Català Roca i fill de Pere Català Pic, es dedicà professionalment a la fotografia i visqué de la fotografia publicitària i industrial, tot i que practicà a més la fotografia documental. En aquest sentit, Jordi París, director del Museu de Valls, digué que "ha estat un dels grans fotògrafs del país."

Joaquim Arenas per la seva part va destacar el paper de Pere Català en l'estudi de la figura de Colom i en treballar per establir lligams entre l'Alguer i Catalunya. Va ser fundador del Centre d'Estudis Colombins i va publicar nombrosos treballs sobre la catalanitat de Colom. Arenas expressà sobre la conveniència de l'homenatge que "es bo que els pobles no oblidin aquells que l'han servit".

L'historiador Valentí Gual afirmà que Pere Català "ens va ensenyar a estimar el passat dels Països Catalans. Va ser un historiador immens que ha deixat un llegat impressionant." Per la seva part, Joan Gala destacà que no es va desvincular mai de Valls i destacà la seva passió pel món casteller cosa que li portà a impulsar l'obra en dos volums Món Casteller.

L'acte d'homenatge, acompanyat en diversos moments pel so de les gralles, acabà, com no podia ser d'altra manera, amb l'enlairament de diversos pilars d'homenatge a Pere Català.

La Batalla del Pont de Goi i la Guerra del Francès

El dia 25 de febrer es compliran 200 anys de la Batalla de Valls (Pont de Goi) emmarcada dins la Guerra del Francès. Aquesta, junt amb la Batalla de Vic, va ser l'enfrontament a camp obert més important esdevingut a Catalunya entre les tropes franceses i espanyoles. A Valls s'ha organitzat un complet programa d'actes per commemorar-ho. Ahir dissabte es va fer un itinerari cultural pels escenaris de la Batalla (més fotografies aquí). De la mà de l'historiador Francesc Murillo vam poder conèixer en detall i ens els mateixos indrets on va transcorre, com va ser l'enfrontament entre dos nombrosos exèrcits d'uns 14.000 homes cadascun, comandats per part espanyola pel general Reding i per part francesa pel mariscal Saint-Cyr. Després d'un dia de batusses al voltant del riu Francolí, l'exèrcit francès va aconseguí una important victòria que li va permetre ocupar la major part del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà. 

L'explicació detallada i acurada de Francesc Murillo, el passeig pels camins del voltant del Francolí i de la Granja medieval de Doldellops, i esmorzar a la font de Sant Bernat va permetre gaudir d'una interessant matinal acompanyada d'un temps esplèndid.

Al final de l'itinerari vaig poder comprar el llibre editat per l'Ajuntament del Bruc i l'Institut Ramon Muntaner, en motiu del Bicentenari de La Guerra del Francès, Itineraris de la Guerra del Francès. Una passejada per la història de parla catalana, on a més de descriure un itinerari per la Batalla del Pont de Goi, es ressenyen altres indrets per on fer rutes pels espais de la Guerra del Francès com el Bruc, Igualada, Manresa, l'Arboç, Cervera, el Priorat, Tortosa, entre altres. I un altre llibre, el dijous dia 26 de febrer, editat per l'Institut d'Estudis Vallencs, es presentarà el llibre de Francesc Murillo La Batalla del Pont de Goi (15 de febrer de 1809). Serà una interessantíssima aportació per conèixer més detalls de la Batalla de Valls.

Cardó i Juan de Borbó

Una de les principals novetats que aporta Lluís M. Moncunill en el llibre A l'entorn de Carles Cardó. Diàleg d'exili amb Joan de Borbó, comte de Barcelona, que acabem d'editar a Cossetània, és el contacte que va mantenir Cardó amb Juan de Borbó quan ambdós van coincidir a l'exili a Suïssa. El comte de Barcelona preparava un hipotètic retorn a l'Estat espanyol com a monarca i es volgué reunir amb Cardó perquè aquest l'assessorés sobre la "qüestió catalana". Els contactes van ser un dinar d'unes dues hores, l'any 1944, que Carles Cardó va transcriure i que ara es reprodueix en el llibre i diversa correspondència que Lluís Maria Moncunill recull en aquest volum.

Carles Cardó no es va estar de donar les seves opinions sobre la "qüestió catalana", malgrat que aquestes no fossin de l'agrat dels seus interlocutors. És un text molt interessant. En reprodueixo algunes frases i fragmentes de les paraules que Cardó digué a Juan de Borbó.

