Un miracle documentat

Amb retard respecte el que havíem previst a causa dels problemes que hem tingut amb la distribució dels nostres llibres, ha arribat a les llibreries recentment l'obra La Vall del Miracle, obra d'Armando Vericat, que va ser la guanyadora de premi de narrativa de la Ribera d'Ebre 2009. L'obra és un trhiller apassionant, molt ben escrit, amb ritme, ens mostra la destresa de Vericat com a escriptor. Hi ha molts elements que la fan interessant entre els quals un miracle documentat notarialment al segle XVI i també la presència d'un home llop. Curiosament en els darrers mesos hem publicat dues novel·les amb presència d'aquest elements fantàstics, ja que a més de l'obra de Veritat, en la novel·la Llinatge, de Miquel Esteve, l'autor riberenc també situa en un protagonisme crucial en el seu relat, els dips.

De La Vall del Miracle com en altres obres que hem publicat darrerament hem fet com a promoció cedir uns llibres a amics del facebook de Cossetània amb la condició que en fessin una crítica de l'obra, que hem publicat posteriorment al blog de la Sala de Premsa de Cossetània. Saber més enllà del que pugui dir la crítica el que en diuen els lectors, és una experiència interessant. Aquestes són algunes de les opinions dels lectors de La Vall del Miracle:

Els personatges resulten creïbles i estan ben dibuixats, i la trama resulta interessant i intrigant fins al sorprenent desenllaç

Oriol Fuster

L’habilitat expressiva de l’autor en voler aproximar-nos i fer nostres els trets d’un parlar concret de la zona d’una manera viva (s’assaboreixen els mots i les menges com el vi i l’oli, de forma natural) i l’ús de dites i frases fetes ens fan adonar de la riquesa, no només lèxica sinó paremiològica, de la nostra llengua.

Anna Martínez

La novel·la esdevé un cant a la natura i als paratges característics de les Terres de l’Ebre amb descripcions ben acurades.

Jordi Pinyol

La novel·la té un bon ritme i es manté el suspens fins al final

Àngels González

La lectura resulta àgil i atractiva, les escenes se succeeixen sense llargues descripcions ni vocabulari prosaic, la trama és coherent... en definitiva la novel·la està hàbilment construïda, enganxa i es llegeix amb facilitat.

Sara Asensio

Armando Vericat ens presenta una història amb girs inesperats, al voltant d’uns personatges entranyables però que també ens donen algunes sorpreses i en un entorn on ens situem ràpidament tot i la distància en el temps

Núria Roig

Un seguit d’esdeveniments ben enllaçats, que acaben en un desenllaç molt ben elaborat on s’agraeix la pinzellada referent a la conservació del patrimoni arquitectònic i cultural.

Rosa Mas

...una lectura molt i molt recomanable, lleugera però lúcida i interessant sense perdre de vista un puntet d’humor contingut

Sebastià Martori

Aquesta nova promesa de la narrativa es mereix poder desenterrar algun dels relats que té al calaix.

Maria Victòria Gironès

Armando Vericat ha construït un excel·lent i intrigant relat. La lectura d’aquest, personalment, se m’ha fet curt, però l’he gaudit molt.

Francesc Garcia

Lectures per a l'estiu

En el que és la campanya dels llibres que publiquem entre Sant Jordi i l'estiu hem publicat recentment tres novel·les molt interessants per a poder llegir en aquest temps de calor i de vacances. Dues són premis literaris i l'altra, la darrera novel·la de l'autor riberenc Miquel Esteve.

Guanyadora del II Premi de Narrativa Marítima de Cambrils, acabem de publicar Tots tenims secrets, de Carme Lafay. Un novel·la amb escenari a la costa empordanesa i on el mar i concretament el submarinisme hi tenen un protagonisme essencial. L'autora construeix una trama d'acció on surten a relluïr les passions humanes com l'amor, l'odi, la venjança... Tot plegat en un text molt ben documentat en qüestions que fan referència al submarinisme o a la dansa. Aquesta és la primera novel·la en català de Carme Lafay i una bon treball d'aquesta autora que va merèixer ser guanyadora del Premi de Narrativa Marítima de Cambrils..

En un altre escenari, a la Catalunya central, a Tona, Marc Capdavila situa la novel·la Aigua pudenta, obra guanyadora del XIX Premi de Narrativa Sebastià Juan d'Arbó. Capdavila ens trasllada a la postguerra i en una època en què els balnearis de Tona eren utilitzats per les classes adinerades o protegides pel règim per fer-hi els seu repòs. Amb un estil ric i ben elaborat l'autor ens apropa a injústicies pròpies del moment però també descriu personatges que des del silenci, des de la reflexió i des del coneixement aprenen a superar les pors del moment. Tot plegat explicat per un avi afectat per Alzheimer que aprofita els seus moments de lucidesa que encara li resten per fer memòria, ordenar els seus pensaments i deixar-los gravats perquè la seva decendència pugui saber la veritat dels temps foscos que li va tocar viure.
Finalment, publiquem Llinatge de Miquel Esteve, novel·la sobre la qual ja ens vaig parlar en aquest post i en la que l'autor ens endinsa en el món dels dips, aquests éssers sobrenaturals que formen part del llegendari català.
Tres novel·les amb tres estils diferents, totes tres però amb qualitat literària per poder gaudir d'una bona estona de lectura, que podem afegir a les publicades just abans de Sant Jordi que a més van tenir una bona acollida: El Falsari (segona edició), de Toni Orensanz; Àngels de pedra, de Rosa Pagès, i Mans de fang, de Francesca Aliern.

En aquest vídeo podeu veure i escoltar Miquel Esteve en la presentació de la seva darrera novela Llinatge al portal de notícies DelCamp.

