El drama humà sobre la platja d'Argelers

La meitat dels catalans han tingut o tenen algun parent que va estar al camp de concentració d'Argelers. Aquesta dada l'aporten Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé. En el meu cas formo part d'aquesta meitat que hi va tenir parents, no un, sinó dos, i de cada branca familiar: un tiet-avi de la part familiar de la mare i un tiet-avi per la part familiar del pare. D'ells havia sentit com explicaven el seu pas per aquest camp de concentració. Un dels tiets va tornar cap a l'Estat espanyol en un penós viatge en tren que el va portar cap a la frontera entre els estats espanyol i francès per Euskadi, l'altre es va quedar a l'exili. Els dos però van sofrir la inhumanitat que es va viure a Argelers i a altres camps de la Catalunya Nord.

En altres llibres de testimonis de la retirada havia llegit les penúries que s'hi va passar però en aquest que acabem de publicar, el treball més complet que s'ha editat sobre Argelers, els autors ens aporten moltes dades i imatges inèdites sobre la magnitud del drama humà que s'hi va viure; i ens aporten també testimonis colpidors. A l'interior dels filats d'Argelers es va tractar els republicans que hi van fer cap de manera brutal. En el llibre s'explica la gana que s'hi va passar, la manca de salubritat, el fred, les malalties, el despreci dels guardians, el seus cops i maltractaments. A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.
Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.
En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:

Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.

Podeu veure el vídeo de la presentació del llibre que vam portar a terme a la llibreria Laie.

El llibre digital, un any després

Repasso un power point que vaig fer l'any passat per una sessió a la Blanquerna, que aquesta setmana he de repetir i on aprofito per parlar del llibre electrònic. Veig que he de refer diverses pantalles perquè en un any, malgrat que a l'Estat espanyol no ha succeït encara l'explosió del llibre electrònic, que ja arribarà, hi ha hagut canvis importants.

Per a mi, el que ho és més és l'aparició de l'ipad d'Apple amb la venda de milions d'unitats i que és utilitzat també per a la lectura de llibres electrònics. En contra, dels "tradicionals" e-readers de la còmoda tinta electrònica, amb poques utilitats més enllà de la lectura, els nous tablets obren tot un món connectat a la xarxa que obligarà a variar el concepte de llibre digital. Amb els e-readers llegim llibres fets i pensats en paper en un aparell digital, després d'un procés de transformació. Els tablets obligaran a crear ellibres pensats directament per al món digital i destinats únicament a ser llegits en aquest entorn. Hi ha hagut altres fets importants en el darrer any com l'entrada en el món dels llibres digitals dels editors més grans de l'Estat espanyol a través de la plataforma Libranda, capitanejada per Planeta.

Incorporo també el gràfic que reprodueixo en aquesta pàgina sobre els soports de lectura extret de l'Enquesta sobre Hàbits de Lectura de la Federación de Gremios d'Editores de España on veiem que un 47,8% dels lectors llegeix en format digital. De moment, però, només un 5,3% dels lectors digitals llegeixen e-books tot i que aquesta dada s'ha incrementat en un 0,6% en el darrer mig any. De totes maneres, només un 1,3% dels lectors digitals utilitzen e-readers. Ho entenc; com vaig fer l'any passat prendré l'e-reader que tinc per mostrar-lo a la sessió. Veient la possibilitats que ofereix comparades amb els tablets sembla un aparell a hores d'ara anacrònic. O evolucionen o difícilment, penso, tindran espai en el món digital.

Una setmana després

Demà diumenge farà una setmana que es van acabar les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela que van fer viure als vallencs un dies intensos, esgotant tot el temps disponible per a viure-les, per a olorar el seu flaire, per a sentir interiorment aquella emoció inexplicable que tant sols notem els vallencs quan les gaudim. Un sentiment similar, suposo jo, al que deuen viure altres persones en altres festes que se celebren arreu del món i que tenen una atracció particular per aquells que les entenen i en saben el que signifiquen. En dos articles, un a El Puntt (aquí) i un altre al Diari de Tarragona (aquí) que he escrit durant les Decennals he expressat la meva visió particular de la festa.