"...els polítics tenen l'ambició de ficar-se a l'Església i fins de dirigir les consciències, i molts bisbes tenen la d'intervenir en la governació de l'estat".

Aquesta pensament de Cardó fet fa 64 anys és encara ben aplicable i és que les directrius actuals de les autoritats eclesiàstiques espanyoles són bastant similars a les que tant el doctor Cardó com el cardenal Vidal i Barraquer, van criticar en el seu temps.

"...tinguin en compte que els catalans tenim a Espanya una fama injusta de gent mercantilista, insaciable en les seves ambicions, sorruda. la veritat és tot el contrari: som uns romàntics sentimentals. Ens deixem entendrir per la més petita falagueria. Catalunya és un país de botiguers i de poetes, els dos antípodes del polític. Si teníem sentit polític, més d'una vegada ens hauríem fet amos d'Espanya..."

"Jo asseguro que si V.M., en entrar a Espanya, va a Barcelona i, després de fer avisar repetidament per ràdio que l'endemà a la una de la tarda tothom es posi a l'escolta per rebre una comunicació interessantíssima, l'endemà a la una de la tarda parla en català als catalans dient: "Catalans! Us parla el Rei d'Espanya, Comte de Barcelona. I us parla per dir-vos que s'ha acabat la persecució de Catalunya i de la seva llengua, etc.", l'entusiasme dels catalans serà tan gran que s'haurà acabat per sempre el separatisme. Però cal que els fets responguin a les paraules."

"Ara que el català ha reconquerit plenament la categoria de llengua culta, talment que molts intel·lectuals castellans, com Ossorio y Gallardo, Menéndez Pidal i altres el coneixen, crec que seria molt convenient que el rei d'Espanya, Compte de Barcelona l'aprengués. I no sols el rei, ans també el príncep hereu, que no ha d'esperar a ésser rei per aprendre'l."

Pel que es veu aquest consell que la monarquia aprengui el català no va calar en Juan de Borbó ja que el seu fill i monarca actual no va més enllà de pronunciar quatre frases protocol·làries en català per donar-nos peixet a l'estil d'aquell qui diu que parla català en la intimitat. Si realment aquesta monarquia es cregués que regna en un estat plurinacional i plurilingüístic hagués après des de fa temps les llengües de l'estat i les utilitzaria, però es clar, aquesta monarquia, no ho oblidem, és hereva de Felip V i fer un pas així seria demanar massa.

De castells i de llibres que surten d'Internet

En l'edició de dilluns dia 4 d'agost d'El Punt dues notícies em criden l'atenció:

Els arqueòlegs del castell de Selmella demanen més inversió.

A la zona de l'Alt Gaià hi ha tot una sèrie castells medievals que són autèntiques perles. Estan encimbellats dalt de turons, en llocs estratègics i amb privilegiades vistes. Des del que parla l'article, el de Selmella, es veu tot el Camp de Tarragona. És un lloc tranquil, inhòspit, on difícilment hi trobes algú. Hi ha pujat més d'un cop en BTT. Val la pena fer-ho, tot i requereix un esforç rigorós. Un fragment de l'article d'El Punt diu literalment "no tenen res a envejar als castells càtars d'Occitània, ja que d'entrada són més antics". He estat al castells dels càtars i la veritat és que l'afirmació de l'article és completament certa. Tant els del Gaià com els d'Occitània estan sempre en punts geogràfics privilegiats i en ambdós casos hi ha vestigis més o menys conservats. La principal diferència entre ambdós és que a l'Estat francès això del turisme cultural fa molt de temps que tenen clar que és una font de riquesa, mentre que aquí tal com s'explica en l'article costa moltíssim que les administracions hi creguin. Fa uns anys vam publicar, en coedició amb l'Institut d'Estudis Vallencs la guia Els castells del Gaià, una excel·lent obra de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Un treball molt acurat per poder conèixer aquestes construccions. Si algú vol acostar-s'hi els recomano Selmella, Saburella (fotografia que acompanya el post) i Pinyana. A mi m'encanten i la vista que tenen és extraordinària.

Un exprofessor triomfa a internet amb la seva visió de la crisi subprime.

Hem comentat en moltes ocasions que cal estar a l'aguait del que es cou a la xarxa. A partir de l'article La crisi Ninja, Leopoldo Abadia s'ha convertit, segons llegeixo en la informació, en un fenomen inesperat a la xarxa i com no podia ser d'una altra manera una editorial, no explica quina, li ha encarregat un llibre. Abadia té el seu propi blog en forma de diccionari econòmic sobre l'actual crisi financera.

Un llibre que et pot portar a Suïssa

Dijous, dia 29 de maig, a les 7 de la tarda, al Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Doctor Melcior Colet de Barcelona, presentarem el llibre Racons 08. Temps d'aventura, en el qual recollim itineraris per fer a peu o en BTT escrits per telespectadors del programa. L'any passat vam encetar la col·laboració amb Temps d'aventura (Televisió de Catalunya) amb la publicació del primer llibre Racons. Temps d'Aventura, que ha tingut un bon nivell de vendes. La novetat d'enguany, és que els responsables del programa, amb Toni Real (director) i Narcís Noguera (realitzador), al davant han ideat una interessant promoció amb la qual enviant una fotografia d'aventura amb el llibre es pot guanyar un viatge a Zermatt (Suïssa). Trobar formes enginyoses de promocionar els llibres és un dels reptes que té el món editorial i aquesta iniciativa és una bona opció. En la imatge, reproduïm el cartell ha dissenyat Àlex Rull per poder repartir per les llibreries i reforçar la promoció. També tenim a impremta imprimint-se 3.000 punts de llibres amb un disseny similar.

Comencen els actes per commemorar els 50è aniversari de la mort de Carles Cardó
Precisament a la mateixa hora que presentem el llibre Racons 08, es realitzarà el primer acte dels previstos per commemorar el 50è aniversari de la mort de Carles Cardó (més informació aquí). Em sabrà greu ja que formo part de la comissió organitzadora però m'és impossible estar a dos llocs a la vegada. En el primer dels actes el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer parlarà sobre l'espiritualitat de Cardó. Hi haurà més activitats en els propers mesos per recordar Cardó. Per just després de l'estiu presentarem a Cossetània el llibre A l'entorn de Carles Cardó. Diàleg d'exili amb Joan de Borbó, comte de Barcelona, obra de Lluís Maria Moncunill.

La història i els sentiments

Els llibres d'història ens aporten dades que ens ajuden a configurar peça a peça el puzle del passat fins a quedar un conjunt entenedor; però més enllà de les dades, el puzle no pot acabar de ser completat sense poder saber, sense poder esbrinar les situacions humanes que s'han viscut en cada moment històric, sense la narració del sentiments, dels drames o de les alegries que cada situació ha comportat a persones amb noms i cognoms. I al sentiment, a la cara humana de la història s'hi pot arribar mercès al testimoni oral (si encara si és a temps), als epistolaris, als llibres de memòries (L'exiliada, d'Artur Bladé en seria un excel·lent exemple entre molts altres), als diaris personals i, fins i tot, també mercès a la novel·la històrica, en el cas que el narrador després d'haver-se documentat correctament i de forma exhaustiva, procuri amb la informació recollida situar-se en la pell d'una persona del passat per reviure els sentiments i les emocions que aquesta pot haver viscut en cada moment. Fent-ho d'aquesta manera, com també el cinema ho aconsegueix en algunes ocasions, se'ns ajuda a imaginar-nos com deuen ser les peces del puzle que ens falta del nostre passat.

Josep Gironès en la seva novel·la La Cabana es posa en la pell d'una nena, mare i esposa de la Fatarella per poder explicar la història viscuda en aquest poble de la Terra Alta a començaments del segle XIX (amb el trist paper dels cacics i de l'església) fins arribar a la República i a la Guerra Civil quan el gener de 1937, 32 pagesos, petits propietaris, i molts d'ells propers a ERC i a la UGT són assassinats per elements de la FAI en negar-se aquests que les seves petites propietats, que havien aconseguit amb moltes hores de treball i amb estalvis aconseguits treballant de sòl a sòl com a mitgers dels grans propietaris, fossin col·lectivitzades. Per aconseguir l'objectiu d'expressar els sentiments, el drama humà que es va viure, Gironès compta amb material de primera mà ja que el seu avi fou un dels pagesos assassinats, però per poder escriure amb rigor i sense cap rancor la novel·la històrica sobre els Fets de la Fatarella ha hagut de documentar-se i parlar amb molta gent, donat que segons l'autor "de la Guerra Civil al poble no se'n parlava". Segons explica Gironès, el que va passar va commoure tant la població que la gent ho portà amb molt de dolor interior i preferí en el context històric de la dictadura de Franco, ni parlar-ne. L'autor aconsegueix amb el llibre el que es proposa que segons paraules d'ell mateix és "dignificar la memòria del pagesos assassinats i retre'ls homenatge".