La Fira del Llibre Ebrenc i una nova novel·la de Miquel Esteve

Aquest cap de setmana se celebra una nova edició, la setena, de la Fira del Llibre Ebrenc. El treball de molta gent de la Ribera d'Ebre amb l'incansable Albert Pujol al davant ha consolidat una activitat que esdevé una data assenyalada en el calendari per a tot el món del llibre de les Terres de l'Ebre. Tota la informació de la fira la podeu trobar en aquest enllaç. A més i per tercer any, les activitats de la Fira es complementen amb el Litterarum, la 3a Fira d'Espectaclies Literaris. El programa de tot plegat el trobareu aquí. Els organitzadors han tingut molta feina per poder seleccionar d'entre les 170 propostes presentades les que es representaran durant el Litterarum.

Donat que la Fira és una activitat literària molt important de la Ribera d'Ebre, ens va semblar que seria un espai idoni per a la promoció de la nova novel·la del riberenc Miquel Esteve, Llinatge, que precisament ahir dimecres es va presentar per primera vegada a la seva localitat, Móra la Nova. Esteve en una novel·la trepidant, amb un intens ritme i amb el domini de les paraules i de les tècniques literàries que acrediten la seva qualitat literària ens apropa al món dels llegendaris dips, aquests éssers sobrenaturals que Joan Perucho va mitificar. Aquesta és la tercera novel·la que publiquem de Miquel Esteve després de Heydrich i les agents del saló Kity i El Baphomet i la taula esmaragda,

La nevada 2.0

Aquesta setmana feia broma amb l'Antoni Real tot demanant-li que em digués quin número de la loteria de Nadal jugaria enguany i és que la seva novel·la Sota la neu ha estat tota una premoció. Va tractar al llibre la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'Hivern abans que Jordi Hereu fes l'anunci. Ho vaig escriure en aquest post. El llibre el vam començar a distribuir a mitjans de gener i un mes i mig mes tard Barcelona viu un escenari similar al que Antoni Real narra en el llibre. No ha estat una nevada de tanta durada com la que l'autor narra en la seva novel·la però es van produir situacions que Real descriu perfectament en la seva obra: col·lapses circulatoris, cables elèctrics trencats i fins i tot, una escola bressol amb mainada que va quedar-se incomunicada, cosa que l'autor també descriu en la novel·la. Aquesta setmana a causa de la coincidència de la nevada, Toni Real ha estat sol·licitat per molts mitjans de comunicació perquè donés la seva versió de la nevada.

Toni Real en la seva novel·la dibuixa un escenari en el qual les principals informacions al voltant de l'esdeveniment meteorològic parteixen de les xarxes socials. I en certa manera aquesta premonició també es va complir, ja que a les principals xarxes com twiter o facebook o youtube (aquí hi ha alguns vídeos), la nevada va tenir un gran protagonisme, tant que en la multitudinària presentació el dimarts del llibre Política 2.0, d'Ernest Benach, el president del Parlament va assegurar que havíem viscut la primera nevada 2.0.

La presentació del llibre de Benach serví per constatar que les xarxes socials també han arribat a la política catalana i que com va demostrar la victòria d'Obama, no es podrà fer política sense ser present en les xarxes 2.0. En aquest sentit, Màrius Serra que va presentar l'obra va dir que "és el primer llibre que mentre el llegia tenia ganes de linkar." Serra va parlar de les xarxes, del seu valor com a prescripció i dels canvis que comporten. Ernest Benach va explicar els motius perquè ha escrit el llibre, insistí que no és un llibre de tecnologia i assegurà que "al segle XXI hi haurà una identitat digital i ara ens estem construint com un país amb una identitat digital." El llibre ha estat coeditat entre Angle, Bromera i Cossetània i s'ha fet una versió digital que es pot adquirir a Edi.cat.

Premonició

Com si fos una premonició, en la novel·la d'Antoni Real, Sota la neu, que vam començar a distribuir a mitjans de gener ja es parla dels Jocs Olímpics d'Hivern de Barcelona. L'autor de l'obra situa la novel·la a la ciutat de Barcelona afectada per una gran nevada que la paralitza durant una setmana. Enmig del caos, Real hi descriu diverses històries humanes que tenen com a fil conductor la neu. És una novel·la que es parla de meteorologia, que dibuixa una possible televisió del futur lligada a les xarxes socials i que té també els seus moments per definir-hi una trama d'amor. Situa els fets en un futur no gaire llunyà. La gran nevada que descriu no és cap utopia. De fet és perfectament possible i el canvi climàtic ho afavoreix. Tal com va assegurar-ho el meteoròleg Francesc Mauri en la presentació, tot és qüestió d'esperar perquè aquesta gran nevada que anuncia Antoni Real en el llibre segur que un moment o altre passarà. I com a nota curiosa, hi trobem que l'autor parla d'una possible candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'Hivern. Ho va escriure molts mesos abans que s'anunciés, ja que a Cossetània ens la va entregar per una primera lectura abans de l'estiu. Hereu va anunciar-ho el 13 de gener; llavors el llibre ja estava imprès ja que es va començar a distribuir el 19.

Aquest és el fragment on s'esmenten els Jocs Olímpics d'Hivern a Barcelona:

- T'imagines demà, dissabte, les fons de Montjuïc funcionant a tota pastilla?
En Marcel va veure la imatge de seguida:
- Ei, bona aquesta, si senyor! Aigua, música, color i, al davant la cortina de neu urbana més impressionant de la història. Quina passada! I tot plegat dedicat als que fa uns anys van dir que les estacions d'esquí ja podien tancar barraca! Ha, ha, ha...
Encara va anar més enllà amb la seva capacitat imaginativa:
- Quina foto tan bona per demanar els Jocs Olímpics d'Hivern per a Barcelona!
- Doncs, no te'n fumis, que Torí també té algunes estacions d'esquí lluny, com Barcelona..., i ja ho veus. Van organitzar uns Jocs ben macos, l'any 2006.