Ara cadascú ha guardat les Decennals en el seu record i ha interioritzat els seus millors moments. Els meus estan en alguna de les imatges d'aquest recull que vaig incorporar durant els deu dies de les Festes al meu perfil de Facebook. Les Decennals del 2011 formen part dels meus millors moments viscuts com els petits records que en tinc del 1971 i les intenses vivències del 1981, 1991 i 2001.

El programa ha estat ampli i divers; voldria però en aquest post recordar algunes de les activitats culturals que s'han organitzat. Les Festes es van iniciar amb la inauguració de l'exposició sobre Narcís Oller, que encara es pot visitar durant els caps de setmana dels mesos de febrer i març a l'antiga Biblioteca Popular. Val la pena arribar-s'hi per aprofundir en el coneixement d'aquest excel·lent novel·lista vallenc. A més de la d'Oller hem gaudit d'una excel·lent exposició sobre la visió de la festa de la nissaga de fotògrafs Català (Pere Català Pic, Francesc Català-Roca i Pere Català Roca), exposició que serà itinerant, com la d'Oller, i que es podrà veure a arreu del país, i també de la mostra Lumen, ubicada en diferents espais de la ciutat i en la que diferents artistes contemporanis donen una visió particular sobre la llum, eix important de les Decennals. Encara es poden veure la majoria dels muntatges, un espectacle artístic de primer ordre. Val la pena qui no els hagi vist arribar-se a Valls per a contemplar-los. A destacar especialment el muntatge de l'església del Carme. Al pati de Sant Roc, amb menys mitjans, però amb molts records, hom pot veure una mostra de fotografies de grups d'escolars vallencs al llarg dels anys.

La nissaga Català també fou protagonista en ser, els tres fotògrafs, nomenats Vallencs Il·lustres en un acte que resultà emotiu i en el que destacà el vídeo que Canal Reus TV realitzà sobre els tres fotògrafs vallencs, que podeu veure aquí. L'acte literari en el què es donà a conèixer el guanyador del premi Decàlia de poesia, Jordi Julià, obra guardonada que publicarem properament a Cossetània en el que serà el segon llibre d'aquest poeta que tindrem en el catàleg de l'editorial, després que publiquéssim Murs de contenció, obra guanyadora del premi Ramon Comas i Maduell de poesia del 2003, resultà de qualitat, entretingut i molt encertat. El guió de Joan Cavallé i tot l'espectacle en sí presentat amb elegància per Xavier Graset va ser del tot excel·lent. Els textos que Alfred Bosch, Màrius Serra, Isabel Clara-Simó i Margarida Aritzeta van escriure sobre diversos moments viscuts de la Festa van resultar un testimoni colpidor. Properament també els publicarem. Val la pena tenir-los recollits.

Pel que fa al teatre, vaig assistir a l'obra Londres, protagonitzada per la vallenca Marc Ulldemolins i Pau Roca, en un espai, la vela del Col·legi la Candela, inadequat per a la seva representació, i a l'estrena d'Èxode de la pallassa vallenca Pepa Plana, una obra valenta, que no va deixar indiferent a ningú i que tracta una temàtica, la Guerra Civil, la retirada, l'exili i els camps de concentració, que pels comentaris posteriors a l'estrena encara és una ferida que no està prou cicratitzada. Conversant posteriorment amb Pepa Plana, amb qui recordaven les Decennals viscudes el 1981, m'explicà que dos avis seus havien estat a Argelers i a l'exili. Tot plegat, en el mateix moment en què estava llegint Camp Argelers (1939-1942), llibre que hem editat fa poques setmanes i sobre el qual em parlaré en el proper post.

Amb tot això, hem tingut deu dies intensos, sense temps per fer quatre notes al blog, amb moments per ballar, per escoltar música, per riure, per passejar, per degustar les tapes i també per viure els moments culturals que se'ns oferia. Unes Decennals que resten dolçament en els calaixos del records íntims i personals.

Narcís Oller. Literatura i modernitat

Com a un dels primers actes de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, dimecres dia 26, a les 6 de la tarda, a l'edifici de l'antiga Biblioteca Popular de Valls s'inaugurarà l'exposició Narcís Oller. Literatura i modernitat, que ha estat possible gràcies a la iniciativa de la Societat Narcís Oller i al finançament de la Fundació Festes Decennals, la Diputació de Tarragona i la Institució de Lletres Catalanes. L'exposició estarà oberta durant les festes i també els caps de setmana d'aquests mesos d'hivern.

La mostra és una excel·lent oportunitat per apropar-nos a la figura de Narcís Oller. La idea del contingut ha estat del filòleg Roger Roig i el disseny conceptual i dels elements que s'hi exposen ha anat a càrrec d'Àlex Rull. He vist les proves del material que preparaven i tot plegat em sembla excel·lent. Tinc ganes de veure-ho en el seu espai. L'exposició és el resultat del treball realitzat els darrers anys a iniciativa de la Societat Narcís Oller de poder tenir catalogat tota la documentació sobre l'escriptor vallenc. Això ha permès per una banda poder editar l'Àlbum Oller i per l'altra poder fer realitat aquesta mostra. L'exposició serà itinerant per la qual cosa es podrà veure en altres indrets de Catalunya. La llàstima que tot aquesta feina de catalogació no pugui ser la base pel Centre d'Interpretació de Narcís Oller que estava programat a la nova biblioteca pública que s'està construint a Valls però que a causa de la poca maduresa que a vegades demostren alguns polítics, va acabar sense estar present en el projecte constructiu.
L'exposició sobre Narcís Oller permetrà obrir finalment l'edifici de l'antiga Biblioteca Popular de Valls, que ha estat per vergonya dels vallencs quinze anys tancat. Aquest edificació noucentista va albergar la primera biblioteca pública que va inaugurar la Mancomunitat de Catalunya, l'any 1918, en època doncs de Narcís Oller. La imatge que acompanya el post és de la inauguració de la Biblioteca Popular de Valls.

Dos llibres de l'exili

Acabo la setmana i m'enduc cap a casa dos llibres que seran novetat aquesta setmana. Un tot just ha arribat de l'imprempta Camp d'Argelers. 1939-1942, de Felip Solé i Grégory Tuban, l'altre fa més dies que el tinc sobre la taula però aquesta setmana en farem el servei de la novetat a les llibreries, L'exiliada. Segona part, d'Artur Bladé Desumvila. Els dos tracten de l'exili. Els llegiré tot just acabi les poques pàgines que em queden de Les tombes buides, I premi de narrativa Món Rural escrit per Marc Masdeu en el qual demostra el seu domini de la llengua i la seva capacitat narrativa.

Camp d'Argelers. 1939-1942 és un llibre que neix a partir del documental Argelers que Felip Solé va dirigir per TV3. N'he llegit capítols solts mentre l'editàvem, però ara vull llegir-lo tot d'una tirada. És un excel·lent treball històric sobre aquest camp de concentració de trist record per a molts republicans que hi van fer cap en fugir de l'exèrcit franquista. El llibre a més està acompanyat de fotografies sobre el camp, moltes de les quals no s'havien publicat mai. Recordo que junt amb la responsable de publicacions de TV3, Elena Goixens, vam anar a la platja d'Argelers, l'hivern del 2009, quan Felip Solé filmava escenes pel documental amb barracons construïts similars als que s'hi van utilitzar, i de quina manera tot plegat em va acostar en un viatge en el temps a l'any 1939. Era un dia ventós, com tants n'hi ha a l'hivern rossellonès, i fredot. No s'hi estava bé a la platja d'Argelers. Pensava jo, tot plegat hi he estat una estona però quant de sofriment es devia patir sobre aquesta mateixa sorra per part d'uns refugiats exposats a les inclemències del vent, del fred, de la pluja, amb poc menjar i amb la tristesa d'haver deixat casa seva.
Aquest viatge en el temps cap el període comprès entre el 1939 i 1942 és més possible fer-lo amb la lectura dels textos d'Artur Bladé. Ara publiquem L'exiliada. Segona part, un llibre inèdit, un Bladé que mai ningú havia llegit, un Bladé Desumvila peculiar, perquè el dietari d'aquesta segona part de L'Exiliada l'autor segurament no s'haguera pensat mai que es publicaria. En el llibre hi podem llegir l'escriptura de Bladé quan escrivia el dietari, un Bladé tal com raja, sense cuinar, sense estar elaborat, llegit just a partir de les seves notes. Faig lectura d'unes pàgines, i malgrat faltar-hi l'elaboració dels textos que Bladé va realitzar en el primer volum de L'exiliada, fàcilment s'hi identifica l'escriptura clarament bladeriana i hom comprova de quina manera l'autor deixa testimoni dels darrers dos anys del seu exili "francès". Tinc ganes d'endinsar-m'hi, la primera part de L'exiliada la vaig trobar excel·lent, primer però Camp d'Argelers. 1939-1942.

