Maria Barbal i la literatura

Per al lliurament del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre (informació aquí), l'alcaldessa de Vinebre Gemma Carim va tenir l'encert de convidar l'escriptora Maria Barbal, qui després que es lliurés el guardó va parlar sobre l'escriptura i la literatura en un parlament breu i ple de contingut. Aquestes són algunes de les frases que digué l'autora de Pedra de tartera.

"La literatura també és matèria, estructura i forma i s'assembla a la terra conreada."

"Cada generació d'escriptors recull la tradició."

"Renunciar a la nostra llengua és com maltractar la terra on vius"

"Escriure és llibertat. És una actitud davant la vida.Una manera personal de relacionar-se amb la realitat."

"L'escriptura és una necessitat o una mena de compromís en un mateix".

"De vegades el fet d'escriure, prové d'un desig de justícia, com és en el meu cas."

"Les paraules escrites són útils per fer memòria, per compartir-la."

"L'escriptura i la lectura ens menen a la complicitat amb altres persones i sovint ens aporten consol i ens ensenyen a perdonar."

"L'escriptura és també joc encaminat a divertir, a riure, a fantasiejar."

De castells càtars

Sempre m’ha meravellat la capacitat que tenen els francesos per aprofitar a la màxima expressió els recursos turístics que tenen i la seva imaginació per crear nous atractius en l’àmbit cultural. Fa més prop de vint anys vaig estar per primera vegada a la zona dels castells càtars. En aquell moment començava tota la fal·lera per llegir tot allò que tenia relació amb el catarisme i l’esoterisme que té al seu voltant, qüestió sobre la que s’han fet tot tipus de llibres. Vaig visitar diversos castells entre els quals els imponents de Perapertusa i Querbús. Hi havia una aposta clara per aprofitar l’interès del catarisme per crear un producte de turisme cultural de primer ordre. Aquest mes d’agost he acompanyat uns amics a aquests castells. Primer a Querbús on hi vaig trobar molta més gent que en la meva visita anterior i després a Perapertusa on vaig quedar submergit de l’explotació a la màxima expressió d’un producte turístic fins el punt que vaig quedar fastiguejat de tanta gent. “Això sembla la Rambla”, vaig sentir que comentava un dels molts catalans que visitaven el castell. Després de visitar-lo, fer cua per baixar i haver-me d’esperar a què donessin pas els que pujaven pel sender que s'enfila al castell per poder passar més tard els que baixàvem, i una vegada arribats al cotxe intentava repassar quants llocs de treballs havien creat a partir de l’atractiu històric i paisatgístic de Perapertusa. Per començar, amb el cotxe no vaig poder arribar a l’aparcament on vaig parar en l’anterior ocasió, sinó que vam deixar el vehicle en una gran esplanada habilitada on diverses persones t’indicaven on havies d’aparcar. Per pujar al castell calia pagar nou euros i pujar a un microbús (n’hi ha un munt) que t’enfilen pel darrer tram de carretera fins als aparcaments d’abans que estan a uns 20 minuts a peu del castell. Allà un mercat medieval convidava a gastar i entretenia els visitants. A més músics amb instruments medievals amenitzaven la jornada. A dalt del castell, durant tot el dia hi havia diversos espectacles. A més, hi ha diversos bars per per beure i menjar. En definitiva, l’aprofitament del recurs turístic a la seva màxima expressió, tant que vaig quedar atabalat fins a tal punt que no tinc ganes de tornar-hi, al menys el mes d’agost. Mentre això succeeix a la zona del Gaià tot una sèrie de castells encimbellats dalt de turons i sobre els quals Josep Santesmases, Marina Miquel i Dolors Saumell en fan fer una excel·lent guia, són ignorats per les administracions que no n’han sapigut crear un producte turístic d’interès i també pels molts catalans que preferim fer molts quilòmetres cap a Occitània i desconeixem el que tenim a prop de casa.