L'obra de dos cosins: Indaleci Castells i Narcís Oller

La casualitat va fer que aquesta setmana presentéssim dos llibres que tenen relació amb dos cosins: Indaleci Castells Oller i Narcís Oller i de Moragas. Ambdós van néixer a Valls i van fer en la seva joventut el mateix itinerari: ambdós van marxar a Barcelona a estudiar, però l'un tornà a Valls, Indaleci Castells, i l'altre es quedà a Barcelona des d'on desenvolupà la seva carrera literària, però sense oblidar el seu Valls (Vilaniu) natal. Ambdós van morir fa vuitanta anys, el 1930.

Castells va ser un personatge cabdal en el Valls de final del segle XIX i inicis del XX. L'excel·lent treball de Josep Martí en el llibre Indaleci Castells (1864-1930). Una vida al sevei de Valls (biografia política), ens permet conèixer la personalitat política del personatge així com la seva contribució en la premsa local d'un Castells que també en el món cultural vallenc va tenir un pes importantíssim. El llibre es va presentar dilluns dia 21 de desembre a la Cambra de Comerç de Valls.

Oller es va quedar a Barcelona i va viatjar per poder conèixer els moviments literaris del moment, perquè tal com va dir el filòleg Magí Sunyer en la presentació dimarts dia 22 de desembre de l'edició de La Bogeria dins la Biblioteca Narcís Oller de Cossetània, Oller era un escriptor modern. Recordo que en la presentació del llibre La Barcelona de Narcís Oller, la seva autora i filòloga Rosa Cabre va dir que una de les millors coses que va fer Oller a la seva vida fou marxar de Valls, ja que des de l'ambient rural de la capital de l'Alt Camp difícilment Oller s'hagués pogut desenvolupar-se com un gran escriptor, com un escriptor al dia de les corrents europees de la literatura. Oller necessitava relacionar-se amb els sectors culturals de l'època i això només ho podia trobar en una gran ciutat com Barcelona i viatjant i relacionant-se amb els grans escriptors del moment.

En la presentació d'ambdós llibres ho vaig comentar: Cossetània és una editorial d'abast nacional, amb llibres d'interès per a tot el país, només cal mirar les darreres nostres novetats per comprovar-ho, però no oblidem on vam néixer i on estem ubicats i l'obligació moral que tenim de col·laborar en la difusió cultural del nostre territori i de la ciutat que ens acull, Valls. Per això, cada any editem algun treball que hi té relació. Ho hem fet ara amb Castells, ho vam fer amb Cardó, amb Pere Mialet, amb Joan Bosch, i també amb altres temàtiques. I també per això vam iniciar la Biblioteca Narcís Oller, per des de la nostra editorial nascuda a la mateixa localitat d'Oller, projectar tota l'obra d'aquest excel·lent autor considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània.

Un trhiller apassionant

Acabem de publicar la novel·la Mateu el President, de Sebastià Bennasar (l'hem presentat aquesta setmana amb un important ressò mediàtic), un llibre apassionant, on l'autor ha construït una trama en la que sectors de la ultradreta catalana i una part de la burgesia ideen un complot per assessinar el president del Barça.

El llibre està ben construït, ben documentat, molt ben escrit i conté referències literàries destacables. Bennasar desperta l'interès en la trama, la situa en diferents escenaris de la nostra geografia com Barcelona o el Pirineu i va resolent tot l'entrellat que conflueix amb un complot per matar el president el Barça. El principal motiu que argumenten els inductors del crim és el posicionament polític del mandatari blaugrana, molt proper als sectors independentistes. Malgrat que Bennasar no anomena per cap nom el president del Barça és fàcil identificar amb qui s'ha inspirat i és que malgrat que l'autor va acabar l'obra ja fa força mesos, jo vaig llegir-la el mes de febrer, l'argument del trhiller s'ha fet a resultes dels darrers esdeveniments i de les declaracions de l'actual mandatari del Barça, cada cop més actual.

En tot cas, més enllà de la temàtica de la narració, en la novel·la, Sebastià Bennasar és mostra com un excel·lent escriptor, com un autor amb ofici, que sap aprofitar la realitat diària per construir una ficció a partir de diferents elements, de manera que en aquesta novel·la hom hi descobreix situacions que esdevenen versemblants.

La primera novel·la d'Anselm Aguadé

Ara fa un any vam publicar la primera novel·la d'Anselm Aguadé, Rabassa morta. Per aquella cosa de l'acumulació d'originals per llegir -en aquest moment en tinc una pila molt grossa-, no n'he pogut fer una lectura fins aquest estiu, per les vacances, tot i que les persones de l'editorial que havien intervingut en el procés d'edició me la van recomanar.

A Rabassa morta, Aguadé retrata la societat agrícola de finals del segle XIX del territori on es cultivava la vinya. Per tant, l'argument de la novel·la es podria situar a qualsevol localitat del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà o el gran Penedès. Una mica el mateix que amb El Celler de Noah Gordon que situa també la seva novel·la en el mateix període històric en el que ho fa Aguadé. I és que les darreries del segle XIX va ser un període convuls per a l'agricultura catalana, amb molts incidents, amb una lluita entre amos i rabassaires aferrissada, amb la irrupció de la fil·loxera per acabar-ho de complicar. Tot plegat permet moltíssimes situacions que els novel·listes saben aprofitar.

Aguadé per mitjà d'una trama on no hi falten aquests conflictes, ni situacions complicades d'amor, ni la descripció de tots aquells elements que configuraven la societat d'aquell moment, des de l'església, el bar del poble, les autoritats, la Guàrdia Civil o el prostíbul, construeix un relat ben estructurat, equilibrat amb la narració i la descripció i que fan de la seva lectura un exercici interessant i entretingut. És la seva primera obra que ens mostra que l'autor té recorregut per seguir elaborant literatura i per seguir madurant en el seu procés de creació.

