Ho superarem i serem més forts

Tenia previst dedicar els dos posts de la setmana passada, el de dijous i de divendres, a la Setmana del Llibre en Català. Fins i tot el de dijous ja el tenia escrit, però els esdevenimens que es van precipitar dijous de la setmana passada quan se'ns comunicà el tancament d'Arc de Berà, cosa que arrossegava també els pagaments pendents que ArcLogi té amb nosaltres, m'ha obligat a destinar tot el temps que tinc i més a trobar solucions per resoldre la crisi que se'ns presenta. De fet, escric aquest post aprofitant una nova nit d'insomni i també després que vegi que la notícia ha transcendit a la premsa.
El tancament d'Arc és de moment un cop dur per a moltes editorials que publiquem en català. Pel que sembla el cobrament del deute pendent està garantit, però ens cal buscar la fórmula perquè pugui ser cobrat el més ràpid possible. De moment, crea en general un problema de liquidesa a una part prou important del sector editorial en català.
Des de Cossetània no hem parat de treballar dijous, divendres, dissabte, diumenge i tota aquesta setmana colze a colze amb els editors de Xarxa de Llibres (Angle, Bromera i Cossetània) i amb d'altres per poder reduir l'impacte del tancament d'Arc i per poder retornar la normalitat (novetat de llibres, distribució, etc.) al sector el més ràpid possible. S'ha fet des de dijous molta feina i s'ha traçat la ruta a seguir. Particularment, puc assegurar que el futur de Cossetània està completament assegurat tot i que en aquests moments tenim algunes dificultats que sens dubte superarem. Ens queda molta feia per fer i pocs dies per fer-la. Treballem a contrarellotge, però amb el convenciment que ho superarem i que quan sortim de la crisi, serem més forts. A qui, de moment, tot plegat també repercutirà serà al blog De tard en tard, ja que disposaré de menys temps del poc que ja tenia per anar-lo actualitzant. De totes maneres, intentaré que enlloc de fer dos post a la setmana, durant una temporada, escriure'n només un.

Llegir per estimar

Durant molts anys, els vallencs per poder veure cinema hem hagut de desplaçar-nos a Tarragona o Reus. Des de fa uns tres anys JCA Cinemes Valls va obrir un espai amb diverses sales on ara hi ha una programació estable i diària. Tot i que a vegades un no troba la pel·lícula que desitjaria veure, enguany he pogut gaudir de dues pel·lícules, franceses les dues per cert, on el poder de lectura hi té un pes específic de primer ordre, de fet han estat les dues projeccions que més m'han agradat.

A la primavera, El erizo, dirigida per Mona Achache, i basada en la novel·la de Muriel Barbery La elegancia del erizo, em va entusiasmar (hi vaig anar dues vegades). El plaer de lectura i el seu valor és el tresor secret que una portera amb un caràcter solitari i estrany té guardat en el seu interior i al que tan sols hi podran accedir una nena d'onze anys i un japonès que es trasllada a viure a l'edifici de la portera. A partir de frases extretes de lectures, la protagonista i el japonès començaran una relació d'estimació. A partir de la paraula escrita s'inicia una història d'amor entre dues persones que s'atrauen en primer lloc per la mútua sensibilitat del plaer per la lectura.

Un amor d'un altre tipus, més similar a l'estima mare-fill o fill-mare és el que troben a Mis tardes con Margaritte, els dos protagonistes de la pel·lícula, un home de cinquanta anys gairebé analfabet i una àvia de més de noranta anys amb una gran cultura. A partir de la lectura en veu alta de l'àvia, l'home interpretat excel·lentment per Gérard Depardieu, entra poc a poc en un món fins al moment desconegut per ell, el de la literatura. Entre els dos s'iniciarà una relació entranyable. La literatura farà descobrir a l'home noves paraules, noves expressions. Per la seva part, l'àvia gaudirà, quan no hi pugui veure, del plaer de la literatura no com a lectora sinó com a oient, gràcies a haver ensenyat a l'home a saber apreciar la lectura de llibres.

Dues excel·lents pel·lícules que permeten entendre el poder de les lletres, de les paraules, de les frases, de la lectura i de la sensibilitat per gaudir de l'art de llegir. Llàstima que en ambdós casos no les vaig poder escoltar amb la meva llengua, en català.