Després de Sant Jordi...

Després de Sant Jordi i la bogeria d'anar amunt i avall, avui dijous, dia 24 d'abril, ha estat un dia de més tranquil·litat. Hem viscut jornades intenses, de presentacions, d'atendre els mitjans de comunicació especialment del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre que cada any per aquestes dates ens pregunten per les nostres novetats, de córrer en fer arribar llibres a algun lloc que no en tenien i era necessari que hi fossin. En fi, d'anar de corcoll. Sant Jordi és una diada que sinó existís s'hauria d'inventar, tant perquè representa un bon moment per la venda de llibres com pel fet que bastants dies abans es parla de llibres, cosa que en un país en un índex baix de lectura convé. De totes maneres, com tot a la vida, tot té dues cares, i la diada de Sant Jordi també. L'altra dia en una tertúlia radiofònica un llibreter comentava que, segons el seu parer, el model de Sant Jordi ha tocat sostre i que potser fins i tot està esgotat, però que no s'havia com es podia canviar. A mi, també hi ha coses que no m'agraden de Sant Jordi, com per exemple que es fa un gran esforç, esgotador, per una venda que es concentra bàsicament en un dia, o el retorn de llibres que es produeix després de la diada que la distribuïdora ha de classificar de nou, o la poca presència de llibres en català en determinades parades de grans establiments o l'allau d'escriptors famosos en llengua castellana que agafen el Pont Aeri o l'AVE cap a Barcelona i que eclipsen els autors que escriuen en català, etc.
Després de comentar la jugada, cal posar ordre als papers de la taula, deixar Sant Jordi enrere i sense perdre temps dirigir els esforços cap als llibres que sortiran al que en diem la campanya d'estiu i que comprèn els llibres que comercialitzem els mesos de maig i juny entre els quals hi ha dues novetats sortides de la xarxa: el llibre de la Catosfera Literària, que ja té data de presentació, i el llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) que surt del bloc de la Mireia. També estem preparant altres novetats com el llibre Racons08, en el qual es publiquen itineraris que els espectadors han enviat al programa Temps d'Aventura de TV3, després del bon resultat que va tenir del llibre Racons que vam publicar l'any passat, o Els brigadistes entre nosaltres, d'Àngela Jackson, entre alguns altres. En fi, tot un munt de novetats, algunes de les quals ja hem imprès aquest abril, i que em deixat en repòs per comercialitzar tranquil·lament el maig.

Crònica d'una setmana d'anar amunt i avall

Dilluns 14 d'abril: Fira de Londres

Fem un viatge llampec d'un dia d'anada i tornada a la Fira de Londres. Moltes hores de viatge i massa poc temps a la Fira. Un petit retard amb el vol fa que perdem un parell de les reunions previstes. La Fira és enguany més gran que l'any passat. Hi ha força moviment. És una fira que cada vegada té més importància. Frankfurt, a la tardor i Londres, a la primavera. L'any vinent, si no cau tant a prop de Sant Jordi ,hi haurem d'anar un parell de dies. Un és poc i molt cansat. A la imatge l'estand de la Generalitat.

Dimarts 15 d'abril: Presentació del llibre "Els castellers de Tarragona"

A Tarragona vam presentar el llibre 1926-2006 Els castellers de Tarragona. Imatges i testimonis. Un llibre de luxe, a tot color i amb tapa dura. Ho podeu llegir aquí.

Dimecres 16 d'abril: Tripleta de presentacions Al migdia, a Tarragona, com tradicionalment fem cada any, presentació conjunta de Cossetània Edicions i Arola Editors als mitjans de comunicació del Camp de Tarragona de les novetats de Sant Jordi. La imatge correspon al dinar de presentació. Més informació aquí.

Presentació, a Tarragona, de les obres guanyadores dels Premis Ciutat de Tarragona, entre les quals n'hi ha dues que les hem editat a Cossetània: Que no torni! i altres contes (Premi de narrativa curta per Internet Tinet) i Margarides de fons, de Mireia Vidal-Conte, premi Ramon Comas i Maduell de poesia.

Jesús Maria Tibau i Francesca Aliern presenten El vertigen del trapezista i Cor de Llop a la Llibreria La Capona de Tarragona. La presentació la fa el filòleg Pere Poy.