El camp se'ns mor

Serà pel molt que etimològicament tenen en comú les paraules agricultura i cultura que sempre m'he sentit atret per les feines del camp. És un món que m'agrada i que m'estimo i que, a la vegada, també està present amb moltes obres literàries. De les recents, per exemple El Celler de Noah Gordon i, escombrant cap a casa, de Cossetània també n'hi ha una bona mostra com Collita de foc, de Carme Meix, o en totes les obres de Francesc Aliern que d'una manera o altre surten les feines del camp però especialment a El pont de la solitud i Sabor moll, o també a La cabana, de Josep Gironès, o a Rabassa morta, d'Anselm Aguadé o El Baphomet i la taula esmaragda, on Miquel Esteve, gran coneixedor de les feines del camp, també escull el món de la pagesia per algun dels paratge de la novel·la.

Ara és temps de recollir els fruits del camp. És temps de collir les ametlles, les avellanes o el raïm, que són els cultius que més abunden al Camp de Tarragona. M'agrada l'olor de quan s'esclofollen les ametlles o veure els remolcs dels tractors a vessar de raïm. Em fa recordar els estius de fa ja força anys, quan estudiava, que ens llogàvem per fer aquestes feines i així ajudàvem a casa a pagar-nos els estudis. De fet, malgrat que la feina era dura, a mi m'agradava fer-la.
No fa molt dies, precisament en una actuació castellera, vaig coincidir a la pinya de la Colla Vella amb un dels pocs pagesos joves que queden a Valls i entre castell i castell parlàvem de les coses del camp. Es queixava amargament de la situació dels preus.

- És que ara ja no saps què pots plantar per guanyar-te la vida: els fruits secs ja fa temps que tenen un preu irrisori; abans encara et defensaves amb el raïm i les olives, però ara el raïm, especialment el negre, te'l paguen poquíssim i en els darrers temps per acabar-ho d'adobar el preu de l'oli també té molts problemes. No sé què farem!

Poc a poc, els camps s'abandonen. Els pagesos, cansats de no poder-se guanyar la vida amb la seva activitat, busquen feina a la indústria i si poden cuiden els camps els caps de setmana o en les hores de després de l'horari laboral de la fàbrica. Aquest procés ja fa anys que dura. La imatge que des de la serra de Miramar encara podem observar, tant a la banda de l'Alt Camp com de Conca de Barberà, d'un paisatge de mosaic amb les varietats cromàtiques que dóna la vinya en les diferents èpoques de l'any, o els ametllers amb les seves blanques flors del febrer, o els sembrats, està amenaçada per l'abandó del camp. La setmana passada tot parlant amb un veí de Figuerola del Camp amb qui coincidim a la junta de l'AMIPA de l'IES Jaume Huguet, que tot i que malgrat que professionalment es dedica a la metal·lúrgica sé que té avellanes i oliveres que li provenen de la seva família, li vaig preguntar si ja recollia les avellanes:

- Allà es quedaran- em va dir.
- Com, no les penses recollir?
- Per què? Si val més el recollir-les que el que me'n pagaran quan les vengui!
- Però durant l'any cuides els avellaners, oi?
- I tant, i m'agrada fer-ho. Els llauro, els abono, m'agrada veure'ls cuidats, és com una distracció que tinc però buscar gent per fer la collita no val la pena.

L'home té amor per la terra, l'estima, no podria suportar veure els seus camps abandonats, per això la cuida, malgrat que sap que no en traurà res. És molt trist però que la collita és quedi allà a terra perquè el preu de les avellanes no compensa recollir-les quan ja s'ha fet tota de feina de cura dels arbres. De fet, sinó fos per la gent que cuida els camps el cap de setmana o que treballen a jornada intensiva en una fàbrica i aprofiten el que els queda de dia per cultivar la terra, ja fa temps que els nostres voltants estarien abandonats. Cada vegada més, quan vaig en BTT pels camins de la comarca, veig noves terres deixades a la mà de Déu, d'algú que s'ha cansat de seguir-hi abocant-n'hi diners o senzillament que s'han deixat de cultivar perquè els fills dels qui combinaven la fàbrica i la terra no en volen saber res, cosa que comprenc. Cada cop que veig un nou camp abandonat m'entristeixo perquè darrera hi ha un drama personal d'una persona que molt a pesar seu ha hagut de deixar de cultivar-lo i perquè en certa manera perdem una part de la nostra essència, del nostre patrimoni que ens ha fet com som, perquè en el fons perdem una part de l'ànima del nostre país.

I tu per quin vas?

És temps de tornar a la feina després d'un període de descans. He aprofitat la meva estada en un càmping a Santa Pau (Garrotxa) per passejar, sortir en BTT, descansar, no fer res, xerrar amb amics i llegir alguns originals de Cossetània i alguna lectura per plaer. Per deformació professional miro sempre quins són els llibres que llegeixen els companys campistes. Habitualment, la selecció és molt variada i n'hi ha per a gustos diferents. Enguany però la selecció era monotemàtica: la trilogia Millennium d'Stieg Larsson era la protagonista de pràcticament totes les lectures i qui no llegia algun dels tres volums, en la gran majoria dels casos, era perquè ja ho havia fet abans. La pregunta entre els lectors era: I tu per quin vas? I depèn de quina resposta s'iniciava un conversa sobre la trilogia: què si quin t'ha agradat més, que què t'han semblat, enganxa oi? etc.
Jo també he sigut aquest estiu lector del Larsson. M'he polit els tres volums. El darrer aquests dies de vacances. Bé, una petita part d'aquests dies ja que quan vaig començar-lo, com em va passar ens els dos anteriors, no el vaig poder deixar fins a acabar-lo. I entre el primer i el segon, la pel·lícula, que encara no l'havia vist.
En fi que m'ha quedat per una banda la satisfacció d'haver llegir una gran sèrie i per l'altre com editor prefereixo que, com en anys anteriors, les lectures siguin més repartides, que hi hagi més varietat. De totes maneres, serà difícil que es repeteixi a curt termini un fenomen com la trilogia Millennium.