Un recorregut poètic per la geografia urbana i emocional de Valls

Onze x 2. Valls 2011 és l'aportació que fem des de Cossetània a les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, que se celebraran durant deu dies entre finals de gener i inicis de febrer a la capital de l'Alt Camp. El llibre és un recorregut poètic per la geografia urbana i emocional de la ciutat realitzat per onze poetes i dos fotògrafs vallencs.
Fa deu anys en motiu de les Decennals del 2001 vam publicar en llibre Deu + 1 en el que onze narradors vallencs van escriure un relat que d'alguna manera o altre tenia com escenari les Festes Decennals.
Aquest cop vam proposar al col.lectiu literari BValls de Lletres que és qui ha coordinat l'obra que poetes de la ciutat fessin un poema sobre un racó de Valls a partir de fotografies de Francesc Parés i Carles Cubos. El resultat és Onze x 2. Valls 2011 que es presenta dimecres dia 19 de gener a 2/4 de 8 del vespre a la Sala d'Actes de l'IEV. La presentació anirà a càrrec del poeta Celdoni Fonoll, amb la col·laboració especial de Lloll Bertan.
Podeu veure el vídeo que Marta Ferré ha realitzat com a promoció de l'obra.

Sobre Iquino

El 2010 s'ha celebrat el centenari del naixement del director i productor de cinema Ignasi Ferrés Iquino, qui va néixer a Valls el 25 de juny de 2010. Divendres el col·lectiu Sal Grossa, que ha realitzat diverses activitats per commemorar-ho, va organitzar una taula rodona que em van demanar que moderés.

Iquino va ser tot un personatge en el món del cinema, emprenedor nat va realitzar moltíssima feina com a director, productor, guionista, va escriure teatre, sabia dibuixar, música. Sobre ell Àngel Comas va escriure una completa biografia publicada per Laertes. En la taula rodona es va poder escoltar els testimoni de diversos vallencs que d'alguna manera o altre van estar en contacte amb Iquino.
En primer lloc Pere Cano va situar Iquino en el món del cinema. Cano va destacar el poder d'adaptació que va tenir al llarg de la seva vida. Digué que "tenia una tècnica que va crear escola. Sabia treure partit de qualsevol limitació i s'apuntà a totes les modes en el món del cinema i fins i tot s'anticipà a algunes. El problema és que va fer massa pel·lícules".

Molt interessant va ser el testimoni del director de cinema vallenc Ignasi P. Farré qui en els inicis de la seva carrera com a cineasta va fer d'ajudant de direcció de la penúltima pel·lícula que va dirigir Iquino, Hombres que rugen. Farré va comentar que Iquino va morir desenganyat pel poc reconeixement del sector. I és que l'etapa de la transició en què Iquino es dedicà a les pel·lícules S va fer oblidar un Iquino que els anys quaranta i cinquanta dirigí llargsmetratges reconeguts com Brigada Criminal o entre d'altres El Judas, alguns dels quals han esdevingut de culte. Farré va destacar que mentre les productores de cinema deixaven Barcelona per instal.lar-se a Madrid, "Iquino aguantà incombustiblement a Catalunya".
Recordar des de Valls la tasca d'Iquino ha estat possible en gran part gràcies a la feina feta per Manuel Fernández qui s'ha dedicat en cos i ànima els darrers anys a recopilar la màxima documentació possible de quatre directors de cinema nascuts a Valls: Ignasi Farrés Iquino, Pedro Lazaga, Joan Bosch de qui a Cossetània vam publicar una biografia escrita per Àngel Comas, i Ignasi Farré. Fernández digué que Iquino a "se'l va tractar injustament"' i que "en totes les seves pel·lícules va demostrar el seu mestratge".