Fira de l'edició independent

A mitjan d'agost mentre estava de vacances rebo un e-mail en què m'indiquen que a Besalú es vol organitzar una fira de l'edició independent que porta per nom Liberisliber. En principi la idea em sembla interessant. Està prevista pels dies 9 i 10 d'octubre. Podeu trobar informació aquí. Els faig notar en aquell moment que les dates que han escollit coincideixen en la setmana de la Fira de Frankfurt i que això pot ser un problema pels editors i més encara pels independents, que no tenim una estructura personal gran i que sovint les mateixes persones hem d'estar en molts indrets. En quinze dies s'acumulen moltes fires. Del 29 de setembre a l'1 d'octubre el Liber. Del 2 al 3 d'octubre la Fira del Llibre de Muntanya, que enguany es porta a terme a Tavertet. La Fira de Frankfurt la setmana següent. Hi estarem del dimecres dia 6 al divendres dia 8 i, ara, pel 9 i 10 d'octubre Liberisliber. Em semblen massa coses en pocs dies. Està clar que unes altres dates serien molt millor per als editors, que al cap i a fi som els qui hem d'estar als estands. En fi, ja veurem què fem.

Maria Barbal i la literatura

Per al lliurament del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre (informació aquí), l'alcaldessa de Vinebre Gemma Carim va tenir l'encert de convidar l'escriptora Maria Barbal, qui després que es lliurés el guardó va parlar sobre l'escriptura i la literatura en un parlament breu i ple de contingut. Aquestes són algunes de les frases que digué l'autora de Pedra de tartera.

"La literatura també és matèria, estructura i forma i s'assembla a la terra conreada."

"Cada generació d'escriptors recull la tradició."

"Renunciar a la nostra llengua és com maltractar la terra on vius"

"Escriure és llibertat. És una actitud davant la vida.Una manera personal de relacionar-se amb la realitat."

"L'escriptura és una necessitat o una mena de compromís en un mateix".

"De vegades el fet d'escriure, prové d'un desig de justícia, com és en el meu cas."

"Les paraules escrites són útils per fer memòria, per compartir-la."

"L'escriptura i la lectura ens menen a la complicitat amb altres persones i sovint ens aporten consol i ens ensenyen a perdonar."

"L'escriptura és també joc encaminat a divertir, a riure, a fantasiejar."

De castells càtars

Sempre m’ha meravellat la capacitat que tenen els francesos per aprofitar a la màxima expressió els recursos turístics que tenen i la seva imaginació per crear nous atractius en l’àmbit cultural. Fa més prop de vint anys vaig estar per primera vegada a la zona dels castells càtars. En aquell moment començava tota la fal·lera per llegir tot allò que tenia relació amb el catarisme i l’esoterisme que té al seu voltant, qüestió sobre la que s’han fet tot tipus de llibres. Vaig visitar diversos castells entre els quals els imponents de Perapertusa i Querbús. Hi havia una aposta clara per aprofitar l’interès del catarisme per crear un producte de turisme cultural de primer ordre. Aquest mes d’agost he acompanyat uns amics a aquests castells. Primer a Querbús on hi vaig trobar molta més gent que en la meva visita anterior i després a Perapertusa on vaig quedar submergit de l’explotació a la màxima expressió d’un producte turístic fins el punt que vaig quedar fastiguejat de tanta gent. “Això sembla la Rambla”, vaig sentir que comentava un dels molts catalans que visitaven el castell. Després de visitar-lo, fer cua per baixar i haver-me d’esperar a què donessin pas els que pujaven pel sender que s'enfila al castell per poder passar més tard els que baixàvem, i una vegada arribats al cotxe intentava repassar quants llocs de treballs havien creat a partir de l’atractiu històric i paisatgístic de Perapertusa. Per començar, amb el cotxe no vaig poder arribar a l’aparcament on vaig parar en l’anterior ocasió, sinó que vam deixar el vehicle en una gran esplanada habilitada on diverses persones t’indicaven on havies d’aparcar. Per pujar al castell calia pagar nou euros i pujar a un microbús (n’hi ha un munt) que t’enfilen pel darrer tram de carretera fins als aparcaments d’abans que estan a uns 20 minuts a peu del castell. Allà un mercat medieval convidava a gastar i entretenia els visitants. A més músics amb instruments medievals amenitzaven la jornada. A dalt del castell, durant tot el dia hi havia diversos espectacles. A més, hi ha diversos bars per per beure i menjar. En definitiva, l’aprofitament del recurs turístic a la seva màxima expressió, tant que vaig quedar atabalat fins a tal punt que no tinc ganes de tornar-hi, al menys el mes d’agost. Mentre això succeeix a la zona del Gaià tot una sèrie de castells encimbellats dalt de turons i sobre els quals Josep Santesmases, Marina Miquel i Dolors Saumell en fan fer una excel·lent guia, són ignorats per les administracions que no n’han sapigut crear un producte turístic d’interès i també pels molts catalans que preferim fer molts quilòmetres cap a Occitània i desconeixem el que tenim a prop de casa.

A carregar piles

Ara toca carregar piles. Descansar uns dies, estar en contacte amb la natura, llegir i tenir poques obligacions. Després de la setmana de vacances que vaig fer com cada any a mig juliol i que em serví per conèixer Estocolm, ara com cada any marxo quinze dies a la Garrotxa. Convé uns dies de relax després d'un primer mig any que no ha estat fàcil i que s'ha hagut de treballar dur, molt dur. Els primers mesos del 2010 han estat estratègicament parlant molt importants per a Cossetània ja que en engegar junt amb Angle i Bromera, la comercial Xarxa de Llibres, hem modernitzat el sistema de comercialització en separar la logística, que es fa des d'ArcLogi, amb la tasca comercial. S'ha hagut de treballar molt durament ja que sempre quan es comença un projecte sorgeixen més problemes dels previstos, però el balanç que en faig és altament positiu i hem aconseguit el principal objectiu que preteníem que és que els editors poguem definir més les polítiques comercials. La crisi econòmica no ens ho ha posat fàcil, especialment després de Sant Jordi ja que l'anunci de les retallades institucionals ha astorat el mercat. Tot i així, hem iniciat projectes nous i d'envergadura com és la col·lecció Essencial de guies de viatge. De moment, i tenint en compte la situació econòmica actual, les dades de resultat que tenim són bones. Després del descans de l'agost, afrontarem la campanya de tardor-hivern amb les fires (Liber, Frankfurt, etc.) i amb algunes novetats importants com el llibre de la sèrie de TV3 La Riera, que tot just acabem de portar a impremta i que el presentarem a inicis de setembre, a la Setmana de Llibre en Català (un altre nou repte per a aquesta tardor). És un llibre on els lectors hi trobaran per una banda la història de la família Riera, protagonista de la sèrie, i per l'altre les receptes dels plats de la sèrie. Tot plegat il·lustrat a tot color en un llibre que és una de les principals apostes de l'editorial per a la temporada tardor-hivern. De moment però, de vacances, a descansar, això sí però amb algunes lectures a la maleta que aprofitaré per llegir durant aquests dies per després decidir la conveniència o no de la seva publicació. En tot cas, bones vacances a tots.

La darrera novel·la de Francesca Aliern

M'havia quedat pendent de lectura la novel·la que cada any ens presenta per a la campanya de Sant Jordi Francesca Aliern i que té una excel·lent acollida, especialment en les comarques ebrenques on l'autora és molt coneguda, valorada i estimada. Aliern, com en les seves anteriors obres, en Mans de fang ens endinsa en un cas d'injustícia social, en aquest cas una narració ubicada temporalment en els durs anys de la postguerra en un poble de la riba de l'Ebre.
L'autora ens explica com de conflictius eren aquells temps per a les noies que no es volien resignar al futur que les seves famílies tenien per destí, o sigui quedar-se a les cases per ajudar en les fatigoses feines del camp per acabar casant-se amb un veí del poble que també es dedicava a les feines agrícoles. De res servia que les noies tinguessin inquietuds per a la lectura i l'escriptura. L'autora ens presenta dos casos amb línies narratives paral·leles que ens colpeixen amb les seves vides. Aliern recull històries amb fonament real que ella transforma en els personatges de les seves narracions. Usa com en les seves altres obres un llenguatge proper i incorpora mots de la parla ebrenca que li donen a l'obra gran riquesa.
Les protagonistes d'aquesta novel.la d'Aliern són lluitadores de mena, inconformistes amb el destí que altres han traçat per a les seves vides i malgrat que no aconsegueixen completament els seus objectius, si que assoleixen poder a la fi fer una vida diferent a la que se'ls havia previst.
L'autora ens descriu en l'obra el caciquisme local, el gran poder que determinades persones afines el règim podien tenir per intervenir en la vida dels vilatans i ens dibuixa una aspiració dels joves del moment: fugir cap el medi urbà on hi ha per una banda més opcions de prosperitat econòmica i i per l'altra una societat que malgrat les moltes restriccions del franquisme és molt més oberta i ideològicament més inquieta que la de les localitats rurals. És per aquests dos motius però sobretot pel primer que a partir dels anys cinquanta i especialment a les dècada del seixanta es produeix un gran èxode dels pobles del camp cap a les ciutats, i concretament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. Tot plegat, l'autora ho descriu amb un llenguatge ric i teixint una trama que atrapa agradablement al lector.