"Aigües fondes" i el plaer de llegir Francesca Aliern

Cada any per aquestes dates publiquem una nova novel·la de Francesca Aliern. Com faig els darrers anys, espero que surti en paper per poder-la llegir ràpidament. Des que de la mà de la Núria Grau vam descobrir aquesta autora de Xerta que he llegit amb entusiasme cadascuna de les obres que hem publicat. A Aigües fondes, que acabem de publicar i que és novetat per aquesta campanya de Sant Jordi, hi trobem, com és habitual, l'estil propi de la Francesca. Una manera d'escriure que et penetra, que t'arriba i que et trasllada ràpidament als escenaris, que descriu i t'implica en les inquietuds del personatges. Com en les altres obres que hem publicat és agafar el llibre i no deixar-lo fins a deixar s'assaborir les darreres paraules que hi escriu. La Francesca Aliern, sempre preocupada en la seva obra pels temes socials, per les situacions de persones a qui la vida no ha estat fàcil, per aquells qui s'han vist sotmesos pel poder econòmic, polític o social, ens apropa, en aquest cas, a la violència de gènere, a la lluita d'una dóna per sobreviure el maltractament familiar en els anys, i no fa tants, que fins i tot la llei era molt suau en aquestes qüestions. Els canvis polítics que s'ocasionen a la fi de la dictadura franquista fan que la violència de gènere sigui castigada com cal i que moltes dones puguin començar a veure la fi d'un túnel fosc on no es s'intuia mai la sortida. La Francesca descriu aquesta situació i aconsegueix transportar-te el sofriment, la desesperació d'una dona que hagué de sofrir les vexacions del seu marit, però que aconsegueix poc a poc i lluitant molt intentar canviar el rumb de la seva vida. La Francesca és una escriptora molt popular a les Terres de l'Ebre, amb molts lectors fidels, que any rere altres esperen per aquestes dates la seva obra. Seria molt interessant que lectors d'altres indrets del nostre país també descobrissin aquesta autora. La seva obra segur que els hi interessaria.

Narcís Oller i "Vilaniu"

La sala d'actes de l'Institut d'Estudis Vallencs va acollir el dissabte dia 22 de novembre les "Jornades sobre Narcís Oller. Dedicades a Vilaniu", que organitzades per la Societat Narcís Oller han tingut com a objectiu debatre qüestions al voltant de l'escriptor vallenc. El programa presentava un seguit de conferències i taules rodones que van ser seguides per un nombrós públic. 

Oriol Izquierdo director de la Institució de les Lletres Catalans, en la inauguració ha donat aquest missatge a la població de Valls: "cal que l'Ajuntament i que la gent de Valls se sentin hereus de la figura de Narcís Oller, ja que tenen la responsabilitat de mantenir la seva memòria". En la mateixa inauguració Núria Segú, primera tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Valls, es preguntava si el Valls d'avui era molt diferent del que retratava Oller a Vilaniu, a finals del segle XIX.

Per la seva banda, en la seva ponència sobre "Vilaniu, novel·la de ciutat", Margarida Aritzeta ha explicat que "Oller utilitza Vilaniu per parlar sobre un món en transformació. L'obra és un joc d'escriptura, un joc d'enginy per als lectors perspicaços de l'època." L'escriptora vallenca comentà que Valls es pot reconèixer a través de la novel·la i que "a Vilaniu hi ha una de les pàgines més ben explicades i emotives del que són els castells."

Referent a la llengua de Narcís Oller, Isabel Berenguer va afirmar que "Oller fa de la llengua un element integrador de diferents realitats". Per la seva part, Empar Bofarull va comentar que Narcís Oller va viure "tots els estadis del procés de recerca de quina llengua literària es volia en aquell moment" i Jordi Ginebra va afirmar que "Oller va crear la novel·la catalana moderna a través d'un cert llenguatge narratiu".

Ricard Torrents va parlar sobre Jacint Verdaguer i Narcís Oller i entre d'altres coincidències va explicar que "tots dos inicien la seva carrera literària en els Jocs Florals, un en la poesia i l'altre en la narrativa". Va explicar també que Canigó i Vilaniu són dues obres coetànies ja que ambdues van aparèixer el 1985. 

Finalment, Jordi Tiñera va tractar sobre els models narratius de Vilaniu. Va detallar les crítiques que aquesta novel·la va rebre en el seu moment i posteriorment i va assegurar que "Vilaniu és la novel·la que li va donar més problemes" i que mentre escrivia Vilaniu, Oller també va crear les novel·les La papallona i L'Escanyapobres.

Sobre Narcís Oller, "L'Escanyapobres", Valls i Montblanc

La Societat Narcís Oller prepara de cara el proper mes de novembre les Jornades sobre Narcís Oller, que enguany es dedicaran a Vilaniu, novel·la que a Cossetània reeditarem aquesta tardor en la col·lecció Biblioteca Narcís Oller. L'estudiosa d'Oller que es responsabilitza del pròleg d'aquesta nova edició de Vilaniu és la filòloga i escriptora, Margarida Aritzeta, qui precisament la setmana passada en el seu bloc La maleta sarda anunciava que arran de la preparació del pròleg de Vilaniu ha arribat a la conclusió que, en contra del que Alan Yates va argumentar en el seu dia a Quaderns de Vilaniu, l'escenari on Oller va situar la seva novel·la L'escanyapobres no és Valls, sinó Montblanc. En el post "Narcís Oller situa l'Escanyapobres a Montblanc", Aritzeta en dóna una completa i detallada argumentació dels motius que li fan situar l'escenari d'aquesta novel·la a la capital de la Conca de Barberà. Val la pena llegir-ho. A més a més, és molt interessant que Margarida Aritzeta hagi usat el seu blog per avançar aquesta novedosa informació. Aquest és un avantatge dels webs 2.0 que permeten als investigadors donar a conèixer el resultat dels seus estudis en temps real i a més el caràcter obert d'aquestes webs permet que el lector pugui dir la seva o pugui demanar puntualitzacions a l'autor.

Referent a les jornades sobre Narcís Oller avancem que es portaran a terme a Valls entre els dies 21 i 23 de novembre i aquest és un avanç del programa provisional perquè se'n pugui anar fent boca:

21 de novembre

Biblioteca Carles Cardó de Valls

19.00. Club de lectura: debat sobre Vilaniu.

22 de novembre

Institut d'Estudis Vallencs

10.00-10.15. Inauguració de les jornades

10.15-11.15. Margarida Aritzeta. “Vilaniu, novel·la de ciutat”

11.15-11.45. Esmorzar.

11.45-12.45. Jordi Ginebra, Empar Bofarull, Isabel Berenguer. Taula rodona “La llengua de Narcís Oller”

12.45-13.15. Presentació dels dossiers pedagògics de batxillerat sobre Narcís Oller.

16.00-17.00. Ricard Torrents. “Jacint Verdaguer i Narcís Oller”.

17.00-18.00. Jordi Tiñena. “El model narratius de Vilaniu”.

23 de novembre

2/4 de 12. Ruta Narcís Oller.

L'excel·lent debut com a novel·lista de Miquel Esteve

Ahir dimecres al vespre, vaig assistir, com cada any, a l’acte de lliurament del XXVI Premi de Narrativa de la Ribera d’Ebre (més informació en aquest post), que ha estat guanyat per l’escriptora reusenca Rosa Pagès. L’acte serví també per presentar el llibre guanyador de l’edició de l’any passat del premi, Heydrich i les agents del saló Kitty, obra de Miquel Esteve, escriptor que amb aquest llibre s’estrena com a novel·lista.

La filòloga Núria Grau, col·laboradora de Cossetània, que forma part del jurat del premi, l’any passat despr

és que es donés a conèixer el guanyador de la XXV edició del premi, em va parlar molt bé de la qualitat de la novel·la Heydrich i les agents del saló Kitty i també de les bones maneres de fer d’aquest nou escriptor.

Tot just abans de marxar de vacances ens va arribar de l’impremta l’obra publicada ja que calia tenir-la llesta per a l’acte que es va celebrar ahir dimecres a Vinebre. Em vaig endur l’obra de vacances per aprofitar aquells dies per a llegir-la. I dit i fet, vaig començar a llegir el llibre i no el vaig poder deixar fins acabar-lo. Amb dos dies en vaig fer la seva lectura. La Núria Grau tenia raó és una molt bona obra, ben escrita, amb ritme, ben documentada, ben estructurada, amb una trama intrigant. És un excel·lent debut de l’autor com a novel·lista.
Esteve ens trasllada a uns anys durs de la història d’Europa, la Segona Guerra Mundial, i ens apropa als darrers dies d’un dels personatges més cruels del nazisme Reinhard Heydrich (el Carnisser de Praga), que va morir a conseqüència d'una infecció a la sang produïda per les ferides que li van provocar un atemptat contra la seva persona que va tenir lloc el 27 de maig de 1942. De Praga ens trasllada a un altre espai: una residència d’ancians a Catalunya on passa els darrers anys de la seva vida una dona, que havia estat una agent al servei de la SS en el prostíbul de Kitty Schmidt per on hi van passar personatges de l’època molt rellevants segons llegim en l'apunt històric que l'autor reprodueix al final del llibre com Galeazzo Ciano, Sepp Dietrich o Ramón Serrano Suñer. Precisament el prostíbul enllaça les dues històries, la de Heydrich i la de la velleta de la residència d’ancians. El llibre tal com s’explica en el resum de la seva fitxa tècnica està a mig camí entre la novel·la històrica i el thriller i ens permet conèixer fins a quin punt les recaragolades ments de la SS van utilitzar tots els sistemes possibles per obtenir informació privilegiada per al règim de Hitler.

En record de Ventura Ametller

La primera notícia que vaig tenir de Ventura Ametller (pseudònim de Bonaventura Clavaguera) va ser a través de Rafael Vallbona qui fa cosa de més d'un any em va trucar per explicar-me que contactaria amb mi l'escriptor Albert Calls per comentar-me si ens podria interessar editar obra inèdita d'aquest autor. Dies més tard, a Mataró em vaig reunir amb Albert Calls i amb el pintor mataroní i gendre de l'autor, Josep Maria Codina. Em van explicar les característiques de l'obra i em van comentar que hi havia una novel·la inèdita i força poesia que no s'havia publicat mai. Després vaig parlar directament amb l'autor amb qui vam mantenir una interessant conversa. Ametller ja en aquell moment es trobava delicat de salut. Cap a Valls vaig tornar amb un exemplar de l'edició de la Summa Kaòtica que el 1986 va editar Laia. Dies més tard vaig començar la lectura de l'obra. No havia llegit mai una literatura similar, m'era difícil definir-la, però era un treball extraordinari, apassionant que tot i que costava entrar-hi, la seva lectura i la forma com els personatges es desenvolupaven i canviaven al llarg de la novel·la t'acabava enganxant. M'era necessari tenir més informació de l'autor, Codina mesos més tard em va enviar diversos articles que s'havien publicat a la premsa als anys vuitanta quan es va publicar per primera vegada la Summa Kaòtica. En vaig reproduir alguns fragments aquí.