Dijous 17 d'abril. El refredat

Tant d'anar amunt i avall al final he agafat un refredat. N'agafo cada any un parell, un a la primavera i l'altra a tardor, que ves per on a vegades em coincideix amb el Liber o fins i tot un any amb la Fira de Frakfurt. Per sort, el dijous és l'únic dia de la setmana que no tinc cap presentació i puc anar aviat a casa. De totes maneres, al matí em trobo la taula plena de papers per aclarir i llibres editats que seran novetat el mes de maig.

Divendres 18 d'abril. Un parell d'actes més Assisteixo a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Valls a la presentació que fa el degà del Col·legi de Periodistes i vallenc, Josep Carles Rius dels llibres que han sortit d'autors de la comarca de l'Alt Camp el darrer any, entre els quals n'hi ha diversos de Cossetània. Aprofito per saludar-lo a ell i a autors de Cossetània que em trobo a l'acte.

A Vila-rodona (Alt Camp) vaig a la presentació del llibre Els capitells del claustre de Santes Creus, de Josep Baluja i Jesús Maria Oliver. La presentació comença a les 10 de nit i acaba tard. Als pobles és habitual fer les presentacions dels llibres després de sopar.

Dissabte 19 d'abril. El premiLa revista Castells ens atorga a la col·lecció L'Aixecador el "Premi Revista Castells a una iniciativa social". Aquesta col·lecció és la única del panorama editorial dedicada únicament al món dels castells. L'anem a recollir el director de la col·lecció Xavier Brotons i jo en un sopar que es porta a terme a Vilafranca del Penedès. Més informació aquí.

Diumenge 20 d'abril. Poemes sobre arbres a BredaVaig amb el Celdoni Fonoll a Breda (La Selva) on fem la presentació del llibre Arbres dels nostres paisatges. La presentació és a partir de les 6 de la tarda i arribo a casa a Valls que ja és fosc i negre. Quina setmaneta! No soc però la única persona de Cossetània que ha tingut una agenda similar ja que també el director editorial Josep Maria Olivé ha tingut actes gairebé cada dia. Sort que Sant Jordi és ja molt a prop i després ja no anirem tant carregats.

Quan les coses s'expliquen des de Madrid i l'origen dels castells

Es habitual que cada setmana hagi d'anar a entre una i tres presentacions de llibres de Cossetània. La setmana que avui diumenge acaba hem tingut quatre presentacions; com que ens les repartim amb el director editorial, he anat en dues sobre les quals voldria fer uns comentaris.
Dimecres, dia 19 de setembre, vam presentar Catalunya explicada als alemanys, obra de Klaus-Jürgen Nagel i també publicada en alemany per Messidor Verlag (Katalonien eine kleine Landeskunde) . L'autor va exposar que era necessari el llibre per poder fer arribar als ciutadans alemanys la realitat de Catalunya explicada amb rigor i realisme. Nagel exposà que a Alemanya quan es parla de Catalunya s'explica habitualment la versió que se'n té des de Madrid. Segons el professor alemany, els corresponsals de premsa fan les cròniques des de la capital de l'Estat i tenen com a referència els mitjans de comunicació i la premsa que allà es fa. Llavors, si un fa cas del que s'hi diu no és estrany que, segons digué, fins i tot mitjans seriosos i de prestigi hagin fet cròniques on comentaven que a Catalunya existeix una policia lingüística i la comparaven amb la policia religiosa dels talibans. Déu n'hi dor!. El que em preocupa del cas és que en la gran majoria dels casos, els corresponsals de premsa dels diferents mitjans de comunicació internacionals tenen la seu a Madrid i que, com és el cas del alemanys, la versió que els arriba és la que s'explica des de la capital de l'Estat; per tant la realitat catalana els és sempre esbiaixada i la versió que tenen dels conflictes territorials a l'Estat espanyol no és la real. Mala imatge tindrem internacionalment si els corresponsals de premsa fan cas del que es publica en la majoria dels mitjans de la capital de l'Estat. (Més informació sobre la presentació del llibre en aquest post).

L'origen dels castells

Dijous, dia 20 de setembre, a Tarragona es va presentar L'origen dels castells, obra de Joan Bofarull que va guanyar el III Premi d'Assaig l'Espiridió. La presentació anà a càrrec del president del Parlament de Catalunya Ernest Benach, qui és casteller (ha estat cap de colla dels Xiquets de Reus) i coneix molt aquesta tradició catalana. Benach féu un discurs brillant i aportà dades d'interès que reprodueixo.

