Molta, molta gent

M'és igual el que diguin matemàtics i entesos en comptar multituds. Ahir, a Barcelona hi havia molta, molta gent, de totes les edats i procedències, del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà, com diu la cançó. Una multitud concentrada per defensar la dignitat d'un poble tractat de forma denigrant per un tribunal de caducs.
Vaig sortir a primera de la tarda cap a Reus per incorporar-me a un dels onze autocars que Òmnium Cultural havia organitzat per sortir des de la capital del Baix Camp. Hi havia persones de diferents indrets i pobles propers a Reus, amb senyeres, mocadors, samarretes... Vaig aprofitar el viatge per llegir el diari i fer una becaineta. La comitiva d'onze autocars un rere altre feia goig. A l'alçada de Viladecans un cotxe amb dos caps rapats, ensenyant tot el seu cos tatuat fins a les orelles es mofava de la comitiva alçant el braç com els nazis. El Miquel Saperas en un autocar més endavant que el nostre el va fotografiar. No va ser l'únic, a la Diagonal un que corria es dirigí als autocars amb el dit gros per avall en senyal de derrota. Potser es va pensar que érem un grup de turistes holandesos o potser ell era un membre del Tribunal Constitucional que intentava suar els excessos gastronòmics o potser per córrer en aquelles hores se li havia escalfat el cap.
La Diagonal era una caravana d'autocars que col·lapsaven l'accés als espais habilitats per aparcar-los, que va resultar insuficient. Al final, l'autocar parà a Balmes entre la Travessera i el Passeig de Gràcia tot just quan faltaven deu minuts per les 6 de la tarda. Sortia gent per tot arreu. Vam apropar-nos com vam poder al cap de munt del Passeig de Gràcia on ens vam agrupar amb una altra part de la família que vingué en tren. I, a poc a poc, pels laterals, ja que el centre del passeig no es movia, vam anar avançant passeig de Gràcia avall, entre molta gent i moltes senyeres, la majoria estelades. Als anys vuitanta era estrany veure alguna estelada a les manifestacions i els crits "independència, independència" eren escadussers i poc seguits. Ahir la senyera més vista fou l'estelada i la reclama d'independència era seguida multitudinàriament. Cada cop hi ha més gent que ha perdut la confiança en què Espanya sigui capaç (i vulgui fer-ho) de treballar per trobar un estatus en què els catalans s'hi puguin sentir mínimament còmodes. La gent està cansada i fastiguejada després d'haver patit un procés de reforma estatutària llarg i ple d'entrebancs. De veure com el Congrés de Diputats va passar el ribot, i de quina manera, al text aprovat pel Parlament de Catalunya; i la gent està completament desconcentrada i humiliada de veure com tot i ser l'Estatut aprovat per referèndum, un grup de magistrats polititzats, restrictius i caducats deixava l'estatut completament rebregat de manera que ara tant sols agrada al PP i a Ciutadans. I, encara des del PP tenen la barra de dir que aquest és l'Estatut de tots. Que se n'han fet dels principis democràtics quan una llei només complau al 10% dels seus diputats? No es basa el principi vital de la democràcia en la sobirania popular? Com poden doncs una colla de jutges denigrar un text aprovat pel Parlament català, per Congrés, pel Senat, i per referèndum de la ciutadania? La gent ja en té prou, n'està farta, per això va sortir massivament i cívica al carrer; per això la gent portava més estalades que mai, perquè si les normes del joc són aquestes, la gent ja no vol jugar. Massa cartes marcades, massa tramposos per fer una partida que se'ns va dir que era neta i que ha esdevingut una farsa.
Poc a poc, lentament vam arribar a la Gran Via i a la plaça Tetuan. D'allà vam retornar ràpidament cap els autocars que ens durien de nou a les terres del Camp. Als rostres dels qui anaven a l'autocar hi havia satisfacció, senzillesa i molta dignitat, molta. Entre tots acabàvem d'escriure una nova pàgina de la nostra història. Hi ha qui diu que després d'ahir res serà igual, potser sí, tant de bo. I demà que? Es preguntava la gent. Demà, o sigui avui ja, es l'hora que els polítics catalans facin política amb majúscules, amb finura però amb fermesa. I que ho facin com el poble espera ja que en cas contrari tota la gent que ahir va sortir al carrer els demanarà responsabilitats. Ahir es va manifestar un poble digne, molt digne i ara necessitem polítics a la seva alçada.