L'obra d'Ametller no és de fàcil lectura i editar-la representava un risc gran però es va aconseguir la complicitat de l'Ajuntament de Mataró (ciutat on vivia l'autor) i del de Pals (on va néixer) i al gener es va fer públic que a Cossetània reeditaríem la Summa Kaòtica i s'editaria la inèdita Resta Kaòtica. Ambdues obres es van presentar el dia 6 de juny. Divendres dia 18 de juliol, Ametller va morir. als 75 anys d'edat. Va poder veure reeditada la Summa i editada la inèdita Resta, queda no obstant important obra poètica de l'autor que no s'ha publicat mai i que seria interessant que pogués editar.
Reprodueixo un fragment d'un article que Miquel de Palol va publicar a l'Avui el 24 de juny en el que defineix l'obra d'Ametller:

L'obra d'Ametller és important, consistent, arrossegadora, discutible en algun punt -la pràctica sistemàtica de la forma no perifràstica del passat simple, per exemple- que no afecta la bondat del tot, sinó que fins i tot n'accentua la dimensió satírica, substancial en el díptic ametllerià, i se situa entre els grans magmes aristotèlics de la primera meitat del segle XX, procedents dels escolis del romanticisme per hipertròfia de les convocatòries de masses corals en un temps en què encara la tecnologia virtual no havia desactivat la força de la presència real de les poblacions enardides, un temps que els que ja tenim una edat encara hem conegut amb una certa esplendor, o sigui no mediatitzades per operacions comercials. Un temps en què el discurs literari tenia -li calia- una important dimensió escènica, ritual, mal que es presentés en forma sarcàstica. L'obra d'Ametller no està lluny, en aquest sentit, de l'Espriu de Primera història d'Esther. Ametller, reiterem-ho, és un gran autor, però, ¿és prou gran la literatura catalana per acollir-lo com es mereix?

Noah Gordon i els castells

En la darrera edició de la Nit de Castells, els organitzadors van premiar Noah Gordon amb el premi Ambaixador de castells per la difusió del fet casteller que ha realitzat amb la seva novel·la El Celler. Això em despertà la curiositat per llegir aquesta obra, per saber de quina manera Gordon tractava els castells Gordon fa la següent descripció (pàgina 43 i 44) de com s'alça un castell:

"Mentre el músics tocaven cançons tradicionals amb els tambors i les gralles, primer es col·locava a la base un quartet d'homes ben forts i d'espatlles amples. Un cop situats els baixos, embotits dins les extremadament tibades faixes que els aguntaven l'esquena i la panxa, de seguida els envoltaven desenes d'àvids volutaris, la pinya, que els empenyien, tot apuntalant-lo i mantenint-lo al lloc amb desenes de mans esteses per crear una base ben ferma. Llavors, uns altres quatre homes forts pujaven sobre els baixos i els posaven els peus nus damunt les espatlles. Després pujaven quatre homes més, i quatre més damunt d'aquests. I així fins a vuit pisos d'homes, a cada alçada més lleugers perquè el pes que havien de suportar era menor. Els dels últims pisos eren jovenets i l'últim a coronar el castell era un nen petit, l'enxaneta".

No és, per meu gust una descripció tant bona com aquesta que va fer Narcís Oller a Vilaniu, clar que aquest darrer tenia l'aventatge que era de Valls, però donat el volum de vendes internacionalment altes de les obres de Gordon, és, sens dubte, una gran promoció del fet casteller i el guardó lliurat és del tot merescut.
En un altre passatge (pàg. 313-315) ens narra un concurs de castells entre la colla de Santa Eulàlia (població imaginària que crea l'autor i que és l'escenari principal de la novel·la) i la de Sitges, que acaba en un estrany empat, tot i haver assolit els primers una construcció de nou pisos, mentre que els segons la van fer de vuit.

Tenir temps per llegir

He estat us dies de vacances, cada any en faig una setmana a començaments de juliol, i he xalat com feia temps que no em passada en poder tenir força temps per llegir. Habitualment, esgarrapo minuts de diferents moments del dia per dedicar-los a la lectura però durant uns dies he disposat de força hores de relax per poder llegir tranquil·lament. Quin plaer quan ho pots fer en calma. He fins i tot lamentat no haver pres més lectures pendents. Vaig fer curt amb les previsions de lectures. He pogut llegir El Celler, de Noah Gordon, i Més enllà dels anells, de Jordi Camps, d'ambdós llibres en dedicaré un comentari en propers posts.

Avui he arribat al migdia al despatx i m'he trobat la taula plena de correspondència per obrir i el correu electrònic amb un munt de missatges per respondre. Ara es tracta de posar-ho tot el dia i esperar el proper descans (que serà aviat, ja en parlaré també en un proper post), per poder tornar a desconnectar. De fet aquests mesos d'estiu ens permeten baixar un xic el ritme de tot l'any, cosa que ja convé, després de no haver fet cap dia de festa extra (només els assenyalats en el calendari), ni per Nadal, ni per Pàsqua, ni per cap pont.

Sobre premis literaris

M'arriba a les mans una llista realitzada per un estament oficial on s'hi indiquen els principals premis literaris en llengua catalana. La llista la trobo correcte. Hi ha els premis amb més dotació. Reprodueixo els premis de narrativa que s'hi recullen. Fixeu-vos en qui edita cada premi.

Del Principat

Prudenci Bertrana (edita Grup 62)

Sant Jordi (edita Grup 62)

Ramon Llull (edita Grup 62)

Carlemany (edita Grup 62)

Pin i Soler (edita Grup 62)

Josep Pla (edita Grup 62)

Sant Joan (edita Grup 62)

Mercè Rodoreda de contes i narracions (edita Grup 62)

De les Illes

Llorenç de Vilallonga (edita Grup 62 i Moll per a les Illes)

Del País Valencià

Andròmina (edita 3 i 4)

Ciutat d'Alzira (edita Bromera)

La llista de narrativa es completa amb quatre premis que s'entreguen a obra publicada: Crítica Espanyola, M. Àngels Anglada, Salambó i Joan Creixells.

En la llista queda clar doncs que tots els premis importants del Principat són editats pel mateix grup editorial. A aquesta situació s'hi ha arribat en agrupar-se dins un mateix grup els segells Planeta, Columna, Proa, Edicions 62, etc. que eren les editorials que editaven aquests premis literaris. Aquesta concentració dels principals premis editats per un mateix grup editor em porta a fer-me algunes preguntes: Seria això possible en un país "normal"? L'edició dels premis per editorials que no tinguessin cap lligam entre elles no n'afavoriria la competència i de retruc seria millor pel propi premi i per la promoció que d'ell se'n pot fer?