Digué que segons una enquesta de la Coordinadora de Colles Castelleres, un 12,2% de la població de Catalunya estaria disposada a formar part d'una colla castellera. També comentà que l'audiència que obté Televisió de Catalunya en les retransmissions castelleres és superior a la de determinats esports i que "el fet casteller és una realitat cada vegada més assumida per la població de Catalunya". Va afirmar que la incorporació de les dones als castells ha estat essencial i que sense les dones "no es farien els grans castells que es fan". Comentà que els darrers 25 anys hem vist els millors castells de tota la història del món casteller i que per arribar a aquest punt "la competitivitat ha jugat un paper fonamental".

El president del Parlament, assegurà que "els castells són emoció, sentiment de festa, cultura (de la millor que es fa en aquest país), identitat (els castells són poble), patrimoni i memòria" i que seria molt positiu que els castells siguin declarats algun dia patrimoni de la humanitat. Finalment, emprà tres paraules per definir els castells: identitat, integració i emoció. "Identitat: els castells sempre han expressat desacomplexadament la seva identitat. Integració: moltes persones vingudes de fora han après a estimar el país gràcies a integrar-se en el món casteller. Emoció: els castells són un patrimoni emocional del país, són un emoció col·lectiva, i és molt important que siguem capaços d'emocionar-nos col·lectivament."

Un nou bloc

Per acabar, aquesta mateixa setmana la Catosfera ha tingut la incorporació d'un bloc de la Tardor Literària de Tarragona, 5sentits, des d'on podrem seguir les notícies i novetats que generi aquesta activitat literària de la ciutat de Tarragona. L'anirem llegint.

Viatge a les tenebres del franquisme

La transició va cometre l'error de fer un punt i a part molt gran, massa gran, i de deixar en l'oblit les barbaritats dels 40 anys de règim feixista. Al cap d'uns anys i quan hem vist com els hereus del franquisme, des de posicions de poder, minimitzen el que va ser el règim i, fins i tot, es neguen a condemnar-lo, ens hem adonat que el llarg silenci que es va imposar en la transició fou un error i hem hagut d'inventar-nos això de la "recuperació de la memòria històrica". Ara hem de recuperar una memòria d'uns fets que mai havíem d'haver oblidat i molt menys esborrat, voluntàriament, de la memòria col·lectiva.
Dels treballs que es publiquen per "recuperar la memòria històrica", molts tracten l'època de la guerra, de la República o de la cruel repressió dels primers anys del franquisme i potser, del temps que es publica menys, és del tardofranquisme. En el llibre La masmorra. De la plaça del Sol a la via Laietana: viatge a les tenebres del franquisme, Joan Ventura ens recorda com es vulneraven els drets fonamentals a la "famosa" comissaria de Vila Laietana. Ventura, com molts altres catalans, va viure-ho de primera mà, ho sofrí en la seva pròpia pell i, ara, ha volgut recordar-ho en aquest llibre. L'autor de La Masmorra ens narra com el 20 d'agost del 1975, mesos abans que Franco morís, Raimon va actuar a la plaça del Sol. Després que el cantautor de Xàtiva hagués interpretat quatre o cinc cançons, el concert va acabar de mala manera a causa de la intervenció dels "grisos". El resultat final van ser vint-i-set persones detingudes que van fer cap a la comissaria de Via Laietana. Ventura ens detalla les vexacions, els insults, els cops i les tortures que els policies van practicar amb total immunitat. Ha volgut, encertadament, a més de narrar el que va viure i veure personalment, contactar ara, al cap dels anys, amb els altres detinguts, alguns dels quals de Via Laietana van fer cap a la Model.
Joan Vilaprinyó que va haver de passar tres mesos a la Model ens narra en el llibre les tortures sofertes a Via Laietana:
"...ens els interrogatoris em van sotmetre a tota mena de turments: em van cremar la pell amb la brasa de cigarretes enceses, que m'apuntaven pels braços; em van pegar amb una tovallola enrotllada i molla, perquè deien que així no deixava marques; em van tenir una bona estona penjant dels tubs de la calefacció emmanillat, fins que vaig perdre la sensibilitat de les mans i em van quedar totalment blanques i arrugades per manca de reg sanguini. També em pegaven al cap amb un volum de la guia telefònica..."