A carregar piles

Ara toca carregar piles. Descansar uns dies, estar en contacte amb la natura, llegir i tenir poques obligacions. Després de la setmana de vacances que vaig fer com cada any a mig juliol i que em serví per conèixer Estocolm, ara com cada any marxo quinze dies a la Garrotxa. Convé uns dies de relax després d'un primer mig any que no ha estat fàcil i que s'ha hagut de treballar dur, molt dur. Els primers mesos del 2010 han estat estratègicament parlant molt importants per a Cossetània ja que en engegar junt amb Angle i Bromera, la comercial Xarxa de Llibres, hem modernitzat el sistema de comercialització en separar la logística, que es fa des d'ArcLogi, amb la tasca comercial. S'ha hagut de treballar molt durament ja que sempre quan es comença un projecte sorgeixen més problemes dels previstos, però el balanç que en faig és altament positiu i hem aconseguit el principal objectiu que preteníem que és que els editors poguem definir més les polítiques comercials. La crisi econòmica no ens ho ha posat fàcil, especialment després de Sant Jordi ja que l'anunci de les retallades institucionals ha astorat el mercat. Tot i així, hem iniciat projectes nous i d'envergadura com és la col·lecció Essencial de guies de viatge. De moment, i tenint en compte la situació econòmica actual, les dades de resultat que tenim són bones. Després del descans de l'agost, afrontarem la campanya de tardor-hivern amb les fires (Liber, Frankfurt, etc.) i amb algunes novetats importants com el llibre de la sèrie de TV3 La Riera, que tot just acabem de portar a impremta i que el presentarem a inicis de setembre, a la Setmana de Llibre en Català (un altre nou repte per a aquesta tardor). És un llibre on els lectors hi trobaran per una banda la història de la família Riera, protagonista de la sèrie, i per l'altre les receptes dels plats de la sèrie. Tot plegat il·lustrat a tot color en un llibre que és una de les principals apostes de l'editorial per a la temporada tardor-hivern. De moment però, de vacances, a descansar, això sí però amb algunes lectures a la maleta que aprofitaré per llegir durant aquests dies per després decidir la conveniència o no de la seva publicació. En tot cas, bones vacances a tots.

La darrera novel·la de Francesca Aliern

M'havia quedat pendent de lectura la novel·la que cada any ens presenta per a la campanya de Sant Jordi Francesca Aliern i que té una excel·lent acollida, especialment en les comarques ebrenques on l'autora és molt coneguda, valorada i estimada. Aliern, com en les seves anteriors obres, en Mans de fang ens endinsa en un cas d'injustícia social, en aquest cas una narració ubicada temporalment en els durs anys de la postguerra en un poble de la riba de l'Ebre.
L'autora ens explica com de conflictius eren aquells temps per a les noies que no es volien resignar al futur que les seves famílies tenien per destí, o sigui quedar-se a les cases per ajudar en les fatigoses feines del camp per acabar casant-se amb un veí del poble que també es dedicava a les feines agrícoles. De res servia que les noies tinguessin inquietuds per a la lectura i l'escriptura. L'autora ens presenta dos casos amb línies narratives paral·leles que ens colpeixen amb les seves vides. Aliern recull històries amb fonament real que ella transforma en els personatges de les seves narracions. Usa com en les seves altres obres un llenguatge proper i incorpora mots de la parla ebrenca que li donen a l'obra gran riquesa.
Les protagonistes d'aquesta novel.la d'Aliern són lluitadores de mena, inconformistes amb el destí que altres han traçat per a les seves vides i malgrat que no aconsegueixen completament els seus objectius, si que assoleixen poder a la fi fer una vida diferent a la que se'ls havia previst.
L'autora ens descriu en l'obra el caciquisme local, el gran poder que determinades persones afines el règim podien tenir per intervenir en la vida dels vilatans i ens dibuixa una aspiració dels joves del moment: fugir cap el medi urbà on hi ha per una banda més opcions de prosperitat econòmica i i per l'altra una societat que malgrat les moltes restriccions del franquisme és molt més oberta i ideològicament més inquieta que la de les localitats rurals. És per aquests dos motius però sobretot pel primer que a partir dels anys cinquanta i especialment a les dècada del seixanta es produeix un gran èxode dels pobles del camp cap a les ciutats, i concretament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. Tot plegat, l'autora ho descriu amb un llenguatge ric i teixint una trama que atrapa agradablement al lector.