Un escriptor surrealista; el primer?

Amb aquest títol Lluís Racionero dedicava a Serra d'Or l'any 1987 una crítica a l'obra Summa Kaòtica de Ventura Ametller, editat per Laia el 1986. Ara aquesta obra i una segona part inèdita de l'escriptor, Resta Kaòtica, es trobarà properament a les llibreries. Fa cosa d'un any vaig rebre una trucada del Rafel Vallbona qui em va dir que em trucaria Albert Calls ja estaven treballant amb la intenció de reeditar l'obra d'Ametller i de poder publicar-ne part d'inèdita. Vam reunir-nos amb la família i amb el propi autor, ja llavors delicat de salut, i vam posar-hi fil a l'agulla. Al final amb l'esforç de tots plegats i també amb la complicitat de l'Ajuntament de Mataró (ciutat on viu l'autor) i també del de Pals (on hi va néixer), s'han pogut tirar endavant els dos volums, Summa Kaòtica i Resta Kaòtica, que apareixen en la imatge que acompanya el post ja que aquest divendres van arribar de l'impremta. Ventura Ametller té un llenguatge que impacta, que s'ha de conèixer; és una literatura surrealista com titulava Racionero en el seu article escrit fa més de vint anys. Els llibres es presentaran properament a Mataró. Reprodueixo a continuació alguns dels fragments que la crítica va escriure fa 22 anys quan va sortir publicada la Summa Kaòtica:

Lluís Racionero, a Serra d'or:

"L'estil d'Ametller és segur, vigorós, ric en paraules: hi ha una veu darrera d'ell i la veu encisa el lector i el porta endavant, que és la traça del bon escriptor."

"Aquesta novel·la és Dalí posat en paraules, és l'exaltació delirant empordanesa en forma d'escriptura."
"Sota aquesta forma barroco, mítico-esperpèntica i rabelaisiana, depurada en Joyce, hi ha a més un gran narrador."

Ignasi Riera:

"Una obra magmàtica, la Summa Kaòtica de Ventura Ametller, un dels amics més sistemàtics de Josep Pla, amic també de tota mena de tafaneries. Si aquests Summa, tan poc tomista, resulta provocadora i incitant és perquè el lector hi endevina, amb facilitat, la referència a tots els mons al·ludits".

Rafel Vallbona, a l'Avui

Summa kaòtica és per damunt de tot com un vi ben elaborat pel pas dels anys. És una novel·la "brut-grapa" que s'ha anat fent més complexa, més ben elaborada, més bona en definitiva (i sóc plenament conscient del significat greu de l'adjectiu bona en un article de reflexió literària) a mesura que ha anat envellint a les carpetes, als calaixos, a l'estudi del seu autor."

Valerià Pujol, a Mataró Escrit

"Summa Kaòtica és una novel·la que parteix d'una realitat immediata i l'eleva a categoria de símbol i si ens veiéssim obligats a parlar de realisme hauríem de citar aquell realisme "màgic" de Cien años de soledad. En l'obra de García Màrquez el mite era Macondo, en l'obra de Ventura Ametller el mite és Pals."

Pere Muntanyà, a Crònica de Mataró

"La novel·la de Ventura Ametller no té precedents a casa nostra, perquè en tot cas aquí el que s'ha escrit és novel·la històrica per mai novel·la "antihistòrica" en el sentit polisèmic que li dóna el seu autor".

Joan Busquets, a El món

"Narració exemplar, Summa Kaòtica sublim ràfega de foc llançada a la cara."

Més informació a:
El Mundo (article publicat per Rafel Vallbona)
Sala de premsa de Cossetània
Capgros.com

Va de "blooks"

La capacitat de la llengua anglesa per crear neologismes és impressionant. Mentre els catalans discutim si el correcte és escriure blog o bloc, la llengua anglesa davant de la novetat que s'editin en format paper llibres que han sortit de contingut de blogs, ha creat nova paraula: "blook", formada a partir a partir dels termes blog i book (llibre). Aquest neologisme és ja completament acceptat i introduït al llenguatge. Al web www.mixmarketing-online.com, dedicat a vocabulari tècnic de màrqueting i Internet, hi trobo la següent definició de blook:

Blook: Término del argot del inglés americano formado por las palabras blog y book, (bitácora y libro, en español). Describe a un tipo de libro donde se recopilan los textos de los artículos (o más exactamente entradas) publicados inicialmente en una bitácora (o blog). El estadounidense Tony Pierce fue el primero en autoeditarse su blook al que luego le han seguido otros publicados por famosas editoriales como Mondadori. El término blook también hace mención a un libro cuya estructura se basa en alguna plataforma de generación de blogs. Es decir, con entradas organizadas cronológicamente y que incorporan comentarios de los lectores. Dependiendo del género literario que domine en el conjunto, en español, puede hablarse, por ejemplo, de una "blognovela", "blogensayo" o bien de un "blogmanual". Siendo este último uno de los que más puedan interesar en el mundo de la empresa.

També la Viquipèdia anglesa té definit el terme blook amb dues acepcions. Podeu llegir-ho aquí. Blook per a la llengua anglesa és un objecte que imita un llibre o un llibre creat a partir d'un bloc.

La fotografia que acompanya aquest text correspon a dos blooks (no m'atreveixo a fer un neologisme en català creat a partir de les paraules bloc i llibre): La catosfera literària 2008. Primera antologia de blogs en català, que vam presentar dijous dia 15 als mitjans de comunicació, i Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) de Manel Riu i Mir Roy, novel·la que ha sorgit a partir del bloc de la Mireia i que es presenta el dimecres 21 de maig a les 19:30, a la Llibreria Catalònia, presentació que anirà a càrrec de Mònica López, del programa Digitals de COM Ràdio i en la qual també hi participarà Francesc Mauri, meteoròleg i home del temps de TV3.