31/8/07

Torres Jordi, polític, poeta i dramaturg


Dissabte passat dia 25 d'agost, vaig anar a la presentació del llibre De l'idealisme a l'oblit. Poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi, obra de Josep Maria Vallès i Martí, que hem editat a Cossetània (podeu trobar més informació en aquest post). L'autor ha fet una tasca duríssima per recuperar la figura d'aquest personatge que nasqué a Tarragona el 1843 i morí a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) el 1901. De Torres Jordi se'n sabia poca cosa; fins i tot a La Vanguardia, diari del que en fou el primer director, en tenien poquísimes referències. Vallès li sorgí la inquietud d'investigar la seva biografia als anys vuitanta, a partir d'una conversa amb dues persones grans de l'Espluga de Francolí, que tan sols li van saber dir que Torres Jordi havia estat una persona important però que en sabien d'ell ben poca cosa. Des d'aquell moment, la curiositat per saber qui era aquest polític, poeta i dramaturg l'ha fet treballar amb insistència; ha visitat arxius i ha anat a totes les ciutats on hi havia deixat la seva petjada. De tot plegat, n'ha sortit el llibre es va presentar el dia 25. Un interessantíssim treball per redescobrir Torres Jordi. Josep Maria Vallès acabà la presentació amb un fragment de l'obra de teatre Mestre Feliu en la qual Torres Jordi retrata amb ironia la gent i els pobles del Camp de Tarragona de finals del segle XIX. El reprodueixo:
xxxxxxx Tots los d’aquí
som uns; per això la gent,
quan se tracta d’aqueix camp
y de’ls homes com cal que hi viuen
sentireu que tots us diuen:
“La gent del Camp, gent del llamp”
Com fa temps que m’hi passeijo
sense profit, però amb gloria,
y tragino una memòria
que a ningú del mon envejo,
sé rondalles i cançons
dels pobles i les ciutats
que’ls deixan ben retratats
per tots los quatre cantons:
“Tarragona, pela-canyas,
á Reus los dihuen ganxets,
á la Selva tupinets
i á Prades cova-castanyas;
á Alcover pilots de fanch,
a’ls de la Espluga frarots,
y orugas, á Valls garrots
y budallés a Montblanch.
A Cambrils, que hi fan bons ayres,
los hi dihuen paperinas,
y a la Riba, que hi ha tinas,
pedassots y paperayres.
No sé per quinas rahons,
quan a Riudoms s’anomena,
tothom diu, á boca plena,
bona gàvia i mals moixons;
y, si’s tracta de Montroig,
encara que es diu de broma,
sentiràs: –de Montroig ni home
ni dona et faci goig–
Y així, d’aqueixa manera,
te parlan de Riudecols,
de las Irlas y Vinyols,
de Dos-ayguas y Argentera,
Vilanova i Montbrió,
Vilaseca i Constantí,
La Secuyta y Puigdufí,
Vilallonga y la Massó;
y fan ví per tot arreu
y tothom treballa y menja
y van á missa’l diumenge
renegant sempre de Dèu;
y aquí empeltan y allí cavan,
aquí cullan y allí regan
y això sí, la mà no’t negan
perquè ser formals ne saben;
que paraula que algú dòna
la cumpleix de nit y dia:
primer s’en retiraria
quinze passos “Tarragona”
ja ho sabeu, y veusho aquí
tal com és y com serà
al Camp al pa li dihuen pa
y en el ví, no més que ví.

Cap comentari: